Ja és a la venda L'orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert (Pol·len Edicions), un llibre basat en una profunda tasca periodística de Rafa Burgos. Es tracta d'un treball de recerca sobre els vincles entre la corrupció i la diplomàcia, que completa la trilogia iniciada amb els llibres anteriors de Burgos  sobre els negocis bruts de les classes dominants a Catalunya i a l’Estat espanyol : Crema catalana. Amiguismo, corrupción y otras miserias (Icaria) i La Casta. Quiénes son y cómo actúan (El Viejo Topo). Burgos, treballant en aquestes dues obres, va adonar-se que la corrupció, a Catalunya, s'aguantava sobre quatre potes: la política, el món financer, els paradisos fiscals i la diplomàcia. I va constatar que aquest darrer era l'eix que menys s'havia estudiat, i per això va decidir consagrar dos anys a estudiar aquest tema. Ara presenta aquest llibre amb els resultats del seu estudi.

Rafa Burgos davant el consolat honorari d'Albània. Foto: Pol·len Edicions.

El marc idoni per a la corrupció

Burgos posa de manifest que el món diplomàtic és un món extremadament opac: no hi ha cap transparència, amb el pretext de la defensa de la raó d'Estat. S'han fet públics alguns casos de diplomàtics que tenien negocis privats difícilment compatibles amb el seu càrrec públic. Els cònsols honoraris, ciutadans espanyols que treballen sense sou al servei d'altres països, obtenen compensacions en prestigi, privilegis i relacions socials. Per no parlar de l'ús de la cobejada valisa diplomàtica, inviolable, que creua les fronteres al marge de cap control (i, encara que es digui valisa, a vegades té un volum considerable). La majoria dels cònsols honoraris actuen de forma completament autònoma, ja que l'Estat que els ha nomenat no els controla gaire i el govern espanyol no té cap possibilitat d'immiscir-se en els seus afers, més enllà de retirar-los el vist-i-plau, una mesura molt agressiva a nivell diplomàtic i que només es pren en casos excepcionals (recentment només s'ha retirat l'acreditació exequàtur al cònsol de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, i no per cap negoci brut, sinó per penjar una estelada al seu balcó). Alguns dels cònsols honoraris tenen una relació estreta amb el país que representen, per tenir-hi família o haver-hi residits. Molts altres hi tenen negocis, i això sens dubte hauria de ser motiu d'incompatibilitats. A Barcelona, fins i tot hi ha qui ha estat cònsol d'un país rere l'altre (de fet, les convencions internacionals inclús estableixen que algú pugui ser cònsol honorari de dos països alhora).

Barcelona, cau de diplomàtics

Barcelona és una de les ciutats del món que, sense ser capital d’Estat, té més delegacions diplomàtiques (només és superada per Nova York i Hong Kong). Fins i tot hi ha consolats de països diminuts, i algunes d'aquestes seus diplomàtiques ni tan sols gestionen visats. Moltes dictadures de països empobrits tenen consolats a Barcelona, malgrat tenir molts pocs ciutadans del seu país a Catalunya. Hi ha curioses connivències entre les grans famílies de la ciutat i els afers diplomàtics. Sembla que l'elit econòmica de la ciutat és, també, la que té un paper més destacat en la diplomàcia, tant a nivell de funcionaris, com entre el personal dels consolats honoraris. Ser fill d'algú és, encara, un avantatge clar a l'hora d'accedir a càrrecs consulars. El món dels cònsols és un món de barris alts; és gent que es mou en un univers de luxe i ostentació . Entre les famílies citades al llibre hi ha els Trias de Bes, els Guardans Cambó, els Rubert de Ventós... Molts dels individus citats, a més de tenir càrrecs diplomàtics, que ocupen càrrecs directius, no només a empreses privades, sinó també a empreses públiques o amb participació pública. I en L'orgia diplomàtica també es constaten les relacions tèrboles d'alguns governs autoritaris amb Catalunya. Es menciona el cas del dictador gabonès Omar Bongo (mort a Barcelona el 2009), i al president kazak, Nursultan Nazarbaïev, que té casa a Lloret. 

Un diplomàtic per a cada escàndol

Rafa Burgos, a L'orgia diplomàtica, fa un buidat exhaustiu de noms de personatges i empreses relacionats amb negocis bruts. En troba 1.480, que el lector pot localitzar en un pràctic índex onomàstic. En tots els grans casos de corrupció es troba el vincle amb algun diplomàtic. Jordi Pujol Ferrusola va intentar aconseguir el post de cònsol honorari del Gabon, però no el va aconseguir. En canvi, Jordi Sumarroca, també sospitós d'estar implicat en el cas del 3%, va ser cònsol honorari de Lituània. Joan Gaspart, ex president del Barça i un dels majors deutors de l'Estat espanyol, va ser cònsol honorari de les illes Seychelles. En el cas Pretòria hi va estar implicat Aquilino Mata Mier, cònsol honorari del Kazakhstan. I molts personatges vinculats als consolats van aparèixer a la llista Falciani. Hi ha casos encara més escandalosos: el recent cònsol a Mèxic, Fidel Herrera, va ser acusat d'estar implicat en la màfia dels càrtels de  la droga i, finalment, ha estat cessat per la venda de medicaments falsos per al càncer al seu país natal.

Reivindicació del periodisme artesà

Rafa Burgos fa, amb aquest llibre, una reivindicació del periodisme d'investigació; un periodisme que Rafa Burgos reconeix que està en recessió. "El periodisme artesà, el periodisme que permet llibres com aquest és incòmode, car i lent", afirma l'autor, llicenciat en història i en periodisme. Malgrat tot, no renuncia a aquesta forma de fer feina, metòdica, sistemàtica, i per això a més de dedicar-se les seves recerques, Burgos fa de guia turístic. I a L'orgia diplomàtica s'hi fa palpable també la petjada del guia que ens condueix pels racons de Barcelona, i que ens explica anècdotes de monuments, d'episodis històrics, de personatges curiosos...

Massa transicions pendents

La diplomàcia és un dels forats negres de la transició: un cos farcit de franquistes que no va ser mai depurat, com tantes d'altres institucions espanyoles. A la fi, els partits polítics democràtics, en lloc de democratitzar la diplomàcia, van optar per afegir-se a la dinàmica aristocràtica, per tal de col·locar-hi les seves mòmies vivents, des de Trillo fins a Clos. Però, en realitat, a nivell mundial la revolució liberal no ha arribat a la diplomàcia, una institució que continua impregnada de les formes de l'Antic Règim: classisme profund, sentiment aristocràtic, existència de nissagues familiars, favoritisme en la contractació en institucions públiques, increïbles despeses sumptuàries basades en el prestigi nacional, jerarquia ferotge, burocràcia antiquada, servilisme envers la família reial... Amb el pretext de la raó d'Estat, no hi ha cap transparència en el món dels Afers Exteriors: tot és secret. I el pitjor és que en aquest àmbit hi ha una confusió completa entre els afers públics i els afers privats: sovint la diplomàcia està al servei d'empreses privades, a vegades amb comportaments no gens ètics (com la venda d'armes a dictadures o a països en guerra). El cos consular, el conjunt dels diplomàtics que estan acreditats a una ciutat, es regeixen per un sistema tan clàssic com la gerontocràcia: són dirigits pel degà, el de més edat. De fet, el més sorprenent és que la diplomàtica tampoc ha viscut la transició tecnològica derivada de la digitalització. La figura dels ambaixadors i dels cònsols, inventada a l’edat moderna, en un moment en que les comunicacions eren terriblement difícils, continua en vigor, tot i que moltes vegades ja no té sentit la seva existència, perquè els serveis que oferien els diplomàtics ja estan disponibles online. Un diplomàtic que vaig conèixer explicava que el pitjor de la seva feina era: "haver d'aguantar unes pallisses terribles amb un sol whisky".

Fils per estirar

L'orgia diplomàtica ofereix un allau de dades sobre negocis poc clars. A la sistemàtica feina d'hemeroteca se li afegeix la realització d'entrevistes amb membres del cos diplomàtic acreditat a Barcelona i amb experts en temàtiques diplomàtiques. Amb tot això, Rafa Burgos recull una quantitat ingent de pistes sobre la putrefacció que rodeja a la diplomàcia present a Catalunya. Burgos presenta la seva recerca com una obra inicial, que permetria que altres investigadors profunditzessin en les línies d'investigació obertes. En aquest sentit, hi ha una certa dispersió en les seves informacions: hi ha moltes més sospites que evidències. En realitat, és una pena que aquest llibre detecti tantes taques, però deixi tants fils per estirar. En qualsevol cas, Burgos prova que la diplomàcia està lluny d'estar lliure de sospites. Evidentment, L'orgia diplomàtica implica una feina inconclusa que s'hauria de tancar. Per fer-la caldria un esforç seriós, però no només des del periodisme. Sens dubte, en molts d'aquests afers, la justícia i la política haurien d'intervenir-hi decididament per fer desaparèixer aquests espais d'impunitat i de manca de transparència.