El 1995 el filòsof i semiòleg Umberto Eco va pronunciar una xerrada a un simposi a la Universitat de Colúmbia. El text més tard seria publicat com a article, i ara, tres anys després de la mort d'aquest intel·lectual italià, Ara Llibres ha volgut publicar-lo en català, en un volum independent, en traducció de Maria Llopis. L'ha titulat, senzillament, Contra el feixisme.

El bressol del feixisme

Eco, nascut el 1932, era, en el fons, un fill del feixisme (del primer feixisme, l'original, com apuntava ell mateix). Comença el seu assaig explicant que als 10 anys va guanyar un premi literari de les joventuts feixistes amb un text en què assegurava estar disposat a morir per "la glòria de Mussolini i el destí immortal d'Itàlia". Però la guerra va trastocar les seves conviccions i es va convertir en un sòlid antifeixista, que sempre plantaria cara als totalitarismes.

Alerta amb les indefinicions

Eco vol recordar que el feixisme és molt ampli, justament perquè no parteix d'una ideologia tancada, sinó que es transforma contínuament. "Es pot jugar al feixisme de moltes maneres i el nom del joc no canvia". I compara el feixisme espanyol i l'italià, posant molt l'accent en el fet colonial: "Traieu al feixisme [italià] l'imperialisme i obtindreu Franco o Salazar; traieu-ne el colonialisme i tindreu el feixisme balcànic".

Identificar el feixisme etern

Eco en el seu assaig intenta identificar els factors que uneixen tots els feixismes, o, com ell ho defineix, l'ur-feixisme, el feixisme etern. N'identifica una quinzena, entre ells el culte a la tradició, basat en la recerca d'una suposada veritat primitiva; el rebuig de la modernitat i del racionalisme; el culte a l'acció; la condemna de l'esperit crític; el rebuig a la diferència; el nacionalisme i la xenofòbia; l'aposta per la lluita permanent; el despreci de la feblesa; el masclisme... I acaba amb una advertència: el feixisme s'adapta als temps i muta de llenguatge: la propera vegada no vindrà amb el mateix uniforme. L'única forma d'evitar que es reprodueixi és combatre'l contínuament.

Reivindicació de la Resistència

Umberto Eco inclou a la seva reflexió un elogi de la resistència antifeixista italiana. Per a Eco no té sentit qüestionar la seva eficàcia bèl·lica en la lluita antifascista; allò essencial és el seu "significat moral i psicològic". Per desgràcia, a l'Estat espanyol, la transició no va saber valorar a aquells que havien resistit al franquisme. A la democràcia li va costar reivindicar les víctimes, i va fer-ho tard i malament, però encara va ser més incapaç de reivindicar els lluitadors per la llibertat (potser per culpa de l'empremta d'ETA). Oblidar als herois que van combatre al feixisme a l'Estat espanyol només podia tenir un efecte: debilitar la democràcia.

Discursos per a convençuts

Diuen que alguns capellans, en trobar-se amb les esglésies gairebé buides, recriminen als pocs feligresos que la gent ja no vol anar a missa. Els pobres assistents a la cerimònia han de rebre les crítiques destinades als que no hi van i que no escoltaran mai al capellà. De la mateixa forma, probablement aquells que compren un llibre titulat Contra el feixisme són molt conscients de que cal combatre permanentment al feixisme. Però al carrer hi ha centenars de milers de persones, milions, disposats a simpatitzar amb l'ur-feixisme, o com a mínim amb alguns aspectes d'aquest. Molts d'aquests estan, fins i tot, decidits a votar-lo. I no tenen la mínima intenció de comprar el llibre d'Eco per repensar-s'ho.