The Getaway o més del mateix de Red Hot Chili Peppers
Va haver-hi una época, la década que abraça des de Freaky Styley (1985) a One Hot Minute (1995) (perquè One Hot Minute, el disc que van enregistrar amb el guitarrista de Jane’s Addiction, Dave Navarro, és bo, boníssim, i si penses el contrari, com desafiaria Monago, si tens collons véns i m’ho dius a la cara), Red Hot Chili Peppers era una de les bandes més excitants del planeta. El seu rock funk era com la Viagra: només calia una píndola i et posaven palote tota la nit.
Californication, l’àlbum amb què el genial guitarrista (que com tots els músics extraordinaris està com una regadora) i figura venerada pels seguidors dels californians John Frusciante va tornar a la banda, va ser una obra tan notable com nociva. “Els Peppers” van trobar la fórmula per crear singles anodins però efectius i van deixar de ser un grup per convertir-se en una factoria de cançons tallades pel mateix patró. Tant és així que Frusciante, que per això els guillats i els borratxos són els únics que diuen la veritat, va tornar a fotre el camp.
Cinc anys després que aparegués la seva última referència, Anthony Kiedis, Flea i companyia editen el seu onzè treball d’estudi, aquest The Getaway (2016). La bona notícia és que han decidit partir peres amb el gurú barbut Rick Rubin i aquesta vegada han confiat la producció a Danger Mouse, qui aporta certa frescor a les seves noves composicions. La dolenta és que, tot i aquesta voluntat de reformulació, les 13 peces de The Getaway podrien intercanviar-se per les dels anteriors i ningú no notaria res estrany.
Red Hot Chili Pepper. The Getaway. Warner. Rock, funk