Muhammad Ali: combat a la selva

El 30 d'octubre de 1974 va tenir lloc el combat més cèlebre de la història de la boxa. Muhammad Ali (abans anomenat Cassius Clay) es va enfrontar al campió del món dels pesos pesats, George Foreman, per tal de recuperar el títol que ja havia ostentat anteriorment i que havia perdut per la seva negativa a servir a l'exèrcit en plena guerra del Vietnam. Ali va guanyar per KO, malgrat que els experts consideraven que no era el favorit, i va convertir-se en un mite de la boxa. El combat va celebrar-se a Kinshasa (al Zaire), per això va ser publicitat com el "Combat a la selva". Va ser seguit arreu del món i va suposar un canvi de model en la retransmissió mundial d'esdeveniments esportius. Van acudir-hi molts corresponsals , entre ells el gran periodista Norman Mailer, que va escriure un cèlebre llibre sobre aquella èpica jornada: El combat. No ha estat traduït al català, però tenim una edició recent en castellà a l'editorial Contra (El combate).

Mailer al cor de les tenebres

Norman Mailer (1923-2007) va ser un dels grans periodistes nord-americans, considerat un renovador del periodisme. Va trencar amb la tendència dels periodistes de retratar la realitat com si no tingués cap relació amb ells. Ell no amagava la seva militància esquerrana i es va convertir una icona del moviment hippy, sobretot per les seves crítiques a la guerra del Vietnam. El combat entra de ple en aquesta línia. És un llibre sobre boxa, perquè Mailer era molt afeccionat a aquest esport, però també és un llibre sobre el Zaire de Mobutu, sobre la discriminació dels negres als Estats Units, sobre la màfia de l'esport professional... Però també sobre les vivències de Mailer en aquest entorn.

Mailer des de dins

Mailer va viatjar a Kinshasa, per seguir el combat en directe. I es va passar setmanes allà, acompanyant els esportistes, perseguint els periodistes, passejant pels carrers, assistint als entrenaments... Totes aquestes activitats amb un greu risc per al seu fetge, perquè durant la seva estada a Kinshasa, Mailer va regar totes les trobades amb moltíssima cervesa Primus. Per tal de guanyar-se la confiança de Muhammad Ali fins i tot va anar a fer footing amb ell, tot i que la seva forma física deixava molt que desitjar. El combat és, també, un extraordinari llibre de viatges. Mailer es meravella per trobar-se al cor de l'Àfrica, un continent que troba fascinant, tot i l'angoixa que li produeixen els retards, la desorganització, la manca de béns essencials...

El negre blanc

Mailer es considerava com un "negre blanc". Ell mateix era jueu i va convertir-se en un defensor de la causa dels negres. Es sentia especialment identificat amb Muhammad Ali, que era un gran defensor del moviment negre. S'havia convertit a l'Islam i s'havia canviat el nom perquè creia que era la religió que més defensava als negres (es va convertir en un fidel seguidor del moviment dels Musulmans Negres). El combat entre Ali i Foreman es va publicitar, de fet, com una lluita entre el negre rebel a la dominació blanca, Ali, i el negre obedient al poder, Foreman (defensor de la guerra del Vietnam i dels valors patriòtics nord-americans i per això considerat un oncle Tom). El públic congolès animava clarament a Ali, i també Mobutu, i la major part dels afroamericans. Però en el text queda clar que Mailer, tot i ser inicialment partidari de Muhammad Ali, acaba simpatitzant força amb Foreman. Ali, també. Tot i que abans del combat Ali insultava contínuament al seu contrincant, finalment va fer-se amic seu.

Explicar allò que ja se sap

Quan Norman Mailer va publicar El combat, uns mesos després de l'enfrontament pugilístic, tothom coneixia els detalls del xoc, que havia aparegut a tots els diaris i a totes les televisions repetidament. I, malgrat tot, aquest llibre va suposar tot un èxit editorial, perquè Mailer va molt més enllà de l'anàlisi d'unes tècniques de combat: tracta d'arribar a l'ànima dels personatges. Mailer aconsegueix dur el reportatge a la seva màxima expressió.

El mecenes més insospitat

L'enfrontament entre Ali i Frazier era molt car, perquè ambdós demanaven uns forts pagaments. El promotor de la lluita, Don King, va decidir buscar finançament a l'Àfrica, i va aconseguir el patrocini de Mobutu Sese Seko, el dictador zairès. Mobutu havia inventat la teoria de l'autenticitat africana, i volia presentar-se com el defensor dels negres del món, davant dels afro-americans i de tots els africans. Mobutu no va estalviar diners en aquest combat i amb el concert musical que el va acompanyar (tot i que, finalment, els visitants previstos mai no van arribar). El problema és que mentre Mobutu gastava quantitats ingents del pressupost estatal en aquest combat, la població congolesa patia autèntica misèria. Òbviament, Mobutu no ho va finançar amb els seus propis diners, i això que era considerat un dels polítics més rics, i més corruptes del món. I, mentre al món tothom es divertia amb el combat, Mobutu omplia les presons zaireses amb opositors. Mailer, en algun moment, es planteja aquesta contradicció. D'altres, mentretant, emocionats amb el combat, callaven.

El combat a la jungla, a la plantalla

El 1996, 22 anys després de l'enfrontament entre Muhammad Ali y George Foreman, Leon Gast va estrenar When We Were Kings, un documental sobre el combat. Havia passat tot aquest temps editant la pel·lícula, i entrevistant a d'altres assistents al combat, com el mateix Norman Mailer. El documental, centrat en la figura de Muhammad Ali, constitueix un testimoni excepcional, no només de la baralla del segle, sinó també de l'ambient que va envoltar-la: l'ambient als carrers de Kinshasa, les baralles entre els equips dels boxadors, l'expectació que va rodejar el concert que va precedir el combat...

El Bloodstock negre

Paral·lelament al combat, es va organitzar un gran concert, que havia d'agrupar als millors músics negres d'Amèrica i d'Àfrica i que havia de durar tres dies: va anomenar-se oficialment Zaire 74, però va ser anunciat com el "Bloodstock negre". Hi van participar alguns dels grans músics negres americans: B.B. King, James Brown, Fania All-Stars (amb Celia Cruz), Bill Withers, The Crusaders... Però en aquesta ocasió alguns dels grans músics africans, autèntics mites reverenciats al seu continent, però desconeguts a Occident, van tenir ocasió de compartir escenari amb els americans i d'aparèixer a les televisions de tot el món. Hi eren Miriam Makeba (ja ben coneguda en aquells anys pel seu ) i Tabu Ley (amb el seu grup Afrisa). Va fallar, finalment, el camerunès Manu Dibango, el rei del soul makossa (però va tocar el seu clarinet pels carrers de Kinshasa). I que no hi podia faltar a la gran cita musical era el gran mestre de la música africana, el congolès Franco, amb el seu grup d'aleshores, O.K. Jazz. El documental Soul Power recorda aquell concert, potser un dels més grans que s'hagin celebrat mai al continent africà.