Personar-se al Teatre Nacional de Catalunya com a agents de la Guàrdia Civil, amb la interlocutòria d'un jutge a la mà, per saber quant va costar i qui va pagar l'acte de Junts pel Sí, al qual va assistir el Govern i també la CUP la setmana passada i que va servir per presentar la llei del Referèndum ha de tenir per a alguns una morbositat especial. Sobretot per a aquells que ho han considerat el més normal del món, ja que estem, segons ells, davant de la investigació d'un cop d'Estat. Només el teatre, concebut certament per a un altre tipus de funcions, pot aguantar una obra d'aquesta naturalesa no apta per a tots els públics. I només el teatre pot acollir un ridícul així i per al qual caldria inventar un gènere en part inexistent però que fins i tot podria donar per a una telenovel·la amb guió del gran Quim Monzó i adaptació i direcció de Jordi Galceran.

No és la primera vegada que passa: quan es va celebrar, primer es van produir les rialles i les desqualificacions de l'acte celebrat al TNC. Amb titulars fàcils i babaus: "Puigdemont presenta en un teatre una llei sense garanties". Com van gaudir les ràdios espanyoles l'endemà! S'havien pujat a l'escenari del Teatre de Catalunya [allò de "Nacional", quedava fora] un grup d'indocumentats a fer un acte sense cap conseqüència i al qual no s'havia de parar cap atenció perquè no tenia cap recorregut possible. "Quan la llei arribi al Parlament, en parlarem", era el discurs oficial del Govern espanyol, que assegurava que no volia avançar esdeveniments.

Però sempre hi ha una fiscalia o en aquest cas un jutge que considera que hi ha alguna cosa a investigar. La factura, diuen. Perquè l'acte va acabar, es va transmetre per televisió, les urnes van desaparèixer i, sincerament, es pot estar més a favor o en contra però va ser un acte polític públic. Dedicar recursos materials i humans a un exercici d'aquesta naturalesa és teatre. Pur teatre. És tensar innecessàriament la situació i deixar en evidència que la judicialització és l'única solució del Govern espanyol. No és estrany que, en aquest context, s'hagi començat a emetre per teatres i cinemes de Catalunya el documental Las clavegueres de l'Estat que cap cadena de televisió espanyola no ha volgut difondre. Això també és una altra manera de pujar a l'escenari a representar un truc. En aquest cas a través de la màgia que fa que ningú no ho vegi però que s'hagi produït. I, en aquest cas, amb nombrosos testimonis que permeten seguir-ne el rastre.