Susan Meiselas (Baltimore, Maryland, 1948) és una de les fotoperiodistes més prestigioses del segle XX: les seves fotografies han aparegut sovint en publicacions com Time, GEO o Paris Match. És molt coneguda pels seus reportatges sobre la revolta sandinista a Nicaragua, però ha recorregut molts altres escenaris conflictius, i ha dedicat especial atenció al Kurdistan. Però també ha fet reportatges sobre la gent del seu entorn als Estats Units. En aquests moments la Fundació Tàpies mostra una exposició retrospectiva sobre la seva obra: Susan Meiselas. Meditacions. I a laBonne, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, es presenta una exposició amb dos reportatges de denúncia dels abusos masclistes: Archives of Abuse i A Room of Their Own. Per presentar aquesta última exposició, Meiselas ha visitat Barcelona i ha estat entrevistada per El Nacional a la Fundació Tàpies.
Foto: Sergi Alcàzar
Els seus reportatges solen reflectir realitats molt dures. Per què aquests temes?
Quan agafo la meva càmera no penso que vull fer un reportatge especialment trist. Però és que els temes que retrato són temes que em commouen, que em preocupen. Són àmbits que vull entendre millor. La fotografia és una manera d'entrar en una realitat que jo crec que és important, i que pot ser important per als altres.
Ha pogut fer els reportatges que ha volgut o ha treballat bàsicament per encàrrec?
No m'han enviat a fer coses... La majoria de reportatges han sorgit de la meva pròpia iniciativa. Quan vaig estar treballant sls anys 1980 a l'Amèrica Llatina, de vegades em van convidar a fer algunes coses, però la majoria de les vegades vaig fer el que jo vaig voler.
No crec que fent una foto pugui canviar aquest món
Considera, doncs, que la fotografia pot ser una eina per canviar el món?
No crec que fent una foto pugui canviar aquest món, no és aquesta la meva intenció. En realitat, no crec que això passi, però mantinc l'esperança en que pugui ser així. La lluita és mantenir-se sempre oberta, no caure en la desesperació i mai no tornar-se cínica.
Quina responsabilitat té el fotògraf respecte a la gent que fotografia?
El fotògraf sempre té responsabilitat davant la gent que és davant del seu objectiu. La pregunta és Què fer? Què és el més apropiat? Per a mi és una cosa instintiva, natural... Ningú no em va dir que ho fes... Quan vaig començar, als anys setanta, em va agradar molt la Polaroid, que va influir molt la meva pràctica. Era una forma fàcil de donar alguna cosa als retratats. Els donava fotos als que col·laboraven amb mi. Era una invitació a reaccionar, perquè la gent es projectés en les seves imatges.
En alguns dels seus reportatges es pregunta pel paper de la fotografia al món actual
Jo no sóc una teòrica. Això són coses que per a mi van començar pel simple fet de ser al camp de la fotografia. Són preocupacions que surten de la pràctica.
'Home Molotov'. Sandinistes a la seu de la Guàrdia Nacional d'Estelí. Estelí, Nicaragua, 1979 © Susan Meiselas / Magnum, 2017.
No n'hi ha prou amb quedar-se en un lloc per un temps, s'ha de tornar passat uns anys i així pots reflectir els canvis, les transicions
Aposta amb freqüència per reportatges a llarg termini. Amb freqüència vol tornar al lloc on va estar fa anys. Per què?
Sento que és el més interessant, per a mi. No n'hi ha prou amb quedar-se en un lloc per un temps, s'ha de tornar passat uns anys i així pots reflectir els canvis, les transicions... Ho faig des que vaig començar a fer fotografies. Vaig començar a fotografiar els llocs on estava vivint, la meva comunitat... I de tant en tant l'he continuat fotografiant. I quan vaig començar a fer Carnival Strippers, un reportatge sobre els espectacles pornogràfics ambulants, em vaig passar 3 anys per fer-lo. Cada vacances passava 4 o 5 setmanes retratant a les strippers. En certa forma, aquest ritme em va resultar molt apropiat. Em permetia repensar el que anava a fer abans de cada tanda de fotografies.
Les fotografies són evidències de les relacions que van tenir els estrangers amb els kurds
En l'exposició Susan Meiselas. Meditacions exposa, juntament amb les seves pròpies fotos, fotografies del passat kurd, per què?
És una manera d'ajudar a pensar. Hi ha tota una història de gent viatjant, treballant i fent fotos, que estableix relacions diferents amb els kurds. Vaig documentar primer les relacions que van establir amb el poble kurd, i les fotografies són evidències de les relacions que van tenir. El vincle que van establir queda patent en la fotografia, com passa també a la fotografia contemporània. M'interessa saber quina relació tenen els que fan les fotos amb els fotografiats.
Susan Meiselas a la seva exposició a la Fundació Antoni Tàpies. © Sergi Alcàzar.
Per a mi és interessant el fotògraf, el retratat i l'espectador. És la relació entre els tres el que explica una foto
El seu llibre sobre Kurdistan és més que una història de la fotografia al territori.
Quan vaig arribar a Kurdistan vaig mobilitzar moltíssimes persones. Volia entendre la història del territori a través de la fotografia. Cada fotografia t'obre la porta a una relació. Intento saber la història de cada imatge: qui va fer la foto, per a què, per a qui, quan, com... M'interessa saber tota la història que hi ha al voltant de la foto. Però no sóc historiadora, ni antropòloga. Hi ha gent que només es fixa en el fotògraf, per a mi l'interessant és el fotògraf, el retratat i l'espectador. És la relació entre els tres el que explica una foto.
Quin paper juga en els seus reportatges sobre Kurdistan la fotografia dels exiliats?
El meu primer reportatge a Kurdistan va ser l'abril de 1991, després de la insurrecció reprimida per Saddam Hussein. El primer any vaig prendre fotos dels refugiats, dels pobles destruïts... Vaig passar temporades llargues a l'Iraq; eren temps de fotografia analògica, i havia de tornar per revelar, saber el que havia fet i preparar noves fases del meu reportatge. Més tard vaig començar a fer la col·lecció de les fotografies sobre Kurdistan obtingudes a l'Iran, Turquia, Europa... Moltes d'elles preses pels propis kurds. Amb la diàspora vaig començar a fer una investigació que va acabar disminuint la meva feina. No m'interessava tant reflectir el present com buscar el passat. I les fotografies de la seva terra que tenien els emigrants eren molt rellevants.
Tornaria ara a Kurdistan per continuar fotografiant el país?
Vaig estar allà fa un parell d'anys. Hi havia un fòrum, però no vaig anar-hi tant a fer fotografies, com per pensar què més es pot fer. No diré que no tornaré a l'Iraq per fer fotografies. Però ara he de pensar: si vaig allà, què faré? He de pensar-ho bé.
Fotografia de Kamaran Abdullah Saber, de 20 anys, mostrades pel seu família al cementiri de Saiwan Hill. Va ser assassinat el juliol de 1991 durant una manifestació estudiantil contra Saddam Hussein. Kurdistan, Iraq del Nord, 1991 © Susan Meiselas / Magnum Photos, 2017.
Ha canviat el paper del fotògraf de premsa?
Als anys 90 em vaig adonar del poder que implica tenir una càmera digital o un simple telèfon mòbil. Molta gent pot fer fotografies i reflectir la realitat que ha viscut. Ara amb internet es pot enviar la foto i la policia i l'exèrcit no et troba res. El nostre paper, el dels fotoperiodistes, ja no és tan rellevant. Ara una de les coses més interessants és veure com utilitzar l'e-phone, com recollir, divulgar i protegir les imatges que tens. Ara em plantejo bé perquè tornar a un punt determinat, perquè tornar a veure una persona... He de fer-me preguntes que m'inspirin per fer fotografies. Com em va passar quan es va celebrar el 25 aniversari de la revolució sandinista, que em vaig plantejar molt què es podia fer, un quart de segle després. M'interessava analitzar quines preocupacions tenia el poble llavors, als vuitanta, quina funció tenia la fotografia en la memòria... Cada vegada que anava al Salvador la meva família i els meus amics intentaven convèncer-me que no hi anés. Però jo hi anava, perquè pensava que hi havia d'anar. Ara és molt diferent. Hi ha molta gent des de dins que està documentant el que passa. Les coses no funcionen igual i hem de treballar de forma diferent.
Les imatges que vaig prendre al Salvador continuen tenint tanta importància ara com llavors
Però hi ha fotografies seves que han tingut un paper molt rellevant, com les que va fer a El Mozote, al Salvador, que van permetre posar al descobert una terrible matança...
Per a mi allò d'El Mozote és tan rellevant ara com fa 25 anys... Fa 10 mesos vaig tornar al lloc. I les imatges que vaig prendre continuen tenint ara tanta importància com llavors, perquè no hi ha canvis. No hi ha hagut cap assumpció de responsabilitats, no s'ha reconegut cap culpabilitat. Els fets estan en procés, encara...
Vostè ha fotografiat terribles conflictes bèl·lics, però no renuncia a fer reportatges sobre altres temes. Un dels que presenta a l'exposició de la Fundació Tàpies és sobre un local de sadomasoquisme. Com tria els temes que treballarà?
Bona part dels meus treballs és sobre la violència. El reportatge sobre el sadomasoquisme, Pandora's Box, és dels anys 1980. Era un tema que m'interessava per entendre com és la violència entre les persones. Moltes vegades, en la meva vida, m'he trobat amb el tema de la violència. A Pandora's Box, en algun sentit, la violència és desitjada per dues persones que busquen una relació violenta. Contrasta absolutament amb les meves feines sobre les dones maltractades, persones que no han convidat a la violència, però que l'han patit.
Susan Meiselas a la seva exposició en la Fundació Antoni Tàpies. © Sergi Alcàzar.
M'interessa molt el tema de la violència domèstica
Quins són els seus interessos actuals?
Ara m'interessa molt el tema de la violència domèstica. Ja el vaig treballar a San Francisco fa 25 anys, i ara l'estic tocant a Anglaterra, en un centre d'acollida per a dones maltractades. És el treball que presento ara a laBonne. Vull que aquesta feina es difongui. I d'aquí a dues setmanes visitaré de nou Pandora's Box, perquè han canviat de local.
Viatjarà per fer algun reportatge pròximament?
Ara m'ho penso molt més abans de sortir, perquè crec que la meva feina sobre el terreny no és tan rellevant. Però puc llegir alguna cosa aquesta nit i decidir que demà marxaré a algun lloc. Sóc molt instintiva.
Hi ha algun reportatge que hagi lamentat no poder fer?
Vaig voler fer una feina, fa anys, sobre els ladyboys a Bangkok. Em preguntava sobre les transsexualitats, una cosa que em fascina. Ara ha passat molt de temps, però aquell era el moment clau per fer el reportatge, quan era molt menys conegut. I és que el temps ho és tot en fotografia: el temps que captures, el temps que t'ocupen les imatges...