Edicions de 1984 acaba de publicar Pregunta-ho a la pols, una novel·la del nord-americà John Fante (Denver, Colorado, 1909 - Woodland Hills, California, 1983). Es tracta d'un llibre del 1939, de fort contingut autobiogràfic, que narra la vida de Fante a Califòrnia quan començava a dedicar-se a l'escriptura. Aquesta novel·la va inspirar la pel·lícula de Robert Towne Ask the Dust (2006); però el guió del film no tenia la duresa del text original.

Del no-res a la fama

Fante és un escriptor maleït. La seva especialitat és escriure històries de perdedors: pobres, addictes, solitaris, violents, desequilibrats... Amb l'agreujant que són plens de referències autobiogràfiques. D'aquesta forma l'obra de Fante pot presentar situacions terriblement desagradables sobre la societat on viu, el que resulta molt violent. Per això, potser, Fante durants molts anys va ser rebutjat com a novel·lista i es va guanyar la vida fent de guionista de cine (tot i que mai va deixar d'escriure). Va caldre que un altre autor maleït, Charles Bukowski, reivindiqués la seva figura als anys setanta perquè fos reeditat i guanyés una certa fama.

Fante, a l'ombra de Bandini

Fante va començar a escriure contes, tal i com relata a Pregunta-ho a la pols. Els primers llibres que va publicar van ser Wait until the Spring, Bandini i Ask the Dust (Pregunta-ho a la pols), dues obres de la tetralogia dedicada a Bandini (les altres dues no es publicarien fins els anys vuitanta, una d'elles després de la seva mort). Però com que no aconseguia viure de la seva obra literària, es va dedicar a fer guions per a Hollywood. La seva vida va estar molt marcada per la bohèmia i pel consum d'alcohol, però va haver de deixar aquests costums quan va ser diagnosticat de diabetis. Als anys setanta li van amputar la cama i va perdre la vista: la seva darrera obra va haver-la de dictar a la seva esposa. En realitat, l'obra de Fante va tenir ressò, sobretot, a partir de la seva mort. La seva vida va ser retratada en el documental John Fante: A Sad Flower in the Sand (2001).

La dignificació de la claveguera

Tothom en algun moment o altre ha tingut sentiments baixos. L'alter ego de Fante a Pregunta-ho a la pols, Arturo Bandini, en té molts. Però no tothom és capaç de convertir sentiments innobles en alta literatura. Fante sí. L'enveja, la cobdícia, la calumnia, la por, l'obsessió i la mesquinesa esdevenen una joia literària quan passen pel filtre de la ploma de Fante (un autor en això comparable a Edward Limònov o al mateix Bukowski, el seu deixeble).

Una trama mínima

Fante construeix una trama excel·lent amb quatre elements molt simples. Un escriptor de 20 anys italo-americà, Arturo Bandini, que té una visió grandiloqüent de sí mateix i que vol triomfar literàriament, però que està en una situació d'absoluta misèria. Una cambrera mexicana desequilibrada que torna boig al protagonista, però que no se'l pren molt seriosament. Un editor absent, la gran esperança de Bandini. Una dona madura, trist consol del protagonista. I un rival quasi eteri, però present quan menys s'ho espera. A la fi, el joc de l'excentricitat al que el protagonista recorre com a aspirant a artista acaba tràgicament.

Els pitjors escenaris

Tota l'acció es desenvolupa a Califòrnia, on Bandini (i Fante) van a buscar fama, amor, diners i sexe. Però allò que acaba trobant no és la Califòrnia del glamour, de les platges precioses, de les actrius de cinema, dels grans cotxes... És una Califòrnia de pensions rònegues, de personatges fracassats, de jubilats, de morts de gana, de desequilibrats... Un món de misèria absoluta, on la misèria física (amb la gana com a amenaça permanent) té el just paral·lelisme en la misèria moral de molts dels personatges. La lletjor és omnipresent. Sens dubte Bandini, l'alter ego de Fante, era un paranoic. Però la paranoia es desenvolupa en les situacions hostils, com les que retrata la novel·la.

Bandini: l'egolatria

De fet, tots els personatges estan al servei de Bandini, perquè aquest personatge és la personificació de l'egolatria. Però és justament la falta de pudor de Fante allò que fa que aquest llibre sigui extraordinari. Una obra que, amb vuitanta anys, no ha perdut ni mica de la seva força. Tot una lliçó de literatura.