Els partits i la premsa unionista acusen sovint als catalans de sumar-se al sobiranisme pel fet d'estar desinformats i de tenir una informació esbiaixada. Ara, una tesi doctoral en Comunicació de Ricard Gili Ferré presentada a la UPF demostra que el sobiranisme ha avançat, bàsicament, en contra d'una premsa que ha estat majoritàriament hostil al sobiranisme. La tesi ha estat dirigida per Carles Pont Sorribes i es titula Els mitjans de comunicació com a legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític per mitjà dels frames i les estructures narratives. El cas del Procés català en el període 2006-2015.

10 anys d'unionisme a la premsa

Ricard Gili Farré ha analitzat la informació sobre el procés a sis grans mitjans: tres editats a Madrid (ABC, El País i El Mundo) i tres a Barcelona (La VanguardiaEl Periódico i l'Avui). Aquesta tesi doctoral es fixa en els tres elements centrals del procés entre 2006 i 2015: l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya i la posterior sentència del Tribunal Constitucional; la reclamació del dret a decidir, que a la pràctica es tradueix en la reclamació d’una consulta o referèndum d’autodeterminació; i, finalment, l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. Gili ho deixa clar: si bé la majoria dels diaris analitzats legitimen el nou Estatut de Catalunya (tot i que El Mundo i l'ABC el deslegitimen), tots tendeixen a deslegitimar la independència (a excepció de l'Avui) i mostren ambigüitats sobre el dret a decidir. D'entre aquests sis diaris, tan sols El Punt Avui va ser clar defensor del dret a decidir; El Mundo ABC s'hi van mostrar clarament oposats; i La Vanguardia, El Periódico El País no es van posicionar o ho van fer amb ambigüitat (recordem que l'estudi es centra en el període 2006-2015).

Sense canvis

Gili detecta que els mitjans no van canviar sensiblement de posició en tot el període: van mantenir les posicions que ja tenien el 2006. L'única excepció és El País, que si bé fins el 2012 no mostrava clares preferències per un augment de l'autogovern català, a partir d'aquest moment es va mostrar partidari (fins el 2015) d'augmentar les competències catalanes (però mai no es va decantar per l'independentisme). És a dir, si bé la societat catalana es va anar sumant al sobiranisme, els mitjans es van mantenir oposats a ell.

Manca de context

La tesi de Gili apunta que si bé els diaris publicats a Barcelona expliquen els motius que duen els catalans a mobilitzar-se pel dret a decidir, els que es fan a Madrid no ho expliquen, i això dificulta que els seus lectors entenguin el fenomen. A més a més, la premsa de Madrid (especialment El Mundo i l'ABC) tendeix a centrar el seu anàlisi en el paper dels partits sobiranistes i independentistes (sovint considerats incompetents), i minimitzen el paper de la ciutadania en el procés. De fet, per a la premsa de Madrid, la solució del problema català quedaria en mans de personatges no catalans (el govern espanyol, el president del govern, el PP, el PSOE...).

Negativitat

L'autor d'aquesta tesi apunta que el caràcter dominant del relat de la premsa majoritària sobre el procés català és la negativitat, especialment als diaris de Madrid. Gili destaca que tot i que hi ha propostes diferents als mitjans, en realitat, no hi ha diàleg entre elles. L'especialista en comunicació destaca que no hi ha diferència substancial entre els mitjans de dreta o d'esquerra pel que fa referència al procés. Els mitjans es mostren, majoritàriament, hostils a la independència. Iñaki Anasagasti parlava, als anys 1990, de la "Brunete mediàtica", el conjunt dels mitjans de Madrid que s'enfrontaven virulentament als nacionalismes perifèrics. Vint anys després, segons Gili, continua existint.