El règim del 78, tal com l'hem conegut des de llavors, ha entrat en una crisi irreversible en l'última dècada. Monarquia, Catalunya, partits polítics, clavegueres de l'estat, mitjans de comunicació, justícia en les seves diferents latituds, des del Constitucional al Suprem passant per la Fiscalia, elits empresarials... Són diversos dels exemples que es poden citar. Vol dir això que el règim és mort? La resposta només pot ser que no. Agonitza però es resisteix a desaparèixer i utilitza els seus tentacles per aturar el pas del temps.

Ho hem vist a l'Ajuntament de Barcelona, on ja hem comprovat quin era l'objectiu real de la candidatura de Manuel Valls. Un representant genuí del sector empresarial que l'avala ho explicava així aquest cap de setmana: "Hem parat el cop de la pèrdua de la Cambra fa unes setmanes i evitat que l'independentisme estigui governant als dos costats de la plaça de Sant Jaume. El temor que les peces caiguin una després de l'altra ha desaparegut".

Colau-Valls apuntalant el règim que la primera aparentment venia a combatre és cosa bona. Pitjor sort viuen els seus companys de Podemos, ja que allà on l'independentisme no existeix són l'únic enemic a batre. Arribat el moment, Colau ja els enviarà una abraçada fraternal. ¡Qué mal todo! 

Juan Luis Cebrián demanava aquest dilluns des de les pàgines d'El País un "pacte nacional" entre PSOE i Ciutadans perquè el pròxim govern d'Espanya no depengui de Podemos i dels independentistes. Sota el títol de "Com defensar-se d'un cop d'estat" parlava de l'emergència d'un estat en perill i posava el focus en la traça de Valls. Això, el mateix dia que el socialista Diego López Garrido, ponent al Congrés del delicte de rebel·lió al Codi Penal de 1995, proclamava que el judici de l'1-O "no ha pogut demostrar la rebel·lió perquè no n'hi va haver" ja que faltava el fonamental: la violència.

Això sí, Fiscalia, Cebrián i la resta parlant de cop d'estat per apuntalar unes condemnes elevades. Res de nou, la mentida com a estendard del temps present. El temps vell.