Quan només s'han complert quinze mesos de les últimes eleccions catalanes ―21 de desembre del 2017― i després que costés Déu i ajut escollir un president de la Generalitat per l'oposició de l'estat espanyol que tres parlamentaris, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull, poguessin ser investits per la Cambra catalana, l'oposició ha aconseguit aprovar una proposta exigint la convocatòria de nous comicis o que el president Quim Torra se sotmeti a una moció de confiança. El resultat ha estat 62 a 61, encara que cal fer dues excepcions: els 62 de l'oposició haurien pogut arribar a 65 si tots els diputats haguessin estat presents i els 61 de la majoria governamental aritmèticament són aquests però políticament són 66, ja que no poden votar Puigdemont, Comín, Sànchez, Turull i Rull, que no han delegat el seu vot i són a l'exili o a la presó.

És obvi que mentre duri aquesta última circumstància qualsevol votació està viciada d'origen i alguns partits de l'oposició així haurien d'entendre-ho. És lògic que aquesta sigui l'estratègia de PP i Ciutadans, embarcats en una cursa infinita d'insults als governants catalans i que no amaguen el seu objectiu de laminar l'autonomia catalana. Però la votació d'aquest dijous ha comptat amb dos actors més. El PSC, sempre a la posició política contrària a l'independentisme, encara que en ocasions mira de fer esforços perquè se li noti el menys possible i en d'altres treu pit i avisa d'un nou 155. No hauria de sorprendre aquesta actitud del PSC però sí que tenir-la en compte com un avís per a navegants de cara als pròxims comicis que vindran. No seria la primera vegada que els vots tinguessin una destinació diferent a la predicada pels polítics en campanya.

Però el veritable joc de màgia l'han fet els comuns. Es pot estar en contra de la repressió de l'Estat, de la injusta presó que pateixen diputats empresonats i de l'exili i aprofitar en interès propi aquesta circumstància? És èticament acceptable? Som en campanya electoral per a les espanyoles, municipals i europees, un cicle que acabarà el 26 de maig. El president no ha de convocar eleccions perquè les circumstàncies polítiques del 21 de desembre i la majoria que allà es va obtenir no han canviat. És cert que governar en les actuals circumstàncies és enormement complex. I que qui retreu accions de govern que necessiten de noves inversions és qui té tancada l'aixeta per millorar el finançament de Catalunya.

El Govern ha de fer com si sentís ploure davant les peticions d'una convocatòria electoral a Catalunya i denunciar aquest estrany joc en què al matí l'oposició ―almenys una gran part― fa el paper de botxí i pel vespre el de víctima. I si hi ha una majoria alternativa a l'independentisme que recorri a la moció de censura, que aquestes són les regles de la democràcia. Inés Arrimadas, com a cap de l'oposició, hi està permanentment convidada. Però hi deu confiar tan poc, en aquesta possibilitat, que la seva destinació, en unes setmanes, serà el Congrés dels Diputats.