La Filmoteca de Catalunya ha volgut homenatjar a l’actor Sergi López amb un cicle, Carta blanca a Sergi López triat íntegrament per l’actor vilanoví. Seran 15 títols, entre vuit pel·lícules de la seva filmografia i set de les que més l’han marcat com a espectador. El cicle se celebrarà del 13 de març fins al 15 d’abril i abans de cada pel·lícula es projectarà un petit clip en què López explicarà per què ha triat aquell títol. Tot aprofitant aquest esdeveniment, Sergi López s’ha ofert a parlar de la seva carrera, però també de les seves posicions polítiques i de la situació actual de Catalunya.
Què li sembla aquest homenatge de la Filmoteca?
Em sorprèn. En principi em va sonar una mica gros. Però després, jo que tinc complex de poc cinèfil, i que tenia una mica de por, he quedat supercontent... Estic emocionat que això passi a casa meva: que a un cinema en majúscules, com la Filmoteca, es pugui fer aquest ritual romàntic i passat de moda de veure el cinema en pantalla grossa i sense canviar de canal... És un regal que em fan a mi...
Les pel·lícules ens fan fer preguntes, ens fan créixer, ens fan avançar
Les pel·lícules que ha triat, tenen algun element en comú?
Quan em van proposar aquest cicle vaig començar a escriure en un paper pel·lis que m’havien impressionat. Me’n van sortir moltes, i vaig intentar triar un ventall d’autories i cinematografies diferents... Vaig fer un collage una mica divers. I després, quan vaig acabar d’elaborar la llista, vaig veure que hi havia un punt en comú, que totes posaven en qüestió el poder, tot i que en la seva majoria no eren pel·lícules de temàtica política... El cinema no és només una distracció, sinó una cosa molt més complicada. Ha de tenir una utilitat: serveix per pensar històries de ficció que ens fan fer preguntes, ens fan créixer, ens fan avançar... Totes les pel·lícules del món tenen aquest element que transcendeix.
Com va arribar a fer d’actor? Tinc entès que no tenia ni el BUP...
Vaig repetir tres vegades tercer de BUP i m’estava replantejant què faria de la meva vida... Havia començat a fer teatre amateur al Centre Catòlic, pastorets i aquestes coses... I em semblava que dedicar-me al teatre era una cosa molt llunyana, molt impossible... Però quan em va tocar d’escollir un camí, vaig decidir provar-ho... Vaig apuntar-me a una escola de teatre i acrobàcia de Barcelona, per veure com m'anava... En realitat, no pensava que allò aniria enlloc... La idea de guanyar-me la vida fent teatre no me l’acabava de creure.
Amb Toni Albà va començar tot
I com va llançar-se al teatre professional?
Com que jo havia fet teatre amateur, davant d’un públic viu, fer un curs de teatre era divertit, però allà només actuaves davant els companys i jo tenia ganes de fer una obra de teatre davant de gent, en viu. Aleshores vaig conèixer un tal Toni Albà, que era un màquina que feia teatre. El vam anar a trobar a casa seva perquè volíem fer un número de pallassos. I ens va dir que l’endemà hi tornéssim i que portéssim xandall. Vam anar-hi, i un cop allà ens va demanar que improviséssim. No en teníem ni idea. Però a partir d’aquí va començar tot...
Però vostè va passar per una prestigiosa escola francesa de teatre...
Sí, vaig passar per l’escola Lecoq, que és una escola de creació, no d’interpretació. Toni Albà hi havia estudiat i ens va estirar cap aquí. A la Lecoq t’inculquen que la improvisació serveix per a escriure. Ara bé, la Lecoq era una escola privada, molt cara, i jo no tenia ni cinc. Però em va sortir una feina molt ben pagada, i quan vaig tenir prou peles per pagar gran part del Lecoq, me’n vaig anar a París.
La seva afició pels espectacles de creació li ve de Lecoq?
Sí, és el que ens va ensenyar l’Albà, i era el que feien allà, a París. En teatre gairebé tot el que he fet són espectacles de creació. Ara bé, al meu currículum hi tinc molt poques obres de teatre, perquè són espectacles que hem fet durant molt de temps: un ha durat deu anys, l’altre disset... Són obres que hem girat molt, molt...
El teatre és on vaig començar, i no el deixaré mai...
El cinema li va donar la fama, però periòdicament torna al teatre...
El cinema me l’he trobat per casualitat, per accident, un accident que encara dura... A més a més, en cinema he tingut la sort de fer pel·lis que van anar a festivals, que van tenir una gran repercussió mediàtica. Però el teatre és on vaig començar, i no el deixaré mai... M’agrada un teatre “de manufactura”, en què tu et planteges de què vols parlar, com, amb quin decorat... Això m’agrada molt. Al cinema depens molt més dels altres.
I sèries?
Abans no les hagués fet. Amb la televisió hi tinc una relació més de respecte... Fas una petita entrevista en una cadena petita i té una repercussió brutal... Les sèries d’abans, que passaven cada migdia a casa de tothom, em feien molt de respecte. No m’agradava, tanta popularitat. Ara la televisió està canviant; s’estan fent coses molt interessants, coses que a nivell d’escriptura, de guió, són més arriscades, tenen més qualitat... Les sèries s’estan menjant part del terreny del cinema... No estic tancat en banda a fer sèries. Dependrà de com, quan, amb qui...
Del Toro és un monstre, per això fa pel·lícules de monstres
Guillermo del Toro, amb qui havia treballat a El laberinto del fauno, ha estat la gran estrella dels Oscar d’enguany. Com va ser la seva col·laboració amb ell?
Una passada. Aquest tio és un geni... He tingut la sort de treballar amb directors i directores molt diferents, amb universos molt diversos, però el Del Toro és un monstre, per això fa pel·lícules de monstres. És un autor. És un tio amb molt de talent. Té un univers molt propi, és molt llegit, molt, molt intel·ligent... S’ho mereix tot.
Quins projectes professionals té per al futur?
Ben aviat aniré a gravar una pel·lícula al Senegal amb la Neus Ballús, en un projecte que fa tres anys que intenta portar endavant. Em fa molta il·lusió.
Hi ha la idea que no passa res, però el país s’està enfonsant
Vostè com valora la situació del cinema català?
La salut del cinema català ja era dolenta, però ara no sabem ni si hi ha salut. És un desastre total. Entre la taxa i TV3 ajudaven que hi hagués alguna cosa que semblés cinema català. Ara està fatal... Què fotem aquí? És més que precari... És tràgic... Això és part de tot el que està passant al país. Hem d’estar amatents i desperts... Hi ha la idea que no passa res, però el país s’està enfonsant. Hi ha molts forats...
Creu que el 155 pot afectar encara més la creació cinematogràfica catalana?
Cada cop serà més necessari trencar motlles, oposar-se a un pensament únic. Cada cop serà més evident que ens hem de fer preguntes i que tot està per fer...
Té fama de ser un gran optimista. Com veu la situació del país?
Tinc tendència a veure el got mig ple. Però malgrat el desastre i la tragèdia de veure com el país s’està enfonsant amb vies d’aigua de grans dimensions per arreu, jo soc optimista. Està passant alguna cosa a la societat catalana. Hi ha un motor de transformació. Estan passant coses i no hi ha marxa enrere. Més enllà de la independència, hi ha la idea que aquí hi ha una lluita, que no et pots quedar assegut al sofà... La gent veu que allò que fa el poder afecta tota la societat i que alguna cosa s’ha de fer.
Ens havien dit que teníem una democràcia madura i estable, i ara s’ha vist que això era una milonga
De debò creu que les coses no estan tan malament?
El que té de bo el que ha passat és que ha despertat una consciència crítica, no només dels independentistes, de tota la societat. Els esdeveniments ens han fet llevar-nos d’hora per defensar territoris de democràcia que pensàvem que no estaven en perill. I això és bo... És bo que caigui la bena dels ulls de molta gent de Catalunya i d’Espanya. Ens havien dit que teníem una democràcia madura i estable, i ara s’ha vist que això era una milonga i que ens l’havíem cregut. Ara és el nostre torn de demostrar que volem exercir el dret a manar.