El perro del hortelano (el que "ni come ni deja comer los nabos"), de Lope de Vega, arriba a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, en una versió dirigida per Helena Pimenta. El perro del hortelano recrea un triangle amorós en el que, a més, s'hi barreja el problema de la diferència social. La comtessa Diana, una dona enèrgica i independent, embogeix pel seu secretari Teodoro, que està enamorat d'una de les noies del seu servei, la Marcela. Una producció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que serà al TNC durant totes les festes: fins al 7 de gener.
L'enginy d'un text
Lope de Vega és capaç d'elaborar un text en què posa en joc diverses trames i conflictes, duent-los fins al límit. A la típica història del triangle amorós (amb una potentíssima veu femenina), s'hi afegeix l'element de la desigualtat entre els que s'estimen, que estableix una relació de dominació: l'amor pot esdevenir, aquí, una eina d'opressió (amb l'afegit que serveix perquè una dona domini un home, contra els costums de l'època). Els temes del triangle amorós i de la relació entre desiguals, d'absoluta vigència avui en dia, es combinen amb una reflexió sobre l'honor, derivat de la impossibilitat de relacions entre els membres de la noblesa i els dels grups inferiors. I Lope és molt atrevit en els seus plantejaments i frega la incorrecció política més absoluta. Però a la fi, opta per una resolució fàcil i poc trencadora per satisfer tothom. Uns segles més tard, probablement, Lope de Vega hagués trencat esquemes...
Teatre clàssic ben clàssic
La Compañía Nacional de Teatro Clásico no pretén fer una revisió del text de Lope de Vega adaptant-lo a la realitat actual, sinó que intenta cenyir-se al màxim al format de quan aquesta obra va ser escrita, entre el 1613 i el 1618. Álvaro Tato, que ha fet aquesta versió, ha volgut mantenir la màxima fidelitat al text. Això sí, l'ha intentat esporgar i adaptar per aconseguir que els versos siguin comprensibles per a l'espectador, tot i que sense que perdi tot l'ambient d'època que transmeten. La Compañía tan sols s'ha permés fortes llicències amb la música, on hi ha tonades conegudes d'altres èpoques: Schubert, Beethoven, Mendelssohn... L'escenografia opta per una sobrietat molt contemporània, per transportar el públic al Nàpols del XVII.
Lope de Vega, de Madrid a València
Lope de Vega va néixer a Madrid el 1562, però de jove es va instal·lar a València, on va aprendre de la tradició valenciana i va produir algunes de les seves millors obres. A partir de 1610 es va tornar a instal·lar a Madrid. La seva vida va estar marcada per moltes desgràcies, i per continus girs (fins i tot va passar pel sacerdoci, després d'una vida de promiscuïtat). Lope de Vega és conegut, sobretot, com a geni prolífic, amb obres de tots els gèneres. Cervantes el va qualificar de "Monstruo de la Naturaleza" i sovint se'l designa com a "El Fénix de los Ingenios". Va ser , sobretot, com a dramaturg que va destacar. Hi ha qui li atribueix 1.800 obres. En realitat ningú sap exactament quantes són, però és un dels autors més prolífics de la història.
Més enllà de la sorpresa
Bona part del públic no està habituat a veure espectacles de teatre clàssic. Per tant, els primers minuts de representació d'El perro del hortelano a la platea hi regna una certa confusió, perquè es fa difícil entendre els versos de Lope de Vega per la rapidesa en què són pronunciats. Però la majoria dels espectadors superen aquest problema al cap de pocs minuts i poden concentrar-se a disfrutar de la comèdia. I val la pena el gran desafiament entre Rafa Castejón, en el seu paper de Teodoro (el secretari) i Marta Poveda, com a Diana (la comtessa). Un repte de tu a tu, en què la protagonista femenina va molt més enllà que una comparsa dels homes o una histèrica, i constitueix un personatge complex i sòlid. Completen el repartiment, fent una magnífica feina: Marta Poveda, Álvaro de Juan, Óscar Zafra, Nuria Gallardo, Alba Enríquez, Natalia Huarte, Paco Rojas , Egoitz Sánchez, Pedro Almagro, Aleix Melé, Alberto Ferrero i Fernando Conde. Una forma d'allò més agradable de reconciliar-se amb Lope de Vega per a aquells que van arribar a odiar-lo a l'escola.