Fa uns dies, Raimon anunciava el seu comiat definitiu dels escenaris, i coincidint amb la seva darrera tanda de concerts, l'editorial Bromera, d'Alzira, publica Raimon, paraula i cant, d'Antoni Batista, tot un homenatge al cantant valencià. Batista, que ja havia publicat un llibre sobre el cantautor el 2005, ha volgut fer en aquesta última obra, més que una biografia, un itinerari sentimental per la vida i l'obra del cantant de Xàtiva, de qui confessa ser un gran admirador.

Raimon al Palau de la Música Catalana, 1967. © Pep Pubill.

El Raimon que va dir no

Raimon va ser un cantant que es va popularitzar gràcies a la seva primera cançó, Al vent! I, després d'això, ningú li ha pogut treure la fama de cantant protesta, tot i que ell ha intentat no quedar-se circumscrit a aquesta imatge. Aquest llibre dóna protagonisme, sobretot, al Raimon més polític, el de les tancades d'intel·lectuals, del concert a la Complutense de Madrid, dels Setze Jutges, del Diguem no, dels xocs amb la censura, del compromís ferm amb el català... Un músic que es va involucrar molt seriosament en les lluites obreres, però que també va mostrar la seva solidaritat amb el poble basc. I que va convertir-se en tot una bandera pol´litica, tot i que ell sempre va intentar defugir qualsevol lideratge.

Raimon al claustre de la nau, 1984. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic Barcelona.

Inici difícil

Ramon Peleguero Sanchís no ho va tenir fàcil per dedicar-se a la cançó. Raimon va tenir un èxit formidable amb Al Vent! Però en aquell moment no hi havia mercat per als cantants en català. Faltaven locals, no hi havia públic, la censura no perdonava... El jove músic va haver de començar cantant a bars i locals privats, i en els difícils temps del franquisme va tenir que evolucionar lentament, tocant a locals parroquials, a centres universitaris... 

Camí conjunt

Batista parteix d'una gran complicitat amb Raimon i rebutja qualsevol distanciament. La veu del biògraf es fon amb la del biografiat. D'aquesta forma, la biografia és també un recorregut pel món de Raimon, pel franquisme, pels silencis, per la por, per la censura... I constitueix una defensa clara del país i de les seves llibertats. Però Batista no oblida el Raimon menys públic, el Raimon amant, amic, ciutadà... El Raimon que admira a pintors com Miró, que segueix a filòsofs com Gramsci, que llegeix a poetes com Espriu o com Pavese...  Un poeta que comença tocant el flautí en una banda i llegint Baroja a la Colección Austral, i que evolucionarà cap a gustos cada cop més sofisticats, en literatura i en música. I que acabarà establint amistat amb els Setze Jutges, amb Joan Fuster, amb Vicenç Andrés Estellés...

Raimon a París, 1966. © F. Marull.

Final feliç a uns temps difícils

Raimon va passar temps difícils, especialment al País Valencià. Els governs del Partit Popular, durant lustres, li van fer el buit i li va ser difícil trobar sales o auditoris on fer concerts. A Madrid, on hi havia tingut grans èxits durant la transició, va rebre una gran xiulada quan va anar a cantar en el concert de dol per l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Fa molt poc que Raimon ha estat rehabilitat al País Valencià. Es retira, doncs, en un moment feliç de la seva carrera: ha pogut fer una gira de concerts multitudinaris per València, i acabarà amb una dotzena de recitals al Palau de la Música.

Raimon a Barcelona, 2016. Foto: Sergi Alcàzar.

Un llibre per a una ocasió excepcional

Bromera, en aquesta ocasió, ha cuidat de fer un llibre magnífic. El text es complementa amb un magnífic corpus d'imatges. Per una banda antigues fotografies d'en Raimon, però també dels llocs on ha viscut i ha desenvolupat la seva carrera. (entre elles algunes fotografies emblemàtiques dels seus concerts). El llibre també conté un ampli repertori d'imatges recents d'en Raimon, i fins i tot reproduccions d'alguns dels informes de la censura sobre els recitals o les lletres d'en Raimon. Un llibre editat amb molta cura i amb molt d'amor com a gran comiat a un cantant exemplar.