Les paparres, aquestes bestioletes que han amargat la història de la humanitat xuclant la sang dels humans i perjudicant la seva salut, ja atacaven els dinosaures. La "paparra terrible de dràcula" (Deinocroton draculi) parasitava els dinosaures en el llunyà Mesozoic. Això es demostra en un article publicat a la revista Nature Communications signat per un equip internacional en el qual participa Xavier Delclòs, professor de la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. Els àcars ja atacaven els dinosaures amb plomes, alguns dels quals van evolucionar posteriorment cap a les aus modernes.

L'ambre amagava el secret

El treball es basa en unes peces d’ambre birmà del Cretaci que permeten una nova aproximació al món dels dinosaures amb plomes. En el treball, els experts analitzen una peça d’ambre birmà del Cretaci que contenia una paparra fòssil (un exemplar de Cornupalpatum burmanicum, una espècie extingida) enganxada a la ploma d’un dinosaure teròpode. Delclòs explica que aquest descobriment és de gran importància, perquè és molt estrany trobar restes fòssils de paparres enganxades al seu hoste, i per tant és molt difícil documentar de quins animals s'aprofitaven aquests paràsits.

Dràcula en versió paparra

Deinocroton draculi. Model en 3D d'Óscar Sanisidro.

En una altra peça d’ambre birmà també s’hi ha trobat una paparra inflada de sang d’una família pròxima a la de C. burmanicum (vuit vegades més gran que els exemplars sense sang) que correspon a una nova espècie, Deinocroton draculi. A diferència de Cornupalpatum burmanicum, aquest nou àcar fòssil de la família extingida de paparres Deinocrotonidae no apareixia associat directament al seu hoste. No obstant això, l’aparició de restes de pèls especialitzats de larves d’uns escarabats  (en concret, uns coleòpters dermèstids) adherides a les potes de paparres de la família Deinocrotonidae és un indici indirecte que apunta al fet que el dinosaure amb plomes, la paparra i l’escarabat haurien conviscut on els va atrapar la resina, possiblement dins d’un espai reduït comú. "La captura simultània de dues espècies de paràsits externs —paparres— és un fet extraordinari, i es pot explicar millor si es considera que són organismes que comparteixen un hàbitat comú, tal com fan algunes paparres en l’actualitat, que viuen en el niu de l’hoste o bé en les proximitats", conclou David Grimaldi, del Museu Americà d’Història Natural, un altre dels coautors de l'estudi.

Dinosaures amb plomes

Des de fa temps s'han identificat restes de dinosaures amb plomes a jaciments d'arreu del món. "El registre fòssil ens diu que les plomes com les que s’han estudiat en el treball ja estaven presents en una àmplia gamma de dinosaures teròpodes, un grup que incloïa des de formes terrestres sense capacitat de vol fins a dinosaures semblants a ocells i capaços de volar", explica Ricardo Pérez de la Fuente, investigador del Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford i coautor del treball. Les aus són l’únic llinatge descendent dels dinosaures teròpodes que va sobreviure a l’extinció massiva de finals del  Cretaci. En canvi les paparres continuen parasitant a diferents éssers vius fins ara (i provocant-los greus malalties). A la fi la diminuta paparra va resultar més resistent que el gegantí dinosaure.