Jerusalem (regne cristià de Jerusalem), 1181. Arnau de Torroja era nomenat gran mestre de l’orde del Temple. Era el primer cop, des que l’any 1119 s'havia creat l’orde, que un català es convertia en la primera autoritat templera. No seria l’únic, però sí el primer de tres d’un total de vint-i-tres grans mestres que va tenir l’orde fins que va ser liquidat definitivament (1314). El solsoní Arnau de Torroja (1181-1184), el pallarès Gilbert Erill (1194 i 1200) i el rossellonès Pere de Montagut (1219 i 1232) van ser els tres catalans que van assolir la màxima dignitat de l’orde; unes dades que revelen la força que va adquirir l’orde templer a la Corona d’Aragó i el protagonisme que van assolir els catalans en el món templer. L’orde del Temple, creat entre la primera i la segona croada per assegurar el domini europeu —la guerra religiosa com a disfressa de la iniciativa política— sobre la porta d’Orient, assoliria una importància cabdal tant en l’expansió continental com mediterrània del casal de Barcelona.  

Representació medieval de Jerusalem (1493) / Biblioteca Estatal de Baviera

Com arrela l’orde del Temple a Catalunya?

L’orde dels Pauperes commilitones Christi Templici Salomonici (orde dels pobres cavallers de Crist i del Temple de Salomó) va ser creat l’any 1118 per un grup de nou cavallers francesos, liderats per Hug de Payns i amb el suport del poderosíssim Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister. Des d’un bon començament, els templers es van distingir de la resta dels ordes religiosos pel fort component militar: en la seva regla hi figurava un manual de càrrega de cavalleria força significatiu. Aquest detall és molt important per explicar la importació i l’arrelament del fenomen templer a Catalunya: aquells anys els comtats de Barcelona i d’Urgell, els motors de la formació nacional catalana, estaven immersos en una guerra d’expansió cap a les terres dominades per la mitja lluna que els portaria a desplaçar la frontera del Llobregat fins a l’Ebre. L’orde templer va trobar en aquell conflicte el terreny adobat per fer proselitisme de la seva ideologia i per incrementar espectacularment el patrimoni.

Representació moderna dels cavallers templers 

Quines propietats tenien els templers a Catalunya?

L’orde del Temple va arrelar a Catalunya abans que Ramon Berenguer IV i Peronella materialitzessin la unió dinàstica de Barcelona i Aragó (1150). El predecessor Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona i el primer que figura documentat com a comites catalanensis (comte català), va introduir els templers durant el trienni 1123-1126 per defensar de les ràtzies islàmiques les terres de la plana d’Urgell i del Camp de Tarragona, acabades d’incorporar. D’aquella primera etapa daten els primers establiments templers, anomenats comandes, que s’organitzaven políticament i jurídicament com a estats feudals, quasi independents de l’autoritat comtal. En la segona onada conqueridora, la incorporació de les valls baixes del Segre i de l’Ebre (1148-1153), el paper dels templers va ser tan actiu que les compensacions obtingudes no tenien comparació amb les anteriors: les comandes de Gardeny, al Segre, i de Miravet i Tortosa, a l’Ebre, es van convertir en estratègics focus d’irradiació del seu poder.

Representació medieval d'un comanador templer / Museu d'Història de Catalunya

... i a l’Aragó?

Els cavallers templers eren, a tot arreu, els cabalers de les cases feudals de segona fila que s’allistaven a l’orde a la recerca de les aventures i de les riqueses que la seva condició secundària en els àmbits familiar i nobiliari els havia negat. Un simple cop d’ull a la nòmina de mestres de l’orde de la província de Catalunya, Provença, Aragó i Navarra ho confirma. Malgrat el poder que durant un segle i mig va acumular l’orde, dels 35 provincials que la van dirigir només sis pertanyien a les grans famílies aristocràtiques, i no n'hi va haver cap la primera centúria. Això explicaria el conflicte que es va desfermar a l’Aragó (1134) quan els notaris van obrir el testament d’Alfons I (l’oncle patern de Peronella) i van descobrir que havia llegat el regne principalment a l’orde del Temple. Darrere la possibilitat que l’Aragó es convertís en un regne teocràtic, cosa que en aquell context no representava una pèrdua d’independència política, l’aristocràcia aragonesa hi va veure la venjança dels cabalers. La resta de la història és ben coneguda.

Mapa de les croades primera, segona i tercera (1096-1192) / Enciclopèdia

Com es relacionaven els cavallers templers amb el poder català?

Els cavallers templers, gairebé de seguida, van passar a formar part del poder. En majúscules. No era tan sols el seu marcat perfil militar, tan oportú en aquell context, sinó que hi havia un vincle molt potent amb la resta de províncies que, conduït amb molta habilitat, els va permetre desenvolupar una sèrie de pràctiques mercantils que serien molt innovadores i profitoses, tant per a ells com per als qui les feien servir. Els templers van fer ús de la seva extensa xarxa de dominis, estratègicament dispersos arreu d’Europa, per construir canals bancaris de pagament i de cobrament (una mena de caixers automàtics medievals) que es van revelar molt efectius i segurs. Les primeres lletres amb venciment (allò de “pagueu a tal, tants diners, a tal data i en tal lloc”) es van convertir en l’instrument de canvi més segur i més ben garantit tant als ports marítims de la Mediterrània com als ports fluvials de l’Europa continental. Això abocaria els templers a convertir-se en creditors: dels mercaders barcelonins i de la casa comtal de Barcelona.

Mapa de les croades quarta, cinquena, sisena, setena i vuitena (1217-1270) / Enciclopèdia

... i amb les classes populars?

Els cavallers templers, com a poder establert, no van passar mai de la categoria d’escanyapagesos. Per posar un exemple, és molt reveladora la relació entre l’orde del Temple i la població de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), que era una de les comandes que governava a Catalunya. A Vallfogona, els templers no eren els principals propietaris agraris (la terra estava relativament repartida), però en canvi sí que eren els propietaris exclusius de l’aparell de transformació: trulls d’oli, molins fariners, forns de coure pa, molins ferrers, escorxadors i carboneres. Hi havia l’obligació, imposada per llei a la població, d'emprar aquest aparell. Naturalment, pagant els honoraris abusius imposats; el fet explicaria el significat de la dita catalana “passar per la mola”. I no només això: l'activitat del Temple abraçava també la justícia i la política, atès que el comanador templer era a la vegada policia, fiscal, jutge i alcaid de la masmorra, i a més nomenava i destituïa a conveniència els jurats (regidors) municipals.

Mapa de les comandes templeres de la Corona d'Aragó

Què va provocar la desaparició dels templers?

De res va servir, després de la derrota de Muret (1213), quan l’edifici polític catalanoaragonès feia aigües per tot arreu, que els templers assumissin la regència i l’educació d’un petit Jaume I de només cinc anys i garantissin la continuïtat d’una Corona d’Aragó decapitada. En la política, també a l’Edat Mitjana, les lleialtats no s’han retribuït mai. No obstant això, el misteri sobre la persecució i liquidació física dels cavallers templers no justifica l’aura romàntica que s’ha fabricat al voltant del fet, ni l’existència de grans tresors, relíquies o una connexió amb Jesucrist i Maria Magdalena va ser el detonant de la seva persecució i liquidació (1314). L’orde del Temple va ser la primera gran víctima d’una terrible crisi sistèmica que culminaria tres dècades més tard i que, amb el temps, acabaria desballestant el feudalisme. Els grans poders de l’època (les cases reials, el pontificat i les classes mercantils urbanes), amenaçats per un nou escenari de menys recursos, van fer conxorxa per ensorrar el competidor més destacat.

Imatge principal: Segell dels templers / Viquipèdia