La La Land és la pel·lícula revelació de l’any i s’ha convertit en un fenomen de masses. El film va rebre 14 nominacions als premis Oscar, de les quals es va endur 6 estatuetes. Als Globus d’or va guanyar set premis corresponents a les set nominacions que havia aconseguit. La La Land va ser molt ben rebuda per part de la crítica, que va elogiar el guió i la direcció de Damien Chazelle, les actuacions de Ryan Gosgling i Emma Stone, i sobretot la partitura musical.

Però a que es deu aquest èxit? Potser és perquè no estem acostumats a veure musicals basats en històries tan reals com la dels protagonistes, que mostren la frustració de l’artista. O potser és perquè s’ha fet molt rebombori i el públic ha anat al cinema encuriosit per saber que és aquesta pel·lícula que sona a totes hores. Sigui quin sigui el motiu, són molts els que s’han vist temptats d’anar al cinema a veure-la, no només els amants del gènere musical, el film a atret a un públic molt variat.

No estem acostumats als musicals

El cinema musical s’ha considerat en moltes ocasions com un gènere només d’entreteniment, i això es deu a la seva simplicitat argumental i ingenuïtat. L’argument d'alguns és que no s’entén com de cop i volta els actors es posen a cantar i ballar sense venir a tomb. Com que el gènere no té molts adeptes, durant els últims anys s’han fet molt poques produccions a gran escala; les més sonades han estat Mamma Mia i Els Miserables. Aquesta última es va endur tres Oscar: millor so, vestuari i perruqueria, i millor actriu secundària per Anne Hathaway, que interpretava a la jove Fantine.

Però els musicals no sempre han estat oblidats a les cartelleres, també van tenir la seva època daurada: els anys 50 i 60. Els temps de glòria li van arribar amb el film Un americà a París (1951) protagonitzada per Gene Kelly i guanyadora de sis Oscar. Un altre dels èxits que marquen aquesta època és Singing in the rain (1952), una pel·lícula que ret homenatge al gènere en si mateix. Narra la història del rodatge d’un film que està a punt de cancel·lar-se fins que els protagonistes decideixen convertir-lo en un musical. Altres títols destacats són: West Side Story (1961), Mary Poppins (1964), i Somriure i Llàgrimes (1965).

‘The musical is back’

Ja ho va dir l’actor australià Hugh Jackman l’any 2009 a la gala dels Oscar; ‘The musical is back’. Ho va clamar emocionat abans de protagonitzar un número musical per retre homenatge al gènere. Ha costat, i ha fet falta un èxit com La La Land, però finalment el gegant de Hollywood es torna a interessar per aquestes pel·lícules.

La guanyadora d’un premi de l’Acadèmia per La Habitación, Brie Larson, és la protagonista de Basmati Blues, un musical que s’estrenarà aquest any. Larson interpreta a una científica que viatja a l’Índia per vendre un gra d’arròs genèticament modificat que ha creat. Allà es trobarà amb l’oposició dels grangers de la zona, i deixant de banda el conflicte de la trama, estan assegurats els números de cant i ball.

Adam Driver, Rooney Mara i Rihanna seran les estrelles d’Annette, una tràgica història entre un monologuista i una cantant d’òpera. Mara també protagonitzarà Vox Lux, es posarà a la pell d’una estrella del pop que experimenta, juntament amb el seu agent (Jude Law) les revolucions culturals d’aquest segle. La banda sonora serà a càrrec de la misteriosa cantant Sia. Un altra producció que s’estrenarà aquest any és Song to Song, on Ryan Gosgling actuarà amb Natalie Portman en un guió situat a l’escena musical d’Austin (Texas).

Broadway també se suma a aquest viatge del musical cap a la gran pantalla. Els productors del musical Wicked van anunciar fa un any l’adaptació de l’èxit teatral als cinemes de cara al 2019. Wicked narra la història del Mag d’Oz des del punt de vista de dues joves aprenents de bruixa.

Lin-Manuel Miranda, protagonista de l’exitós musical de rap Hamilton, ha confessat que ja està treballant en l’adaptació de l’obra al cinema. Amants dels musicals, esteu de sort, tot apunta a que estem davant d’una altra època daurada del gènere.