Divuit hores després del seu aterratge a l'aeroport del Prat ―al qual sembla que li queden pocs dies amb aquest nom― Pedro Sánchez va abandonar Barcelona. Ha repartit abraçades, somriures, promeses, coses que són gratis, potser pensant que l'error de la pluja de milions que arribarà aquest dissabte amb la Loteria Nacional de Rajoy no es podia tornar a repetir. En la prèvia del sorteig, per a Catalunya, tan sols una menudalla en infraestructures que tampoc no justifica un Consell de Ministres a Barcelona. Deixa, això sí, un comunicat entre els dos governs, espanyol i català, reconeixent que existeix un conflicte polític i una inconcreta voluntat de diàleg, i, com a conseqüència, una irritació monumental a Madrid per unes presumptes cessions a l'independentisme que mai no ha fet i que tampoc no pensa fer. La premsa de paper madrilenya i una part de la catalana és una màquina imparable de fabricar fake news per incendiar les baixes passions de l'unionisme i mantenir cohesionat l'espai de la dreta extrema.

És evident que Pedro Sánchez no ha fet un bon negoci amb el seu Consell de Ministres a Barcelona. No ho ha fet a Espanya i no ho ha fet a Catalunya. Segurament, el preocupa poc. És cert que s'ha celebrat, però el que es recordarà no serà això sinó que va necessitar una mobilització absolutament excepcional de policia perquè es pogués dur a terme. Que, durant moltes hores, la imatge d'una ciutat materialment presa per la policia va ser l'únic que va existir. Que des de la Llotja de Mar se sentien les protestes i als voltants sonaven cassoles exterioritzant el malestar. Per no parlar de les manifestacions de tota la jornada i la marxa al centre de Barcelona que va reunir desenes de milers de persones darrere d'una pancarta que deia "Tombem el règim".

El veni, vidi, vici fet servir per Juli César en dirigir-se al Senat romà en el 43 aC després de la seva victòria a la batalla de Zela davant Farnaces II del Pont no el podria repetir al Congrés dels Diputats. Quedaria en un veni, vidi, perdidi. Ha obert una esquerda de confiança enorme amb alguns barons socialistes que, d'altra banda, semblen més del PP o de Cs que del PSOE. La política de gestos, al final, no acontenta ningú. Als qui esperen alguna cosa, perquè es queden sense res; i als qui no volen que els faci, que, perduts al tumult, veuen el que no existeix.

Als qui diuen que, almenys, s'ha obert una porta a la confiança mútua, tan sols un exemple. És acceptable que el govern espanyol decideixi canviar el nom a l'aeroport del Prat pel de Josep Tarradellas i ni tan sols no el consensuï amb el president Torra, el vicepresident Aragonès i la consellera Artadi, amb qui s'ha reunit unes hores abans, al palau de Pedralbes? No és òbviament un debat nominalista sinó de poder. De capacitat de decisió. Li queda alguna cosa d'autonomia al Govern per molt petita que sigui si no pot conèixer en temps i forma i participar, no tan sols ser informat, en el canvi de nom de la principal infraestructura del país?

I això que aquest és un dels anuncis estrella. L'altre va ser el de l'aprovació de l'anul·lació del judici a Lluís Companys que, en poc menys d'una hora, es va diluir com un terròs de sucre i va quedar en una declaració de reparació del president màrtir. Això sí, els focs d'artifici van aguantar unes hores. Si d'això se'n diu confiança... què deu ser la desconfiança.