L'Estat ha decidit suspendre l'autonomia catalana. Aquest és l'únic titular possible després de l'anunci de les mesures anunciades aquest dissabte pel president del govern, Mariano Rajoy, en una compareixença pública per a la història al palau de la Moncloa. Amb el rei Felip VI al capdavant i Pedro Sánchez i Albert Rivera com a fidels i lleials escuders, el govern espanyol ha procedit a reduir a runa la Generalitat, el Govern, el Parlament, els mitjans públics, els Mossos d'Esquadra. Tot. Sense matisos. No és que hagi escapçat el Govern en proposar al Senat el cessament del seu president i dels 13 consellers sinó que el president del govern espanyol s'ha erigit en el 131 president de la Generalitat. Ningú no havia gosat tant i ningú no havia estat capaç de desafiar les lleis de la gravetat fins a tal extrem. Desarborar les institucions democràtiques tindrà al davant una multitud de catalans com s'ha vist en les manifestacions que s'han produït en els últims anys. El poder a Catalunya resideix avui en molts llocs i no com antany únicament als governs i els partits polítics.

És difícil, molt difícil, que, en aquests moments, molta gent no pugui sostreure's d'una sensació de ràbia i d'indignació. La mateixa que, sense anar més lluny, va embargar bona part de la societat catalana el passat 1 d'octubre davant de les sòrdides imatges de la repressió policial als ciutadans que estaven pacíficament al seu col·legi electoral per tal d'introduir el vot en una urna. En aquest cas, a més, amb l'agreujant que Espanya s'endinsa en un camí d'un altre tipus de règims, encara que les mesures que adopta les fa a l'empara de l'article 155 de la Constitució. És obvi que aquest article serveix tan sols de paraigua per al que es pretén aconseguir des de fa molts anys i que no s'havia pogut aconseguir a través de les urnes. Espanyolitzar Catalunya. Posar en risc el benestar dels catalans i no preservar-lo com erròniament es diu. José María Aznar ha guanyat el pols espanyol davant de l'aquiescència dels socialistes còmplices, muts i sense nord. I d'una part de l'esquerra catalana, no només del PSC.

Les mesures aprovades pel govern espanyol situen el conflicte entre Catalunya i Espanya en una nova dimensió. L'Estat ha ensenyat ja totes les seves cartes i correspon al president i al Govern l'últim moviment. El cessament en les seves funcions divendres vinent delimita el temps per a la decisió i limita, segurament, a tan sols tres les alternatives que pugui estar estudiant: declaració d'independència amb totes conseqüències, declaració d'independència i convocatòria d'eleccions constituents o celebració d'eleccions autonòmiques. Una quarta opció, com per exemple, romandre immòbil, sembla poc realista en aquests moments.

Davant els que han intentat jugar amb la dignitat de Catalunya, la resposta ha de tenir com a eix fonamental la restitució. Perquè la dignitat mai no serà objecte ni de mesures cautelars ni del 155. Aquella dignitat que Josep Tarradellas va preservar en l'exili francès i del qual va tornar un 23 d'octubre de 1977, dilluns farà 40 anys. Quatre dècades després l'Estat espanyol ha preferit, enmig d'un silenci ensordidor a Espanya —amb l'excepció de Podemos—, engegar-ho tot a rodar.