És com el rotor d’un helicòpter. Agafa velocitat a poc a poc fins que entra en un altíssim règim de gir i l’aparell s’enlaira. Donald Trump fa un tuit controvertit, que genera desenes de titulars i missatges a les xarxes socials i proporciona munició als tertulians dels informatius i debats de la televisió. Un cop l’han deixat com un drap —o com un gran líder, depèn de la web i del canal—, Trump o algú del seu equip torna a deixar-se caure al Twitter per a blasmar els seus crítics, que s’hi tornen, escandalitzats. Això torna a provocar més titulars... etcètera. El patró és sempre el mateix.

Tothom hi guanya: els mèdia donen a Trump publicitat de franc (es calcula que més de 5.000 milions de dòlars, més del doble que a Clinton) i, a canvi, obtenen clics i audiència (a la CNN, la retransmissió del primer debat entre Clinton i trump li va deixar un milió de dòlars nets a la caixa. Un milió en 90 minuts). Win-win.

“Una cosa que he après sobre la premsa és que sempre té ganes de bones històries, com més sensacionals millor”, explica Trump a The art of the Deal (“L’art del negoci”), el seu llibre del 1987. “És la naturalesa de la seva feina [dels periodistes], i ho entenc”, continua. “El punt és que si ets una mica diferent, o una mica exagerat, o si fas coses atrevides o controvertides, la premsa escriurà sobre tu”.

Aquests dies, Trump i el seu equip han fet servir aquesta tàctica per a desviar l’atenció dels mèdia dels afers que el perjudiquen.

Negocis conflictius

Dissabte dia 26, The New York Times obria el seu noticiari digital i imprès amb un revelador reportatge sobre els potencials conflictes d’interessos internacionals de la família Trump. El diari arrencava amb un cas sensacional, el del promotor immobiliari filipí, José E. B. Antonio, nomenat a l’octubre enviat especial als Estats Units pel president de les Filipines. Antonio tot just ha conclòs una torre de 57 pisos i 150 milions de dòlars al districte financer de Manila. El seu soci en la promoció és... Donald J. Trump. Ara, ambdós socis es poden veure a la Casa Blanca, coberts pels seus càrrecs polítics.

El president electe dels EUA té negocis semblants en més de 20 països.

Aquest conflicte havia de ser el tema informatiu de la setmana, juntament amb les dificultats i embolics que Trump troba i provoca en nomenar els càrrecs del seu govern, una operació tan caòtica com la seva campanya electoral, que va tenir tres directors els sis últims mesos. Per posar un cas: la seva assessora principal, Kellyanne Conway, criticava Mitt Romney minuts després que acabés la reunió d’aquest amb Trump, que el sondejava com a secretari d’Estat. I així tot.

La setmana, doncs, es preveia calenta i en contra. Què ha fet Trump? Distreure l’atenció amb una simple piulada:

(“A més de guanyar el Col·legi Electoral per pallissa, he guanyat el vot popular si resteu els milions de persones que van votar il·legalment”).

En realitat, Hillary el guanya per més de dos milions de vots populars. Trump fa una acusació gravíssima sense cap fonament ni prova. Però va fer el seu efecte: tots els mèdia hi van anar al darrere com esperitats. Alguns fins i tot la van reproduir sense cap context ni aclariment:

Naturalment, el potencial marro entre els negocis del promotor immobiliari Trump i el president Trump va quedar enterrat. Qui s’interessa per un afer tan complexe si es pot distreure amb una (nova) astracanada presidencial?

Per a reblar el clau, Trump va aprofitar la mort de Fidel Castro, el dia següent, per a llançar un advertiment al govern cubà en la mateixa línia explosiva de sempre:

("Si Cuba no vol oferir millor condicions als cubans, als cubans/americans i als EUA en conjunt, trencaré l'acord")

Trump al·ludeix a la recent decisió d'obrir ambaixada a L'Havana i permetre viatges a Cuba. Tota la premsa ha anat darrera d'aquest tuit per a dir què dolent que és Trump, etcètera. Gairebé ningú recorda que la política exterior dels EUA es decideix sobretot al Congrés i que Trump pot enredar relativament en les relacions internacionals.

Aquest mateix dimarts ha tornat a fer idèntica maniobra, en aquest cas en un afer en què el President tampoc hi pot fer gaire perquè sobre el cas hi ha doctrina establerta pel Tribunal Suprem, que ho considera un acte protegit per la llibertat d'expressió:

("No hauria de ser permès a ningú cremar la bandera americana. Si algú ho fa n'hauria de patir les conseqüències, com ara perdre la ciutadania o un any a la presó")

Sis minuts abans de fer aquesta piulada, The Wall Street Journal, bíblia informativa del món de les finances, havia penjat a la seva we un reportatge sobre els conflictes d'interès de Jared Kushner, marit de la seva filla favorita, Ivanka. Ho explica una periodista del Journal:

Tot plegat, això de la bandera és absurd i té poc sentit en l'ordenament institucional i legal dels EUA. A Trump tant li fa. Ell busca distreure i ha trobat un sistema infal·lible, aprofitant-se de les rutines i el papanatisme dels mèdia i la cobdícia de les empreses informatives, assetjades per la crisi. Trump és negoci.

Jack Shafer, un comentarista de Politico.com, compara l’actitud d'empreses informatives i periodistes amb el gos de Pavlov: Trump toca la campana a Twitter i tots saliven. Audiència, audiència! Clics, clics!

El mateix havia passat el 19 de novembre. Els noticiaris parlaven d’una sèrie de tuits de Trump contra “Hamilton”, un èxit de Broadway, després que els actors d’aquest musical llegissin un text reivindicatiu davant el vicepresident electe, Mike Pence, present al teatre. Què volia amagar Trump? Que tot just unes hores abans havia acordat pagar 25 milions de dòlars per a que més de 6.000 persones retiressin les demandes per estafa presentades contra la Trump University. Naturalment, a totes les teles, el focus se’l va emportar la picabaralla amb el teatre. La informació del seu desori judicial va passar gairebé desapercebuda, i això que era el primer cop a la història que l'orgullós Trump deixava de disputar un cas als tribunals.

La fórmula secreta

“És molt simple", diu Trump a l'esmentat llibre. "Si compro un anunci de pàgina sencera al New York Times per donar a conèixer un projecte, em pot costar 40.000 dòlars. La gent tendeix a veure la publicitat amb escepticisme. Però si el Times escriu una història d'una columna més o menys positiva sobre una de les meves promocions, no em costa res i val molt més que 40.000 dòlars".

Més endavant, afegeix: "El secret per promoure's un mateix és la fatxenderia. Jo jugo amb les fantasies de la gent. Molts no es poden veure a si mateixos com a gent d'èxit, però s'emocionen molt amb els que en tenen. Per això una mica d'exageració no ve mai malament. La gent vol creure que alguna cosa és la més gran, la més forta, la més espectacular. D'això en dic la hipèrbole veraç. És una manera innocent d'exagerar i una fórmula molt eficaç de promocionar-se".

Trump, que ha demostrat capacitat per distreure els mèdia tot just amb uns tuits, deu estar fregant-se les mans recordant aquesta piulada verinosa de la Hillary en plena campanya electoral:

("Un home al que pots empipar amb un tuit no és un home a qui pots confiar les armes nuclears")