A la mateixa hora que les organitzacions sobiranistes convocaven els seus seguidors al Parlament per denunciar l'empresonament del Govern, a l'Espai Cultural Barra de Ferro, depenent de l'escola de disseny Eina, s'hi presentava una exposició que semblava pensada per a l'ocasió: La revolució és una ficció. La ficció és una revolució, una mostra comissariada per Joan M. Minguet, i que es podrà visitar fins el 25 de novembre. Amb aquesta exposició es vol, també, celebrar el 50 aniversari de l'escola Eina, una institució que va suposar tot una revolució del món del disseny al nostre país.

revolucio ficcio JMB

La revolució front a la banalització

La primera part de l'exposició es centra en la ficció derivada de la revolució, i ho fa bàsicament a través de l'espectacular col·lecció privada del professor Minguet de materials sobre la revolució. Es mostra un gran nombre de peces, incloent cartells, postals i pasquins polítics, que donen la visió més èpica de la revolució. Una revolució que és analitzada en totes les seves vessants: marxista, sobretot, però també anarquista, generacional, sexual, feminista, nacional... Es passa de la Xina de Mao a la Rússia de Lenin, passant per la Catalunya de 1936, pel maig francès del 1968 o per la revolució mexicana de 1910. Però aquesta vessant mítica, carregada de dramatisme, es complementa amb materials que relativitzen molt el poder de la revolució. Es fa el contrast, sobretot, a partir de cartells cinematogràfics que parlen de la revolució de forma molt més frívola, o fins i tot còmica. És més: fins i tot es presenten alguns objectes que presenten la revolució com a reclam publicitari (des de còmics fins a un perfum amb aquest nom), en un intent de resaltar com ha perdut sentit aquest terme. Tot plegat s'acompanya de frases famoses sobre la revolució.

Resposta col·lectiva

Joan M. Minguet ha demanat a 70 artistes (alguns d'ells molts reconeguts, però d'altres simples estudiants) la realització d'obres relacionades amb el concepte de revolució, que dialoguin amb la primera part de l'exposició. Sota el títol genèric "La ficció és una revolució", els diferents creadors aporten les seves idees sobre la capacitat revolucionària de l'art. Minguet ha donat un ampli marge als col·laboradors, de tal forma que si bé alguns afirmen la validesa de la revolució, els altres apunten que aquest concepte ha estat depassat. Hi ha poemes, escrits, pintures, muntatges, vídeos... Una diversitat de mirades que enriqueixen el debat. De fet, el propi Minguet no es mostra gaire concloent a l'hora d'evaluar la relació entre ficció i revolució. Afirma de forma contundent que "l'art no ha fet mai cap revolució", però alhora reconeix que "pot acompanyar un procés de transformació". Alguns dels seus col·laboradors són molt més contundents: "La revolució es fa al carrer, mai no s'ha fet als despatxos dels partits polítics ni dels directors dels museus".

REVOLUCIO I FICCIO jmb

Contundència

Alguns dels textos que es presenten il·lustrant els texts, sense signar (tot i que molts d'ells són de grans pensadors), són d'una gran contundència. A tall d'exemple: "De un monarca sólo espero algo bueno cuando le zumba la cabeza por las bofetadas que le dio el pueblo y cuando los cristales de su palacio han sido rotos por la revolución". O un altre: "Massa egos, massa petulància, massa sector. L'anonimat és revolucionari".

Un assaig

La idea és que el conjunt de l'exposició constitueixi un assaig molt peculiar. Un treball fet des d'una volguda modèstia (de fet, no es presenta a un espai institucional vinculat al món de l'art, sinó a un espai educatiu). El comissari ha volgut que hi hagués permanentment soroll de fons, perquè les revolucions mai es fan en silenci. I ha adoptat un model expositiu molt sobri, de tall revolucionari: res està emmarcat, no hi ha cartel·les... I les frases, òbviament, no estan signades; la consigna és clara: "L'anonimat és revolucionari".

L'inexorable present

Quan es va programar aquesta exposició no s'esperava que coincidís amb un període polític tan agitat, però a la fi les imatges de la revolució xinesa i de les col·lectivitzacions anarquistes de 1936 de Barcelona han acabat compartint exposició amb imatges molt més actuals, incorporades pels col·laboradors de l'exposició. I la papereta de l'1 d'octubre fa la seva aparició a les parets, junt a una monumental imatge dels feixistes que van intentar arrancar la pancarta "Més democràcia" de la façana de l'Ajuntament de Barcelona. I també, inevitablement, hi és present Rajoy. I un eslògan: "Tot el poder per als CDRs". La revolució no només és a les parets de l'Espai Barra de Ferro, aquests dies. La revolució és al carrer.

Sota les llambordes, la platja

La revolució és una ficció. La ficció és una revolució és una exposició de petit format i sense peces úniques. Però compta amb uns materials vistosos, un discurs molt coherent i un model expositiu molt efectiu. Un dels grans encerts és plantejar-se de forma molt oberta, sense una conclusió indiscutible. Una magnífica exposició per explorar les perilloses relacions entre revolució i ficció en el moment més oportú.