Fa pocs dies saltava la notícia que alguns directius d’Oxfam van organitzar festes amb prostitutes, algunes potser menors, a Haití, poc després del terratrèmol. I això ha generat un gran escàndol. Que algú vagi amb prostitutes, a Haití, o a la veïna República Dominicana, no estranya ningú. De fet, Haití és una de les destinacions preferides per al turisme sexual canadenc, com la República Dominicana i Cuba ho eren per al turisme sexual espanyol. Que entre les prostitutes n’hi hagi alguna que “no es pugui descartar que sigui menor d’edat” (com diu Oxfam), per desgràcia, tampoc no sembla gaire excepcional. Per què, doncs, aquest gran escàndol per la revelació que alts càrrecs d’Oxfam van organitzar orgies amb prostitutes que no fos clar que fossin majors d’edat?

Orgies “dignes de Calígula”

No conec gaire Haití, però el fet que els cooperants del Nord vagin amb prostitutes al Sud no és cap cosa extraordinària (com tampoc ho és que ho facin els turistes i les turistes). Als països on hi ha molta cooperació hi ha bars que es converteixen en lloc de trobada entre les treballadores sexuals locals i els treballadors humanitaris del Nord (siguin d’ONGs, d’agències internacionals o d’organismes estatals de cooperació). I també són llocs de cita per a homes que es prostitueixen amb cooperants (homes i dones) i, probablement, també de dones que es prostitueixen amb dones cooperants. N’he vist al Camerun, al Gabon, a Guinea Equatorial, al Níger, al Senegal... Generalment les prostitutes són majors d’edat, però tampoc és gaire excepcional que n’hi hagi alguna menor d’edat, perquè en alguns d’aquests països hi ha moltes prostitutes menors. No n’estic segur que aquestes trobades sexuals derivin en “orgies dignes de Calígula”, com diuen alguns mitjans que va passar amb els directius d’Oxfam, però m’imagino que en algun cas serà així.

Els nous sants

L’escàndol, sens dubte, ve del contrast entre la realitat i la imatge que els ciutadans tenen de les ONGs i els seus membres. Les organitzacions de cooperació (governamentals i no governamentals) han volgut vendre que els “experts” en cooperació són els nous sants (els exèrcits fan el mateix amb els soldats desplegats en missions humanitàries internacionals). Han ocupat en l’imaginari occidental l’espai que ocupaven els sants catòlics: individus disposats als sacrificis més absoluts, amb simpatia per les causes perdudes, amb capacitat per entendre’s amb les poblacions locals, amb sensibilitat per als problemes humans... A través d’ells, de passada, s’enalteix la nostra societat: Occident no seria una societat basada en l’explotació i la insolidaritat, sinó el bressol d’on sortirien aquests individus exemplars, mostra dels nostres grans valors. No importa tant la seva capacitat real per resoldre els problemes del Sud com la seva voluntat de resoldre’ls. La publicitat dels organismes de cooperació (i les peces de molts mitjans de comunicació) contribueixen a aquesta mitificació, desproveïda de qualsevol sentit crític. I els donants exigeixen dels cooperants un comportament modèlic que ells mateixos no tenen (hi ha fins i tot qui no veu correcte que els cooperants vagin a prendre gin-tònics en acabar la seva jornada laboral).

El poder del Nord

Tot i que a nosaltres ens sembli que els membres de les ONGs internacionals són els representants del Sud als països del Nord, al Carib i a l’Àfrica, per parlar de dos indrets que conec, no hi ha cap dubte que els cooperants són els representants del Nord al Sud. Els cooperants es converteixen en la corretja de transmissió de les institucions dels seus països a l’exterior (per això mateix els seus governs financen projectes). Qualsevol projecte de cooperació es vanta d’adequar-se a les directrius de les agències internacionals de l’ONU, que dissenyen les seves estratègies atenent a les directrius del Fons Monetari Internacional (que no es caracteritza justament per defensar els interessos dels més febles). El cooperant, doncs, esdevé la frontissa entre dos mons absolutament enfrontats. Però no deixa de ser un ciutadà dels Estats del Nord que gaudeix dels privilegis econòmics, polítics i socials de què gaudeixen aquests. No és d’estranyar que aprofiti aquests privilegis, sobretot, si no està sotmès a un estricte control.

Tot és mentida?

Justament un dels problemes més greus en el camp de l’ajuda és la tendència general dels organismes de cooperació a sobrevalorar les qualitats morals dels seus membres. I en cas d'error es procedeix, sistemàticament, a tapar els comportaments incorrectes dels seus membres. Una de les bases de les aportacions econòmiques dels ciutadans i les institucions a la cooperació es troba en aquesta imatge idíl·lica del cooperant, que sembla que per natura estaria blindat a les temptacions que afecten la resta dels ciutadans. És altament improbable que la cúpula de l’ONG afectada en el cas de les orgies haitianes no en sabés res del comportament dels seus dirigents enviats a Haití. Però de ben segur que no es tracta d’un cas aïllat. Es prefereix mirar cap a una altra banda. Els abusos sexuals dels cascos blaus, que no són sinó exèrcits en campanya, amb tot el que això comporta, han estat constants en la història de les missions humanitàries, però continuen sense cap control.

La caixa dels trons

A desgrat de tots, el debat sobre el comportament dels cooperants, n’emmascara un altre també molt necessari: el relatiu a l’eficàcia dels projectes. No hi ha cap dubte que davant d’una tragèdia com la d’Haití era necessari mobilitzar els esforços de la comunitat internacional per tal d’ajudar la població afectada. L’ajuda d’emergència podia ser indispensable i no es podien estalviar els recursos. Ara bé, la capacitat dels organismes de cooperació per a reconstruir Haití és limitada, i per a desenvolupar-lo, irrellevant. L’eficàcia de l’ajuda al desenvolupament, als estats fràgils, com Haití o l’Afganistan, és extremadament baixa. Ni que es multipliqués molt l’ajuda, el desenvolupament no arribaria... En alguns sectors, fins i tot, la cooperació pot tenir efectes negatius, desincentivant i desestructurant les xarxes locals (com passa amb la tramesa d’aliments, que acaba arruïnant, sovint, les pagesies locals). No sembla que ningú tingui la solució.

La claca

Per acabar, una reflexió sobre el propi gremi. Els periodistes s’han convertit en la claca de la cooperació. Van al Sud, convidats per les ONGs o pels finançadors, per fer propaganda dels programes de cooperació. O, des d’aquí, en dates assenyalades, canten les virtuts dels projectes solidaris i després demanen donatius en nom dels organismes de cooperació. Només venen sacrificis, bona voluntat i èxit. Mai no troben projectes que no funcionen, mai no troben poblacions que valorin negativament les experiències, mai no troben escàndols de prostitució... Quan va haver-hi el terratrèmol d’Haití, molts mitjans de comunicació van convertir la cooperació en l’eina d’enaltiment del sentit solidari de l’home blanc (a la Gran Bretanya, però també al Brasil, o aquí mateix). Els periodistes van córrer en massa a Haití, per explicar en directe com la cooperació resolia els problemes dels haitians. I durant setmanes ens van vendre totes les virtuts d’aquelles iniciatives (tot i que el temps ha demostrat que els problemes del país caribeny continuen). Cap d’aquells periodistes no ens va parlar de les relacions entre prostitutes menors i cooperants. Han passat vuit anys fins que ha arribat aquesta notícia als diaris. Cal preguntar-se si els periodistes que van anar a Port-au-Prince no se n’assabentaven de res, o si, potser, participaven en les orgies dels dirigents d’Oxfam...

 

Gustau Nerín és autor de Blanc bo busca negre pobre. Barcelona, La Campana, 2011.

 

Foto de portada: Barri de Bel Air de Port-au-Prince després del terratrèmol de 2010. Foto: Marcello Casal Jr/ABr.,