Els dies amb informació de substància, els editorials fan de més bon llegir. Són el forat del pany pel que es pot veure quin color té l’opinió del poder, quina cara fa o la màscara que es posa. A les redaccions dels diaris es diu que els editorials no són la peça més vista, però que se’ls llegeix “qui se’ls ha de llegir”, com volent dir els que tallen el bacallà. Els editorials s’escriuen una mica amb aquesta idea al cap i per això val la pena descosir-los entre línies quan es tracta d'afers de pes.

Els d’aquest dijous, sisplau per força, jutgen l’aliança que el PP ha confegit amb el PNB per a tirar endavant els pressupostos de l’Estat. El veredicte dels diaris de Madrid i Barcelona és unànime: malgrat que el govern de Rajoy paga un preu massa alt pel vot dels cinc diputats del PNB, ha fet allò que havia de fer per a mantenir l’estabilitat, refusar el xantatge de l’esquerra i donar una lliçó als radicals catalans.

Això és bo o dolent? Doncs mira. Mentre L’ABC blasma suaument l’actitud del PP (“el cost no és baix ni deixa indiferent a la resta d'Espanya”) i El Mundo la castiga amb més braó (“claudicació”, “mercadeig inadmissible”, “avantatgisme negociador”, etcètera), a El Periódico s’estimen més veure “el fenomenal exercici de ‘peix al cove’” del PNB, que La Vanguardia considera una “estratègia intel·ligent”.

Tòpics

La gràcia no és la diferència en el judici, esclar que no, sinó la coincidència, diguem-ne territorial, dels arguments. Qualsevol diria que tot plegat reforça els tòpics amb què es caracteritza uns i altres: a Madrid li cou pactar res que no sigui la derrota incondicional de l’adversari mentre Catalunya admira el negociador que tanca un bon acord.

Ara bé, la preocupació no és el PNB, la debilitat del govern del PP per la corrupció, la desigualtat entre autonomies, “la manca de sentit d’Estat” de socialistes i podemites, com diuen poc o molt La Razón, ABC, El Español i El Mundo. Ni tan sols el fet de pactar amb uns nacionalistes que no són nacionalistes d’Espanya, cosa que La Razón i ABC posen en sordina explicant que, ei, no s’ha parlat dels presos d’ETA —malgrat que el seu trasllat no costa diners i l’acord sobre el cupo, sí, i molts, que pagaràs tu. Nah. La preocupació és Catalunya. Tots, a Madrid o a Barcelona, coincideixen en llepar-se la ferida independentista.

Els tons són diversos. A Madrid, El Mundo s’exclama que “les prebendes” cedides als nacionalistes bascos “victimitzen encara més el nacionalisme català”, mentre que El País es felicita perquè l’estabilitat política bé val perdre bous i esquelles amb el PNB, a més de que “Catalunya encara ha quedat més desdibuixada”.

A Barcelona, en canvi, ploren. El Periódico es queixa del “soroll que sol envoltar a qualsevol negociació amb Catalunya” mentre que “l’excepció basca, pel que es veu, no trenca Espanya”. La Vanguardia s’atreveix a més i en treu les conclusions: “el clima de resistència a tota demanda catalana, per justa i argumentada que sigui, explica la desafecció creixent cap a la resta de l’Estat i reforça els partidaris de la independència”, es lamenta.

Una proposta

Si les coses són així —fa anys i panys, com diuen els mateixos editorials— resulta si més no curiós que el diari dels Godó se sorprengui de “l’estèril política de confrontació duta a terme pels vuit diputats del PDeCAT” i que el de Zeta critiqui que “la deriva independentista [faci] impossible” que “el nacionalisme català” continuï com a “soci imprescindible” dels governs de Madrid i avisi “de les conseqüències que té deixar de fer política”. És estrany que els sorprengui que passi allò que ells mateixos pronostiquen que passarà si el govern espanyol continua amb la “llarga discriminació econòmica” de Catalunya, com diu La Vanguardia. En què quedem?

Encara és més estranya la barretada que rep Ciutadans al mateix diari: “L’aposta per la governabilitat ha portat la formació d’Albert Rivera a renunciar a les seves idees”, diu La Vanguardia, com posant-ho d’exemple. Exactament aquest és el comportament que desacredita la política i els polítics, oi? Fer al Congrés el contrari del programa pel que et van votar. Bravo

Il·lustració: "El abrazo de Vergara", gravat del 1845