Es veia venir. Soledad Gallego-Díaz (Madrid, 1951, a la foto) rellevarà Antonio Caño (Martos, 1957) en la direcció del diari El País. Caño no ha durat ni dos dies després de la presa de possessió del nou president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a qui el diari ha tractat entre molt malament i fatal. Gallego-Díaz serà la primera dona en dirigir el diari, que va aparèixer per primer cop el maig del 1976. La mateixa periodista ha confirmat a l'agència Efe que li han ofert el càrrec. Ara haurà de sotmetre el seu nomenament a la votació no vinculant de la redacció.

Gallego-Díaz ha passat per gairebé totes les posicions del diari, al qual es va incorporar al cap de poc de fundar-se. Va arrencar com a reportera i va arribar a directora adjunta. Va ser corresponsal a Brussel·les, París, Londres, Nova York i Buenos Aires. També Defensora del Lector. El 1988 va rebutjar ser-ne la directora. "Llavors m'interessava molt més manegar la redacció, i d'això se n'ocupen els directors adjunts", va declarar a JotDown el 2012.

Ara, als seus 67 anys, anava de sortida, escrivint una columna dominical al diari i col·laborant amb la Ser, la ràdio del grup Prisa, editora d'El País. No és algú que hagi d'orientar el futur del diari. Es tracta més aviat d'una figura de transició inatacable per calmar la redacció, retornar el diari als seus orígens i rescatar la marca de recents vaivens dretans. Atenció doncs als que la nova directora nomeni com a adjunts, que seran els que carregaran de fet amb el pes de la cosa.

Retorn al passat

"Com a poc, ve a desfer greuges, que són múltiples, gairebé incomptables", comenta un veterà periodista que es fa ressò del sentir dels seus col·legues. Ningú millor per escometre aquesta tasca que Gallego-Díaz, un "animal de redacció" amb un prestigi professional indiscutible i que coneix tots els racons de la redacció d'El País.

La seva tasca serà remuntar la moral dels periodistes i redreçar el rumb editorial. Les crítiques a l'etapa de Caño, dins i fora del diari, coincideixen en dos punts. Un, la dretanització de la seva línia editorial, situada des de sempre en un progressisme liberal d'intensitat variable, que va convertir al diari en la referència informativa de la Transició espanyola i més enllà. Gallego-Díaz és fidel representant d'aquest esperit.

Els últims anys, de cua del procés independentista, El País s'ha escorat cap a un espai polític molt saturat de capçaleres i marques, on els lectors que pretengués conquerir se'l miraven de reüll. "Ha col·locat al diari on no hi ha mercat", explica un redactor sènior. Alhora, altres capçaleres digitals, com eldiario.es o Público, es menjaven per l'esquerra el seu espai natural.

L'altra gran crítica a Caño té a veure amb els nomenaments a la redacció, orientats en bona mesura a la reconversió digital de la capçalera. Els crítics parlen de "fitxatges trekkies" o "de llar d'infants", en malèvola referència a la designació de caps amb poca experiència —al diari, en l'especialitat o en l'ofici— i menys criteri propi. Les més afectades per aquesta gestió han estat les seccions d'opinió, que ha perdut firmes emblemàtiques, i la de política. Són les àrees crítiques que defineixen el diari.

La vella guàrdia

El discurs de la nova directora és més tradicional, més vella guàrdia. "No té ni Twitter ni Facebook i sempre va amb una llibreteta quadriculada i un bolígraf a la bossa", explica la crònica recent en què El País informa que ha concedit a Gallego-Díaz el premi Ortega y Gasset de periodisme a la millor trajectòria professional. El discurs d'acceptació del guardó de la veterana periodista és un cant als valors i procediments de les redaccions clàssiques, que considera desvinculats de les noves tecnologies.

"El periodista té una sèrie d'obligacions i principis que ha de respectar", va dir a propòsit d'aquesta ocasió. "La primera norma és que mai les coses no poden ser veritat o mentida; els fets són els fets i la teva obligació és buscar aquests fets i contrastar-los".

En els últims anys la versió impresa del diari no ha escapat a la caiguda de vendes que afligeix tota la premsa occidental i a les subsegüents caigudes en l'ingrés publicitari i retallades de plantilla. Al 2014 El País tenia una difusió de 259.000 exemplars impresos, segons l'OJD. Al 2018 aquesta xifra ha caigut un 32%. La seva versió digital té 20,9 milions d'usuaris únics al març, segons l'auditor Comscore, i alterna el lideratge amb El Mundo.

Prisa, a causa dels seus fallits negocis audiovisuals, ha hagut de reduir un deute gran, que ha fet accionistes principals a diversos bancs creditors, amb el risc d'interferències que això suposa per a un mitjà de comunicació. El deute actual puja a més de 1.000 milions d'euros. També ha perdut valor en borsa: les accions de Prisa han rebaixat el 99,6% del seu valor entre els anys 2000 i 2017, segons Bloomberg. A més, els últims anys de la presidència executiva de Juan Luis Cebrián, el seu primer director, han estat especialment tumultuosos.

Soledad Gallego-Díaz va estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Madrid. També va assistir a alguns cursos de Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense. És filla d'una cubana i un jaenès, "matemàtic i comunista", segons una biografia oficial.