La derrota del Futbol Club Barcelona a la final de la Copa del Rei sumada a l'estrepitosa eliminació dels blaugrana de les semifinals de la Champions davant el Liverpool a l'estadi de Anfield posa punt i final a una temporada mediocre al terreny de joc i que hauria de finalitzar el cicle sota la batuta d'Ernesto Valverde. Dues ensopegades seguides en unes quantes setmanes confronten el club amb la realitat: la falta de lideratge a la banqueta i a la llotja han desdibuixat una plantilla que continua guanyant en moltes ocasions per inèrcia, però que necessita pensar amb urgència en persones que treguin el club del perillós avorriment en el qual està caient.

Al final, totes les estructures pateixen aquesta sensació d'apatia en la qual està instal·lada el club, que ha anat perdent identitat en el camp mentre es difuminava també una idea de club entre la societat catalana fins a fer-se irreconeixible en molts aspectes. Només a partir del reconeixement que moltes coses s'estan fent malament des de fa massa temps es pot aspirar a donar-li la volta a la situació actual. Sinó com s'entén que, després de la derrota del Villamarín, la frase més repetida per comentaristes i aficionats fos que almenys serviria per fer canvis a la banqueta i remoure a fons una plantilla que ningú no ha sabut motivar en la recta final de la temporada dos anys seguits?

Però si el màxim responsable de l'equip, a més dels jugadors, és l'entrenador, no seria just deixar fora d'aquest petit comentari la junta directiva, començant pel seu president. En aquest aspecte, la temporada va començar amb un afront, que encara no s'ha corregit, que consistia a desplaçar a cop de decisió arbitrària el president de la Generalitat del seu lloc preeminent a la llotja, una norma que regia des que va arribar Tarradellas i que es va mantenir amb Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont i que ara s'ha suprimit per passar a presidir-lo directament Josep Maria Bartomeu. No és una decisió menor ja que és possible que eviti alguns problemes polítics, però en genera altres de preocupants de descatalanització del club. Tot això en un moment en què la situació política és la que és com reflecteix el fet que hi hagi presos polítics i exiliats.

Avui, sense anar més lluny, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras encapçalaran les candidatures de les seves respectives formacions a les eleccions europees. La història recent del club és bastant inapel·lable: els èxits més importants han arribat de la mà de presidents que entenien que el Barça era més que un club, no un club més. Però també amb entrenadors i jugadors compromesos amb una idea de club i de joc, però també amb el país, amb les persones, amb els símbols, amb la llengua i amb la cultura. No deixa de ser un fet cridaner en aquest aspecte que Pep Guardiola llueixi sovint a Manchester un llaç groc de suport als presos polítics i que al Camp Nou això sigui impossible de veure. Certament, una clara disfunció entre el que pensa una part molt important de la grada i els seus representants públics.

Caldrà determinació, lucidesa i coratge si es vol arreglar tota aquesta trencadissa.