Resulta curiós que una banda que basa el seu so en la tecnologia la utilitzi, precisament, per mostrar el seu temor dels camins del món modern, però els Orchestral Manoeuvres in the Dark, que van obrir ahir a Barcelona la seva minigira espanyola, porten 40 anys rondant les distopies en clau sintètica. El renascut duo de pop electrònic format per Andy McCluskey i Paul Humphrey -van tornar a girar junts el 2006, després que el segon deixés la formació a finals dels vuitanta- ha presentat en el Razzmatazz barceloní (demà estaran a la sala La Riviera de Madrid, amb tot venut) "The Punishment of Luxury", el seu àlbum d'estudi número tretze, on han reprès aquest discurs tan en voga de criticar el digital, però des de dins, la filosofia "Black mirror".
Els "Maniobras orquestrals en la foscor", com eren coneguts en els vuitanta -quan era gairebé obligat espanyolitzar els noms de les bandes anglosaxones- no poden renegar de les seves composicions de fonaments digitals, a les que en directe imprimeixen un farcit d'emoció carnal que obliga a suar. Histriònic en el seu gestos, espasmòdic en els seus balls i bromista còmplice amb el seu company d'escenari, Andy ha continuat amb "Isotype", també del nou disc, tema de ressonàncies "kraftwerkianas" i crític amb aquestes noves tecnologies que ens envolten: "Photographs and magazins, viviu color, black and white. All reduced to isotypes", estrofes que ha enllaçat amb els clàssics "Messages i "Tesla girls".
Ambdós de rigorós negre, i amb una posada en escena de neons, netament dels vuitanta, OMD ha tingut a les seves mans al públic des del primer moment. Sobretot molt cinquantí (i més enllà) disposat a passar-ho bé amb temes com "One visqui estafi", "If you leave" o "Forever", reflex de la influència que han tingut en coetanis seus com Pet Shop Boys, però també en altres bandes actuals.
Tanmateix, quan l'ambient estava ja preparat per bullir, aquesta tecnologia que tant temen els OMD per la seva propensió a alienar l'home s'ha venjat. Un problema amb els retorns de so ha obligat a suspendre el concert durant uns vint minuts. Després dels pertinents arranjaments, i els habituals xiulets d'impaciència, el duo ha tornat a l'escenari. Andy ara amb una samarreta sense mànigues. Per evitar-se problemes han anat al segur, sense possible prima de risc a la baixa: "Enola gai", el seu estendard, una d'aquestes cançons perfectes, paradigma del "synth pop" i del digitalment correcte, quan vestir de rosa i gris no era considerat cursi.
Malgrat la "bajona" provocada per les fallades tècniques, Andy tenia temps per preocupar-se i celebrar el resultat del Porto-Liverpool de la Champions, un 0-5 que l'ha fet afrontar el glop d'acabar el concert amb dignitat. Com a regal per les molèsties, han acomiadat el públic amb un bis repetit, una altra vegada l'"Enola Gay" que els aficionats més futbolístics han entonat amb l'universal i festiu "lololó".