El Museu del Disseny organitza un curs d’introducció a la història del vestit del 7 de novembre al 27 de febrer, que està integrat per 15 sessions de tres hores. En parlem amb Sílvia Ventosa, conservadora de materials tèxtils al Museu i coordinadora del curs. El curs, que enguany arriba a la seva quarta edició, està integrat per 15 sessions de 3 hores i les inscripcions ja són obertes. Compta amb una desena de docents i inclou diverses sessions pràctiques.
“A totes les cultures del món, les persones s’expressen amb el vestit
El vestit, perquè resulta tan important per a les persones?
Per a mi, com a antropòloga, el vestit és un vehicle de comunicació no verbal, que ens identifica individualment i ens fa formar part d’un grup: crea cohesió social i alhora diferenciació. És tan important perquè la nostra aparença externa és el nostre DNI; sense obrir la boca, les persones ens coneixem i ens reconeixem, per la nostra imatge... A totes les èpoques i a totes les cultures del món, les persones s’expressen amb el vestit. La gent té necessitat de mostrar-se de forma diferent a com és naturalment: el vestit és artifici, el vestit modifica el cos...
Això de la moda... És una cosa nova o ha existit sempre?
Nosaltres, al Museu, comencem a analitzar-la al 1550 perquè són les primeres peces que tenim conservades; però també perquè al segle XVI comença el patronatge, els primers llibres de patrons. Creiem que la moda apareix a Europa quan els sastres es dediquen a ajustar el vestit a la forma del cos. Abans d’això els vestits eren túniques... Els d’home i els de dona eren molt semblants... En el moment en què el vestit s’ajusta al cos, necessitem uns patrons especials per a cada persona i per a cada vestit, i això canvia a cada època segons uns cànons de bellesa. És l’inici de la moda.
Napoleó decreta que no es poden portar cotilles, perquè són un símbol de la noblesa, de la classe que no treballa
Què és el que va aportar la Revolució Francesa a la història del vestit?
Va ser molt important. Si abans, del segle XVI al XVIII, el vestit comprimeix el cos i no el deixa respirar, amb la Revolució Francesa el vestit allibera el cos, de la mateixa forma en què s’alliberen els costums. Napoleó decreta que no es poden portar cotilles, perquè són un símbol de la noblesa, de la classe que no treballa. Els vestits deixen de ser pesants i comencen a ser més flexibles, més portables, no torturen tant el cos... Però això dura molt poc, 20 anys... Després torna la cotilla... Tornarà a haver-hi un moment d’alliberament el 1914, que dura fins als anys 1920, els "feliços vint", però després torna un període de compressió, dels anys 1930 als 1960, i a mitjans dels anys seixanta hi ha un cert alliberament...
Quan comença l’alta costura?
Al segle XIX els vestits són a mida i molt rics. El 1850 un modista anglès establert a París crea un grup dedicat a l’alta costura, un lobby que dura fins ara, un grup molt selecte que estableix unes premisses molt reglades... Per a nosaltres l’Alta Costura, en majúscules, només existeix a París. A la resta del món el que hi ha ho anomenem “Costura”, a seques.
Catalunya té algun paper rellevant en la història del vestit?
Catalunya tenia molta anomenada per l’excel·lència en l’ofici de la costura. Hi ha hagut i hi ha encara gent que cus de forma molt refinada. I hi ha hagut grans noms del món de la costura. Des de les primeres modistes que es van instal·lar a Barcelona i als seus voltants: Maria Molist de Mataró, Carolina Montagne... Als anys 1920 comença a treballar a Barcelona Pedro Rodríguez, un modista que tenia una casa on treballaven 700 persones, amb diverses sucursals. Balenciaga tenia casa a Barcelona, Eisa, que usava els mateixos patrons i les mateixes teles que la casa mare, per a l’Estat espanyol. Tenim també Pertegaz, Carmen Mir, Santa Eulàlia, Pedro Rovira... I als anys setanta i més endavant, comptem amb noms importants del prêt-a-porter: Margarita Nuez, Antonio Miró... I ara tenim creadors joves i no tan joves...
Durant el franquisme les dones anaven enfaixades de dalt a baix. No es podien ni moure.
Vostè és una autora d’una tesi sobre les cotillaires de Barcelona, i afirma que la cotilla va durar molt més a l’Estat espanyol que a la resta d’Europa.
Jo vaig treballar a la meva tesi sobre les cotillaires de tot el segle XX. Al segle XX la cotilla es va estirar més a l’Estat espanyol que a la resta d’Europa. Durant el franquisme les dones anaven enfaixades de dalt a baix. No es podien ni moure. Era per imposició social: l’Església deia que havien d’anar amb faixes, amb mitges...
Com canvia la moda amb el prêt-à-porter?
Cap als anys seixanta hi ha una gran crisi, perquè els costums socials han canviat. Tothom vol vestir com els joves, i la moda tan formal d’abans dels anys seixanta cau en desús. Abans dels seixantes els adults volien vestir com els seus pares i mares, i a partir d’aleshores volen vestir com els seus fills i filles. Per altra banda creix la pressió salarial sobre els modistes, que han de pagar més els col·laboradors i no hi arriben. Moltes de les cases que fan costura es reinventen i han de passar-se al prêt-à-porter. D’altres s’hi resisteixen, i per exemple Balenciaga ha de tancar.
Abans dels seixantes els adults volien vestir com els pares i mares, i a partir d’aleshores volen vestir com els fills i les filles
Maig del 68 va arribar a la roba?
I tant... Canvia completament la forma de vestir. És un temps de grans canvis: afecta el maig del 68, els moviments ecologistes, els moviments feministes... Les dones volen anar més lliures, es treuen els sostenidors... Hi ha un abans i un després dels seixanta.
Abans actuàvem per sobre del cos, amb el vestit, i ara actuem també sobre la pell i el que hi ha a sota...
Sembla ser que la moda té una eterna batalla contra el cos...
A vegades és una baralla i a vegades és una sintonia. És una baralla quan el vestit comprimeix el cos, quan no el deixa respirar... I després hi ha períodes en què el vestit deixa llibertat al cos. Això passa ara, i ha passat abans. Nosaltres ara pensem que estem alliberats, però no... La cotilla física ha donat pas a la cotilla mental... Practiquem esports i dieta exagerats i ens sotmetem a cirurgia estètica per tenir un cos ideal, un cos cada cop més jove... Continuem modificant el cos... Abans actuàvem per sobre del cos, amb el vestit, i ara actuem també sobre la pell i el que hi ha a sota...
Perquè han decidit impulsar aquest curs?
Perquè no hi ha cap escola amb formació reglada que faci un curs tan llarg sobre història del vestit. No ho fan ni a la facultat de Belles Arts, ni a Antropologia... Doncs ho hem de fer nosaltres. Ara bé, nosaltres apostem per una combinació entre teoria (història, antropologia...) i exercicis pràctics amb les peces del museu. Els alumnes poden tocar peces del museu i poden analitzar-les, comparar-les... Els donem fins i tot nocions de conservació i restauració de peces de vestir antigues. I ho combinem amb classes pràctiques, a una botiga de teixits, Gratacós, a un antiquari especialitzat en vestits, l’Arca, a una casa especialitzada en vestuari de teatre i cinema, Dress Art... Ocupem un buit que no estava cobert.
Qui assisteix a un curs com aquest?
Aquest curs, en principi és adreçats a professionals de la moda, professors i estudiants, però en realitat, ens hi ve tot tipus de públic, perquè no requereix cap titulació prèvia. Hem tingut gent de diverses disciplines: gent de teatre, de la televisió, modistes, acadèmics., gent d’escoles de maquillatge... Han vingut fins i tot alumnes de batxillerat. Això és molt ric... I és molt maco perquè interactuen molt entre ells...
Com és que el Museu del Disseny té una gran col·lecció de vestits i s’interessa tant per la història del vestit?
El Museu del Disseny prové de 4 antics museus, el de les Arts Decoratives, el de les Arts Gràfiques, el de la Ceràmica i el del Museu Textil i de la Indumentària. Així doncs, té una col·lecció històrica de vestits molt rica que ve d’un fons donat per Manuel Rocamora, un gran col·leccionista que va cedir més de 4.000 peces. Disposem d’una bona col·lecció històrica, de vestits de fins als anys 20, internacionalment reconeguda. I del segle XX i XXI, tenim algunes col·leccions de renom, sobretot de costura catalana.