Com és possible que una infraestructura ferroviària bàsica com és el corredor mediterrani i que permetria un desenvolupament econòmic multiplicador des de Portbou fins a Algesires continuï estant després de tants anys pendent realitzar-se en un 85%? Són creïbles els discursos dels successius governs espanyols que la consideren una obra fonamental quan el trajecte es fa amb un desesperant pas de tortuga? Aquestes devien ser les preguntes de la indignada classe empresarial que aquest dijous s'ha reunit a Barcelona per reclamar al govern espanyol i al Ministeri de Foment celeritat en l'acabament, amb una paciència gairebé franciscana, perquè en la competència entre l'acabament de la Sagrada Família de Barcelona i el corredor mediterrani es poden fer fàcilment apostes i veurem qui en resulta guanyador.

En un país seriós hauria de ser un veritable escàndol que més de 1.500 empresaris de Catalunya, València, Múrcia i Andalusia facin la seva sisena reunió anual reclamant que s'acabi el corredor mediterrani i que com a resposta continuïn rebent promeses i més promeses després dels 25 anys d'endarreriment que acumula. Si a això hi sumem, com s'ha prioritzat políticament, l'Espanya radial des de Madrid —la veritable obsessió de José María Aznar d'una capital centralitzadora de tots els projectes— davant altres apostes perifèriques, com l'Espanya circular, trobarem, segurament, la resposta a moltes de les preguntes. Hi ha moltes maneres d'ofegar el desenvolupament dels territoris i, en conseqüència, l'asfíxia econòmica és una de les més evidents. Perquè darrere del corredor mediterrani hi ha llocs de treball i hi ha progrés econòmic.

A Catalunya fa més de quaranta anys que se'n parla, si bé és cert que durant molts anys amb un impacte mediàtic bastant escàs. Ha estat més recentment, amb l'auge empresarial valencià, que els dos territoris han compartit un projecte d'una envergadura colossal i que tindria tots els números de generar un impacte en tot l'arc mediterrani d'una dimensió excepcional. La suma de Múrcia i Andalusia hi ha donat una longitud de més de 1.000 quilòmetres, ha unit territoris que difícilment es poden posar d'acord en gaires coses més i hauria d'acabar sent un veritable problema per a qualsevol govern espanyol no actuar. "És una ofensa per als que som al corredor mediterrani, no tenir una connexió que ens uneixi a totes les ciutats importants" o "és igual quin govern, no avança", són frases pronunciades per Joan Roig, el president de Mercadona, un autèntic tòtem del món empresarial, no per un dirigent polític qualsevol de l'oposició.

La ministra Raquel Sánchez ha avançat que la connexió entre Almeria i França per tren estarà a punt el 2026 i que el corredor estarà acabat el 2030. Costa de creure després de tantes promeses incomplertes pels governs espanyols, que aquesta data sigui la bona. L'ideal seria un pla tancat de trams per acabar-los el 2022 i any a any els següents. Perquè, si no, resulta que tot es projecta cap al final i, quan arriba el dia, el ministre o la ministra de torn ja ha canviat i toca tornar a començar. Ho hem vist moltes vegades com per pensar que en aquesta ocasió serà diferent i que per una vegada els terminis es compliran. Hi ha molt en joc per no ser exigents i desconfiats, perquè els exemples del que ha anat passant a qui deixen malament és al govern espanyol per més que gallegi que aquest cop sí que serà diferent.