El Born Centre de Cultura i Memòria ha inaugurat l'exposició Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia. Se centra en un dels moments més àlgids de l'escriptora, periodista i feminista catalana. L'exposició es constitueix d'una mostra de fotografies, vídeos, llibres i materials que repassen les activitats de Roig el 1977, un any clau per a Catalunya, en plena ebullició política de la transició, però també un any on Montserrat Roig va donar a conèixer alguns dels seus treballs més rellevants. Tenia tan sols 31 anys, però no tindria moltes dècades per davant. Va morir el 1991, amb 45 anys, d'un càncer de mama. Es trencava la vida d'una de les intel·lectuals més avançades i prometedores de la Catalunya de l'època. Aquesta exposició, gratuïta, estarà oberta fins al 30 d'abril.
Foto: Pilar Aymerich.
Una dona per a una època
Abans del 1977 Roig ja era una figura important al món cultural català. Havia estat molt activa en l'oposició al franquisme, i havia militat al PSUC. Havia participat a la Caputxinada del 1966 i a la tancada d'intel·lectuals a Montserrat del 1970, contra el judici de Burgos a membres d'ETA. Havia viscut a Bristol i tenia molt d'interés per la cultura europea. Com a periodista, col·laborava amb les principals revistes catalanes de l'època, com Serra d'Or o Destino. I com a escriptora havia guanyat el premi Víctor Català amb una recopilació de contes: Molta roba i tan poc sabó... i tan neta que la volen, i havia publicat una biografia d'un dels seus ídols polítics, el comunista Rafael Vidiella. També havia aconseguit un gran èxit amb una novel·la que retratava la vida burgesa catalana des d'una perspectiva femenina, Ramona, adéu.
La Roig de 1977
El 1977 Roig va publicar la continuació de Ramona, adéu: El temps de les cireres (inspirat en una cançó homònima interpretada per Yves Montand); anys més tard apareixeria la culminació de la trilogia: L'hora violeta. Però, a més a més, el 1977 va ser l'any en què Roig arribaria al gran públic mitjançant un programa d'entrevistes a televisió, Personatges, amb el que va demostrar que es podien assolir grans audiències sense renunciar al rigor. Roig oferia una mirada fresca, jove, compromesa, catalanista i femenina, que resultava excepcional a l'època, però que va guanyar molts adeptes. El 1977 va aconseguir el premi Crítica Serra d'Or amb Els catalans als camps nazis, un amplíssim reportatge, encarregat per Josep Benet, que posava de manifest que molts catalans també havien estat víctimes del nazisme. En va documentar uns 2.500. El franquisme va intentar sempre ocultar aquest fet. La transició, preocupada per la reconciliació, va oblidar aquestes víctimes de la barbàrie feixista. El gest de Roig va quedar molt aïllat. Per a molts catalans, els camps de concentració continua essent, simplement, el lloc on els nazis eliminaven els jueus.
No oblidar Mauthausen
Una part important d'aquesta exposició està consagrada, justament, a Els catalans als camps nazis. Una instal·lació que evoca els barracots dels presos inclou un record de la terrible escala de la pedrera de Mauthausen, on tants catalans hi van perdre la vida carregant grans pedres de 15 o 20 kg, i un banc que recorda el racisme que va estar a l'origen de la tragèdia. A aquesta sala s'hi poden contemplar els negatius fotogràfics que Francesc Boix i Antonio Garcia van salvar de la destrucció i que van contribuir a acusar els jerarques nazis al judici de Nuremberg (i que posen de manifest la voluntat de resistència dels catalans en les pitjors circumstàncies). A l'exposició també s'hi mostren les fotografies que il·lustraven la primera edició del llibre, alguns dels apunts personals de Roig sobre els camps nazis, i obres d'alguns dels catalans que van viure la barbàrie nazi, com el K.L. Reich d'Amat- Piniella o les Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives i Clavé.
Personatges
El 1977 Montserrat Roig va conduir un programa d'entrevistes a la TVE-Catalunya, que va servir per donar a conèixer molts personatges de la cultura catalana que durant el franquisme havien estat vetats a la televisió i que pocs catalans coneixien. El programa, Personatges, va adquirir una gran popularitat, i per ell van desfilar-hi alguns dels catalans més cèlebres. Però l'atreviment dels plantejaments de Montserrat Roig va disgustar a alguna gent, i el seu programa, a desgrat del seu èxit, va ser suspès. Ara, al Born, es poden tornar a veure algunes d'aquestes entrevistes que van marcar una època i que van quedar, dissortadament, interrompudes. El darrer punt fort de l'exposició és una mostra de les magnífiques fotografies que Pilar Aymerich, amiga personal de Roig, i gran retratista dels personatges de l'època, va fer a l'escriptora.
Més que una exposició
El Born CCM ha preparat un ampli programa d'activitats complementàries a l'exposició. Els dimecres, del 31 de gener al 28 de febrer, hi haurà taules rodones, amb la participació d'alguns dels grans experts en l'obra de Montserrat Roig i alguna de la gent que va col·laborar amb ella en vida: Betsabè Garcia, Rosa Toran, Pilar Aymerich... Els divendres 2 i 9 de març hi haurà un parell d'espectacles: un inspirat en els textos de Roig i l'altre en les cançons preferides de l'escriptora. El 5 d'abril es farà un debat sobre televisió i cultura, i el 26 d'abril tancarà el cicle d'activitats, una conferència sobre Els catalans als camps nazis de Marta Marín-Dòmine, directora del Center for Memory and Testimony Studies de la Wilfrid Laurier University, Toronto, Canadà. Però, potser el més important, és que uns mesos abans d'aquesta inauguració, es va reeditar Els catalans als camps nazis; una de les obres clau de l'escriptora torna a ser a les llibreries.
Veure Roig al Born
Montserrat Roig, feminista, esquerrana i independentista, no era un personatge còmode per al món cultural català dels anys noranta (de fet, no ho havia estat mai, perquè s'havia mantingut al marge de capelletes). D'aquesta forma, amb la seva prematura mort, el personatge va quedar ocult. Ara, malgrat tot, des de fa uns anys la figura de Montserrat Roig torna a revaloritzar-se (per exemple, amb la publicació de biografies seves). Aquesta exposició torna a posar el focus en una dona d'una terrible modernitat, però també d'una gran sensibilitat. És una llàstima que aquesta exposició només posi el focus en un petit període de vida de la periodista (tot i que és el més intens). Potser hauria valgut la pena organitzar la gran exposició que Roig es mereixia i on es puguessin percebre tots els matisos d'aquest fascinant personatge.