Que Oriol Junqueras ha mogut peça amb el seu anunci que el departament de Vicepresidència està disposat a assumir la compra de les urnes del referèndum és una evidència. Que pensa fer-ho conjuntament amb el conseller d'Exteriors, Raül Romeva, és una cosa que tampoc no hauria d'estranyar, ja que tenen l'encàrrec del president, Carles Puigdemont, d'organitzar i preparar la jornada de l'1 d'octubre. Una comesa que, d'altra banda, com molt bé va recordar aquest dimecres el mateix Puigdemont en seu parlamentària, no és cap novetat, ja que l'havia oficialitzat quan va superar la moció de confiança el mes de setembre passat.

És evident que la iniciativa de Junqueras pretén trencar l'impasse sobre qui, com i quan es compren les urnes. Perquè el que també és cert és que des del 27 de setembre, quan la conselleria de Governació va anunciar que es declarava desert el procés d'homologació de les empreses que optaven al concurs, no hem estat informats per part del departament de cap acció més. Sí per part de l'Estat, que ha obert un nou procés judicial per la licitació fallida contra la consellera i el seu secretari general. És del tot injusta i desproporcionada la mesura afavorida per la Fiscalia però no soluciona la compra d'urnes. Ho dificulta i és normal que la situació provoqui inquietud al moviment independentista. Potser no en tot, però sí en una part significativa.

El que a hores d'ara manca de sentit i de qualsevol lògica política és criticar Junqueras quan mou peça i també quan no la mou. I fer evident des de Governació el malestar és, si més no, innecessari. És cert que per la posició de força que atorguen a Junqueras les enquestes ha de rebre més crítiques que els altres líders polítics, però el teòric foc amic mai no és benvingut.

Ara hi ha una proposta de compra d'urnes a sobre de la taula. Potser d'aquí a dimarts, el dia que es tornarà a reunir el Govern, n'hi haurà d'altres. Fins i tot és possible que s'acabin comprant col·legiadament les urnes i que cada departament de la Generalitat assumeixi la part proporcional dels 200.000 euros que costen. No crec que hi hagi una visió molt diferent del que cal fer entre Puigdemont i Junqueras. Tampoc amb Artur Mas. Ni amb Marta Pascal i Marta Rovira, les secretàries generals del PDeCAT i d'Esquerra, ni amb Jordi Turull i Carles Mundó, per citar dos homes de molt pes de cada formació. Encara menys amb els líders de les entitats sobiranistes, l'ANC i Òmnium. I les disputes o discrepàncies que hi hagi per sota d'aquests esglaons, sincerament, són poc importants. O haurien de ser-ho.