Què ha passat a Espanya perquè artistes o intel·lectuals guardin absolut silenci, per exemple, en el lliurament dels Premis Goya d'una situació tan escandalosa com els exiliats i els presos polítics catalans o el judici de l'1-O que s'iniciarà el dia 12 al Tribunal Suprem? Quant val la dignitat del sector davant de la cotilla imposada que tot aquell que es mou queda fora d'ofertes professionals a Espanya o es desencadena directament una campanya de rebuig? El lliurament dels Premis Goya era una oportunitat en ser presentat per catalans i en haver de recollir el premi artistes catalans.

Entre la versió benèvola que tot es deu a l'autocensura per voler conservar els seus actuals privilegis i la descarnada que a Espanya cal anar amb una cuirassa si un en vol sortir viu/a i tenir feina, no hi ha gaire diferència. El silenci del món de la cultura amb el cas català és, amb honroses excepcions, esgarrifós. I també preocupant. Potser els temps actuals són això. Oblidar presos i exiliats i, en tot cas, fer acudits de l'exili perquè rigui la gent. Un Puigdemont amb un gran llaç groc. Quina gran idea! Sens dubte, a l'altura de qui ho va pensar i qui ho va aplaudir. Com pot ser que no es produís una ruptura total amb aquestes actituds?

El silenci durant diverses hores de gala de persones sempre disposades a posicionar-se en debats entre dreta i esquerra. Els propietaris de la cella, sempre disposats a posicionar-se al costat del PSOE o de Podemos contra la dreta espanyola i que ara callen. És fàcil anar contra Aznar o Rajoy i de la mà de Sánchez, Zapatero o Iglesias. Però davant de la vulneració més gran de drets individuals polítics que s'ha produït a Espanya en les últimes dècades, no. Millor mirar cap a un altre costat.

No per previsible és menys imputable. Sobretot, perquè ningú no pugui dir que el seu gest o la seva actitud no era important.