Llibres de l'Índex presenta Shakespeare és Cervantes. Joan Miquel Sirvent, l'escriptor emmascarat, de Miquel Izquierdo i Perán. Es tracta d'una obra que pretén demostrar que l'obra de Shakespeare i de Cervantes hauria estat escrita per la mateixa persona: Joan Miquel Sirvent, de Xixona. Ja fa temps que Jordi Bilbeny, ànima de l'Institut de Nova Història, havia identificat Cervantes amb el xixonenc Sirvent. Ara, un dels seus seguidors, identifica també l'escriptor valencià amb l'anglès.

Una nova visió de l'Any Cervantes

Josep Maria Orfeu, l'editor de l'obra, presenta el llibre al Born ple de satisfacció: "Shakespeare i Cervantes tornen a la seva pàtria gràcies a Sirvent, príncep de les lletres catalanes i príncep de les lletres mundials". Es mostra convençut que costarà convèncer a la gent dels raonaments d'Izquierdo, "perquè suposen un canvi de paradigma, ataquen allò que s'ha anat dient durant segles, el que s'ha falsificat durant molt de temps". Però n'està segur que finalment les tesis d'aquest llibre s'imposaran, "això no és una hipòtesi; això és una conclusió", assegura.

Un que són dos

La teoria d'Izquierdo és que Sirvent es va fer passar per castellà, va adoptar el nom de Cervantes i va traduir-se ell mateix la seva obra, escrita originalment en català. Més tard fugiria a Anglaterra per escapar a l'absolutisme dels Habsburg i faria circular els seus escrits sota el nom de William Shakespeare, un personatge que realment va existir però que no tenia capacitat per escriure textos de tanta qualitat. Sirvent seria també el responsable d'introduir la maçoneria a la Gran Bretanya.

El marc teòric

Allò que més sobta en el llibre, de bon principi, és que 90 de les 160 pàgines no estiguin consagrades al tema central que indica el títol, sinó a presentar "claus històriques" sobre el període. La finalitat seria demostrar que tota la història espanyola dels segles XV i XVI és una gran falsificació. L'altra cosa que sorprén és la precarietat de les notes a peu de pàgina i de l'aparell bibliogràfic. Si bé l'autor mostra haver llegit materials sobre Shakespeare i Cervantes, no s'esforça a aportar els passos bàsics que ha seguit per formular les seves teories. I, de fet, les fonts que apunta són de qualitat molt diversa (per exemple dóna molta importància al llibre Who wrote Don Quixote, de Francis Carr, un text molt desacreditat).

Proves conjunturals

L'autor presenta un munt de proves conjunturals sobre les seves teories: els catalanismes en l'obra de Cervantes, la coincidència en la mort d'ambdós personatges, les llacunes en les biografies d'ambdós, alguns topònims similars... Algunes de les "proves" són ben forçades. Per exemple, destaca que en ambdós autors hi ha coincidència entre algunes frases, com "Coneix-te a tu mateix" o "La veritat nua". Inclús afirma que si Shakespeare no té cap obra sobre Espanya, és perquè el seu alter ego, Cervantes, ja va escriure el Quixot. Fins i tot s'aventura a assegurar que William és un nom simbòlic; Will-I-am seria "Sóc i seré", una afirmació ben catalana. Les lectures d'Izquierdo són molt esbiaixades: afirma que Carlos Fuentes (que ell defineix com director del Museu del Prado) identificava ja Shakespeare amb Cervantes en una publicació. En realitat, l'escriptor mexicà Carlos Fuentes, no reconegut com a especialista en història de la literatura, cita, a Cervantes o la crítica de la lectura, que Eduardo Lizalde li havia explicat que Augusto Monterroso li havia dit que Shakespeare i Cervantes eren la mateixa persona; però tot sembla indicar que l'afirmació de Monterroso, potser en una nit de copes, no era més que una boutade.

La prova "definitiva"

Izquierdo afirma que la prova definitiva de la identitat entre Cervantes i Sirvent es troba en la maçoneria, institució a què suposadament haurien militat els dos personatges (segons ell, el mateix Sirvent). Assegura que Sirvent, dins la seva estratègia d'ocultació de la persona, escrivia en clau, i que ho feia usant la clau alfanumèrica de la maçoneria anglesa de l'època, que estableix correspondències entre números i lletres. Així doncs, compara la suma dels valors de les lletres de "Shakespeare", "Sirvent" i "Cervantes" i troba que el resultat és el mateix: 102. Si el sistema ja sembla poc seriós, encara ho és més si veiem com s'aplica: quan algun personatge no quadra, aplica la transcripció fonètica. Així, demostra que, amb els codis maçònics, "Seikspiar" suma el mateix que "Sirvent" (tot i que en d'altres casos usa "Servent"). I si la fonètica no funciona, canvia de llengua: d'aquesta forma assegura que el quadre de El Greco "El cavaller de la mà al pit" (escrit en català) representa "Miquel Sirvent" perquè les lletres d'ambdós sumen el mateix.

De la conspiranoia a la defensa de la nació

La teoria d'Izquierdo, com també la dels autors de l'Institut de Nova Història, és que va haver-hi un enfrontament a Espanya que va acabar amb la derrota dels catalans. I després d'aquesta derrota els vencedors van fer un esforç per esborrar tota presència dels vençuts en el devenir de la història. D'aquesta forma es pretén presentar Sirvent-Shakespeare-Cervantes com "abanderat dels vençuts". Aquest llibre és, doncs, un divertimento amb pretensions de gran renovació historiogràfica i literària i de manifest polític nacionalista. A la fi, després de 160 pàgines, davant el fiasco de la renovació intel·lectual, tan sols en queda el divertimento.

 

Portada: Suposat retrat de Cervantes.