Aquest judici no ha de començar. Potser és aquesta frase de l'advocat Benet Salellas, de la defensa de Jordi Cuixart, la que defineix millor i en poques paraules el que un pot pensar després de seguir la primera jornada del judici al procés. Unes vuit hores de vista en la qual els diferents advocats defensors van plantejar les qüestions prèvies al judici, les referents a les proves o parts del judici que volen impugnar. Els set magistrats del Tribunal Suprem sentien segurament més que escoltaven els diferents al·legats que ressonaven amb una eixordadora força a la sala i que no feien més que despullar la posició d'un Estat que sosté una causa indefensable tal com està plantejada. Un relat fals, les mínimes garanties per al dret de defensa dels processats i la vulneració del dret a un judici just. Que ràpid s'ha posat de manifest la violació de drets!

El judici serà una taca per a la democràcia espanyola si segueix per aquest camí. Veure els membres del Govern en presó preventiva des de fa tants i tants mesos, igual que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els líders socials independentistes asseguts al banc dels acusats produeix esgarrifor. També impotència i tristesa. Esgarrifor perquè mai no havien d'haver estat acusats d'uns delictes que no van cometre més que en la imaginació dels qui han validat uns fets que no es van produir tal com els han relatat. Rebel·lió sense violència? Va home, va!. Impotència perquè l'Estat va decidir fa molt temps quin havia de ser el final d'aquest judici ja que era, sobretot, un escarment a una generació política que l'havia desafiat i, en molts casos, deixat en ridícul. Però també tristesa, molta tristesa. Els presos polítics estaven sencers i dignes, així els hem vist a la televisió. Però la presó i el judici és el fracàs de la política i té un cost personal molt elevat per a tots ells. Només explicable per la noblesa de la causa que enarboren i el seu compromís amb milions de catalans.

Deia el lletrat Jordi Pina -advocat de Sànchez,Turull i Rull- a mig matí, durant la seva exposició, en un prec públic als magistrats, que fessin de jutges i no de salvadors de la pàtria. Impartir justícia i cenyir-se a les proves. N'hi hauria prou perquè el castell de cartes s'ensorrés abruptament. Es detecta entre els corresponsals estrangers una certa estupefacció per un judici que només acaba de començar i pel qual es demanen penes de més de 200 anys als acusats. I en el qual l'acusació particular l'ostenta un partit com Vox. No tinc dubte que l'opinió pública internacional s'anirà decantant al llarg del judici cap a posicions clarament allunyades de les que avui configuren la justícia espanyola. Per això Espanya té tanta por que la premsa internacional avali el relat que es tracta d'un judici a la democràcia espanyola.

En acabar la sessió al Suprem, la televisió mostra imatges d'una aparent actitud somnolenta del tribunal. Qui sap si el preludi de l'escàs interès per unes qüestions prèvies que no canviaran el rumb del judici. Cau la tarda després d'un dia històric pel que suposa un judici al Govern i al Parlament, les dues principals institucions de Catalunya. I els presos no arribaran a les presons abans de les 21 hores. I així cada dia del judici.