El 26 de novembre de 2009 la premsa catalana va publicar un editorial conjunt en què sota el títol de La dignitat de Catalunya pretenia cridar l'atenció de les conseqüències que tindria per a Catalunya, per a Espanya i per a les relacions entre Catalunya i Espanya una sentència del Tribunal Constitucional que escapcés l'Estatut votat en referèndum per la ciutadania de Catalunya el juny de 2006. Era un editorial ponderat, conforme amb aquell moment polític, sens dubte crucial, en part semblant a l'actual, encara que, també després de tot el que ha plogut, amb una tensió ambiental molt diferent. També premonitori: tot el que s'hi deia ha anat succeint pas a pas.

La reacció de Madrid, del Madrid polític i mediàtic, va ser tan agressiva, desmesurada i miop amb els promotors de l'editorial que va succeir el pitjor que li podia passar al conjunt de la política espanyola i que no és la primera vegada que li succeeix: els arbres no van deixar veure el bosc. Els polítics, fonamentalment el PP, que havien posat en marxa els recursos d'inconstitucionalitat a l'Estatut aprovat pels catalans, van ser incapaços d'aturar la maquinària judicial que havien activat. El PSOE tampoc no va fer res, encara que llavors era en el govern i Zapatero havia presumit anys abans que aprovaria l'Estatut que arribés de Catalunya. I els membres del TC, els integrants del qual els dos partits havien nomenat, els van fer la feina bruta.

La política havia d'impedir, en els mesos següents, l'atzagaiada que ella mateixa havia posat en marxa i va ser incapaç de fer-ho. Va ser la primera vegada des de l'inici de la transició que el poder de l'Estat espanyol va mostrar el seu rostre i es va treure sense embuts la careta: l'Espanya autonòmica entrava oficialment en regressió i s'iniciava una lenta però imparable recentralització a través de lleis marc en moltes matèries, incloses educació i cultura. O sigui, la immersió lingüística i el català. Més enllà del fet que ara seria impossible repetir aquell editorial per la línia actual d'algunes de les seves capçaleres, el cert és que la gravetat d'aquell moment, es miri per on es miri, era fins i tot inferior a l'actual.

El judici que s'inciarà aquest dilluns contra el llavors president de la Generalitat Artur Mas per haver col·locat el 9 de novembre de 2014 les urnes en un procés participatiu i no vinculant, que fins i tot el govern espanyol va pretendre ridiculitzar, en les dates prèvies, titllant-lo de costellada, és una atzagaiada. I el que és pitjor: és una revenja política. És utilitzar la màxima expressió de força davant el feble, imposar a la fiscalia decisions que no volia prendre i donar aparença que els que s'asseuran al banc dels acusats no són cap altra cosa que uns delinqüents que han incomplert la llei. Tot això, per una incapacitat evident a l'hora de donar una resposta política i democràtica al desafiament territorial més gran que ha tingut Espanya.

Però els mateixos que van malinterpretar aquell editorial del 2009 són els que ara equivoquen el diagnòstic de la resposta catalana. Serà, com sempre, democràtica i en defensa de les seves institucions. Així ha actuat sempre el catalanisme, en part, perquè aquestes són les seves millors cartes. Esclar que hi haurà una multitud acompanyant Mas, Ortega i Rigau. I que la presència del Govern en ple acompanyant a peu els tres acusats en el trajecte que va des del Palau de la Generalitat fins a la seu del TSJC, en el passeig de Lluís Comanys, és un fet d'una transcendència política sense parió. També una expressió de voler viure en llibertat i decidir el propi futur. Una qüestió de dignitat. La dignitat de Catalunya.