Ahir el Tricicle celebrava al Teatre Victòria la seva darrera estrena a Barcelona. Després de 39 anys fent espectacles, arriba a la ciutat on van començar la seva carrera Hits, el que s'ha anunciat com el darrer espectacle de l'equip de còmics. I no van decebre al seu exèrcit de fans, que realment arribaven predisposats a riure en el comiat i que van deixar anar sonores riallades des del minut zero de l'actuació, des del mateix moment que els artistes van trepitjar l'escenari.
No es tractava d'un espectacle nou. Hits ja ha rodat molt, i els esquetxos que l'integren ja havien format part d'altres espectacles seus. Es presenta, doncs, com una antologia d'el "millor del millor del millor". S'obre, com no, amb l'origen de l'humanitat amb els "Troglodites" de l'espectacle Sit. I inclou números memorables com el de la sala d'espera de l'aeroport d'Exit, o el de l'accidentat fumador de Garrick. Molts dels espectadors buscaven, de fet, riure de nou amb espectacles ja molt coneguts com el de les tapes de vàter o el de la motoserra (segons la companyia, els esquetxos que s'han integrat a Hits van ser triats mitjançant una votació via web). És obvi que és un espectacle profundament estudiat, on el mínim moviment dels actors està estrictament pautat. No hi ha cap marge per a la improvisació. Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans dominen la tècnica i saben perfectament explotar els resorts de la rialla. En realitat, si d'alguna cosa són indubtablement mestres els tres còmics és del gag. Saben generar terribles moments àlgids, tot i que a vegades forcen molt els arguments per enllaçar-los. És per això que, sens dubte, la millor part del seu espectacle és l'eclosió final, on se succeeixen de forma vertiginosa alguns dels gags més hilarants de la seva carrera. El públic agraeix aquesta traca de clausura de la seva carrera, en què en un minut o menys presenten situacions hilarants.
A la roda de premsa prèvia a l'estrena, els Tricicle anunciaven que els espectacles no havien necessitat gaire renovació (com a molt el canvi d'un telèfon fix per un mòbil), tot i que algun d'ells havien estat creats fa més de 30 anys. És cert: l'èxit dels Tricicle s'entén perquè creen un humor senzill, que apel·la a allò essencial, i que per això pot ser seguit per públics molt diferent, fins i tot a països molt diferents. Gent de tot tipus pot riure amb els gags del Tricicle. Per això el grup català no ha parat de fer gires amb una desena d'espectacles. A l'estrena, a l'igual que a l'exitosa gira de Hits, es va demostrar que Tricicle, encara, tenia molt de públic disposat a riure els seus gags.
És difícil que qui vagi al Victòria en surti ofés. El de Tricicle és, bàsicament, un humor blanc, on fins i tot els acudits fàcils de pets, pits i culs perden tota agressivitat. El Tricicle busca un humor de la quotidianitat, apte per a tothom i reproduïble a tot arreu. Un humor destinat a desconnectar-nos de l'aquí i de l'ara. Anar al Victòria suposa desconnectar durant una hora i mitja llarga dels problemes de la societat i submergir-se en un món de rialla fàcil i innocent. Que ningú esperi més: ni reflexions sobre el món contemporani, ni tan sols un pèl d'autocrítica. La companyia no té res a veure amb la literatura de Tom Sharpe o Wodehouse, ni amb els espectacles dels Luthiers o dels Accidents Polipoètics. El Tricicle acaba Hits amb el gag que els va fer famosos a televisió: una interpretació peculiar, tots tres amb nas de pallasso, del Soy un truhán, soy un señor de Julio Iglesias. El públic continua rient, però és, indubtablement un humor fàcil. I no de la màxima actualitat.