El primer cop a la vida que vaig llegir un poema en públic tenia vuit anys i faltaven escassos dies per Nadal. Davant meu tota una platea plena d'alumnes de la meva edat i els seus respectius pares omplia de gom a gom el teatre de l'escola, una sala que duia el nom de l'autor del Poema de Nadal que estava recitant: Sala Sagarra. Dies abans, a classe, la meva professora ens havia explicat que aquell tal Josep Maria de Sagarra, molt menys famós per a nosaltres que Romario o el Tomatic, era un dels exalumnes il·lustres més importants de l'escola i ens havia narrat, com si es tractés d'un conte, que en plena Guerra Civil aquell poeta popularíssim s'havia hagut d'exiliar per evitar que el matessin: un cotxe oficial de la Generalitat, en plena nit i ple d'homes armats, l'havia passat a recollir al Port de la Selva per endur-se'l juntament amb la seva dona cap a França.
La Guerra Civil, punt i a part entre l'èxit i el pragmatisme
Qui era, realment, Sagarra? Per què Josep Pla afirma que, durant un temps, eren molts els catalans que recitaven de memòria poemes de l'autor barceloní? Entre la dècada dels anys vint i els anys trenta del segle passat, l'autor barceloní fa gala d'un esperit absolutament renaixentista i esdevé prolífic en diversos gèneres, assolit l'èxit tant del públic com de la crítica en tots ells. La seva poesia, que mira de reüll la de Carner però amb ambicions més realistes, assoleix una popularitat mai no vista des dels temps de Maragall; el seu teatre esdevé encara més exitós que el de Guimerà i recull la llengua parlada al carrer per posar-la damunt l'escenari amb drames i comèdies que no només apropen la llengua vulgar a l'art, sinó que conformen una representació de la societat catalana; i la seva narrativa, hereva de Narcís Oller, beu de la influència de Proust per confegir una obra monumental com Vida privada, elegia en prosa de la decadent aristocràcia barcelonina de la qual Sagarra forma part. És així com aquell nen de casa bona que ho havia tingut tot pagat i que havia après a escriure versos rimats als Jesuïtes de Casp es converteix en el primer gran autor polièdric i polifacètic del català modern, capaç de crear una literatura hereva de l'estil de Verdaguer, la popularitat de Pitarra i la profunditat de Víctor Català.
Amb l'esclat de la Guerra Civil, Sagarra és un dels pocs intel·lectuals de l'època que fuig per evitar que el mati qualsevol dels dos bàndols, ja que els seus versos contra la FAI l'havien posat al punt de mira dels anarquistes i la seva condició de catalanista militant el convertia en un enemic públic als ulls dels franquistes. Com en tants d'altres, la guerra significa un sotrac en la seva producció literària i l'autèntic inici del seu declivi, tant literari com moral, sobretot perquè a partir de la desfeta republicana i l'inici del franquisme res ja no seria igual per a ell. En tornar a Catalunya, l'any 1940, s'incorpora a l'escapçada i prohibida vida literària del país, és membre de la secció filològica de l'IEC i, fins i tot, actua de col·laborador clandestí del Front Nacional de Catalunya durant els primers anys del franquisme, arribant a escriure un poema sense signar a la publicació Per Catalunya del desembre de 1945, tal com recull el cap de secció militar del FNC Jaume Martínez Vendrell a les seves memòries Una vida per Catalunya.
Reunió clandestina de l'IEC presidida per Josep Puig i Cadafalch, Carles Riba, Eduard Fontserè i Josep Maria de Sagarra, entre d'altres. (Arxiu)
Per què algú que escriu poemes pel FNC (l'històric, no el partit xenòfob d'ara) acabarà sent menyspreat, criticat i arraconat al final de la seva vida per alguns dels membres més actius de la resistència cultural a Catalunya? A finals dels anys quaranta, per motius més econòmics o literaris que no pas ideològics, Josep Maria de Sagarra s'adona que l'única manera de seguir vivint al seu país dedicant-se al seu ofici és escrivint a sou d'aquells que no signifiquen cap oposició a la dictadura, és a dir, en mitjans que no són especialment bel·ligerants davant la pretesa assimilació que el franquisme vol fer dels catalans. Això, sumat al fet que un escriptor oficial del Movimiento com José Maria Pemán sigui l'encarregat de traduir al castellà l'obra burgesa religiosa La ferida lluminosa o que accepti ser conseller de la Societat General d'Autors a Madrid, marquen un abans i un després en la vida civil de Sagarra en relació amb els intel·lectuals catalans de la resistència; malgrat seguir sent membre de l'IEC o l'Acadèmia de les Bones Lletres, l'acceptació de la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio l'any 1960, condedida pel govern espanyol, esdevé un any abans de la seva mort el rebuig definitiu de certs cercles antifranquistes catalans, que veuen en la figura de Sagarra la d'un escriptor absolutament condescendent amb el franquisme.
El llegat poc popular d'un autor popularíssim
Va morir Sagarra sentint-se part d'una nació ocupada? Tot indica que no, potser per això, malgrat ser reivindicat durant la Transició per alguns membres de la Nova Cançó, malgrat ser l'autor de les Memòries més brutalment ben escrites mai en la nostra llengua, malgrat haver fet segons els italians la millor traducció de la Divina Comèdia que mai ningú hagi fet a Europa o malgrat formar part de l'imaginari popular de milions de catalans amb obres inoblidables que encara avui omplen teatres de festa major com El cafè de la Marina, Sagarra segueix sent aquell autor que té un carrer a cada poble però que, en canvi, té més presència als orfenats literaris que són els prestatges de les llibreries de segona mà que no pas als catàlegs de reedicions de les grans editorials, per això avui he volgut escriure aquest article avorridíssim sense que ningú m'ho hagi demanat. Perquè em fascina Sagarra, potser perquè amb ell comparteixo un nom que figura al meu DNI i que tants cops he menyspreat, una escolarització que tantes vegades he criticat i una irrefrenable passió per Itàlia que em perseguirà, com la més dolça de les condemnes, tota la vida.
Tomba de Josep Maria de Sagarra al cementiri de Montjuïc. (Viquipèdia Commons)
Però sobretot, perquè el primer cop a la vida que vaig recitar un poema encara no era conscient que algun dia comprendria que sense genis com Sagarra potser seríem una nació més pobra, ja que com va dir -o no- Paul Valéry en aquella famosa conferència a l'Ateneu, una societat necessita que algú la descrigui, però sobretot, que ho faci cantant-la, narrant-la o ficcionant-la en un llenguatge genuí. Tan genuí que sigui capaç de convertir en normal la literatura d'una llengua oprimida i del país anormal que encara som.