Mathias Énard (1972) va néixer a França. A la universitat va cursar estudis sobre Orient Mitjà, i durant alguns anys va viatjar per diferents països del Pròxim Orient. Del 2000 al 2010 va viure a Barcelona, i va ser professor d’Àrab a la Universitat Autònoma. Fins i tot té una novel·la que transcorre a la capital catalana: Carrer Robadors. Ara es dedica professionalment a l’escriptura. Darrerament viu a França, tot i que viatja molt pel món. Acaba de publicar en català Brúixola (Empúries), el llibre que el 2015 va guanyar el premi Goncourt, un dels guardons més prestigiosos de la literatura francesa. S'expressa en un català impecable, tot i que amb un fort accent francès, i transmet una gran passió quan parla del Pròxim Orient.

 

Es considera com un francès de Barcelona?

Sóc un francès estrany. He passat més anys fora de França que a dintre. La meva dona és catalana: ens vam conèixer a Síria, ens vam casar al Líban i després ens vam instal·lar a Catalunya. Així, sí, en certa mesura, sóc un francès de Barcelona.

Presenta, ara, a Catalunya, el seu llibre Bruíxola. Perquè aquest títol? Creu que anem perduts?

Orientar-se no vol dir trobar el Nord, sinó trobar l’Orient. Aquesta és una brúixola molt especial, que apunta cap a l’Est, no cap al Nord.

La relació entre els dos costats de la Mediterrània és, també, una mena de gran història d'amor"

De què tracta l’argument del llibre?

És el relat d’una nit d’insomni d’un musicòleg vienès, Franz, en què aquest va recordant el seu gran amor per una noia que es diu Sarah i també els seus viatges per Orient. Però per altra banda en el seu relat Franz acaba retratant un mapa amorós dels intercanvis culturals entre Orient i Occident a nivell d’art, literatura i música... Perquè la relació entre els dos costats de la Mediterrània és, també, una mena de gran historia d’amor.

D’on li ve aquesta fascinació pel món àrab i pel Pròxim Orient?

Vaig estudiar àrab i persa a París, a la Universitat; però jo crec que si vaig triar aquests estudis és perquè sempre havia tingut una fascinació per l‘exotisme, per l’Orient, pels viatges... Estudiar traducció era un pretext per anar-hi. I a la fi vaig anar-hi. A la facultat on estudiava hi havia possibilitats de beques i intercanvi, i els vaig aprofitar per fer estades a Egipte, a l’Iran, a Síria...

El seu llibre implica un llarg itinerari per Viena, Estambul, Damasc, Teheran, Sarawak... Coneix tots aquests indrets?

Sí que hi he estat. Però no ens confonguem: el llibre no és autobiogràfic. Jo no m’assemblo al Franz o a la Sarah, però sí que utilitzo els meus propis viatges per explicar els escenaris que apareixen en el llibre. He viscut o visitat totes les ciutats que surten en Brúixola. I totes m’han impactat, encara que de forma diferent. Les que més enyoro són aquelles on més temps he viscut, com Damasc i Alep.

Podríem definir el seu llibre com un cant d’amor a Orient?

Més que d’Orient m’agrada parlar dels països i cultures de l’Est del Mediterrani, perquè Orient seria més difícil de definir. Però en certa mesura sí que és un cant d'amor. Es tracta d’un cant als intercanvis entre Est i Oest. Un cant d’amor a la possibilitat d’enriquir-se en el contacte entre l’un i l’altre, una cosa que té molt a veure amb allò que passa en l’amor entre persones.

Els estudiosos d'avui són molt realistes pel que fa a les relacions entre poder polític i militar i el poder acadèmic"

Una part important del seu llibre és un repàs als especialistes en estudis orientals europeus. Vostè és especialista en cultures orientals, però critica la violència dels orientalistes...

Aquesta és una part important de la història que explico a Brúixola. Jo sóc un descendent dels orientalistes del segle XIX, però sóc un descendent molt crític del que va ser aquest període: un moment de dominació cultural, econòmica i política d’Europa sobre l’Orient Mitjà. El moviment orientalista va participar de l’aventura colonial. Ara ens trobem amb un paradigma molt diferent. Ja no hi ha orientalistes com a tals, i els estudiosos d’avui són molt més crítics que els d’aleshores: són molt més realistes pel que fa a la reflexió sobre les relacions entre el poder polític i militar i el poder acadèmic.

El protagonista de Brúixola, en el fons, és un europeu perdut a l’Orient?

El protagonista, Franz, té alguna cosa del clàssic estudiós de gabinet, que està més a gust a casa seva amb els llibres que en contacte directe amb el món real. En canvi el personatge femení, la Sarah, és molt diferent: ella va a la recerca de l’absolut. Es perd en una aventura intel·lectual, en un nomadisme difícil de mantenir. Jo estic entre els dos, entre el Franz i la Sarah. Tots tenim un punt de Franz i un punt de Sarah. Tots tenim un punt pel descobriment aventurer de la Sarah, i un punt d’inclinació per la recerca tranquil·la i segura en els seus llibres que té el Franz.

A Brúixola el narrador escriu en un moment determinat “Orient com a resiliència, com a recerca de la cura d’un mal obscur, d’una angoixa profunda. Una recerca psicològica. Una recerca mística sense déu, sense cap altra transcendència de les entranyes del jo”. Vostè usa Orient com a metàfora?

Aquest fragment és una metàfora psicològica a partir de l’experiència vital d’alguns dels meus companys en estudis orientals. Molta gent que emprèn aquests llargs viatges cap a altres realitats, en el fons té la voluntat de trobar una resiliència als seus propis mals. No sempre funciona. A vegades acaba en un fracàs. Al final, en aquest viatge, un només troba allò que porta amb ell mateix. Molts dels místics que he conegut i que anaven a cercar la veritat al Pròxim Orient, al final tornaven a Europa més desconcertats del que havien sortit. Perquè el que els havia empès cap a l’Est, més que una recerca d’algun element de l’Orient, havia estat la recerca d’una il·lusió que donés sentit a la seva vida.

Vostè deu ser un apassionat de la música i de la història, que juguen un paper central a Brúixola.

La història i la música són les meves passions, des de sempre. Sóc un melòman apassionat des de la meva infància i comparteixo aquestes passions amb el Franz. Per això, per escriure aquest llibre, he aprofitat moltes coses que ja coneixia, que no em venien de nou. L’únic element que per escriure aquest llibre he hagut de treballar més a fons és l’orientalisme musical, perquè és el menys conegut; en sabem molt menys que sobre l’orientalisme en art i en literatura. He hagut de fer una investigació profunda, que m’ha portat molt de temps, però que m’ha omplert molt.

Tinc una gran admiració per la gent que troba la força en l'experiència de la fe o de la pràctica mística"

En les seves obres hi té un paper important la religió. Però en canvi el protagonista de Brúixola és agnòstic. Vostè creu? Troba a faltar la creença en alguna cosa superior?

Jo no sóc creient, però em trobo bé amb la religió i amb els religiosos. Els textos religiosos m’apassionen, però també algunes formes de devoció, com la relació amb el miracle... Les històries de sants, cristianes o musulmanes, són fascinants. Tinc una gran admiració per la gent que troba la força en l’experiència de la fe o en la pràctica mística, siguin cristians, budistes o musulmans... Entre els religiosos he trobat molta gent apassionant.

Brúixola és un joc de miralls que ens parla més de les mirades entre Orient i Occident que del propi Orient?

És impossible parlar d’Orient o d’Occident sense aquest joc de miralls. Orient no és sinó un conjunt d’imatges que hem creat des d'Occident per definir el que som nosaltres i el que són els altres. El que m’interessa més no és que siguin dos mons separats, sinó que entre ells hi ha una gran continuïtat geogràfica i cultural. I contínuament hi ha hagut importacions d’elements que amb el temps han passat d’una cultura a l’altra. De fet la simbiosi és tan gran que ambdós ja són indestriables.

La intolerància és una cosa internacional, pròpia de l'ésser humà i no pas patrimoni d'una cultura en particular"

En les seves obres no queda gens clara la dicotomia Occident tolerant – Orient intolerant que alguns difonen.

Aquesta dicotomia és, justament, un clixé orientalista: es veu l’Orient com un univers complicat, intolerant... Però la intolerància és segurament una cosa internacional, pròpia de l’ésser humà i no pas patrimoni d’una cultura en particular. Europa ha aconseguit eixamplar l’Estat de dret, i això és important. Però Europa s’està comportant com si fos una illa, i no té cap consciència del que passa a l’Est o al Sud de la Mediterrània. Els nostres dirigents no tenen una visió oberta i incloent d’Europa. Fa uns anys, ni tan sols eren conscients de que el que passava a Damasc acabaria per afectar-nos. Si tu penses com si visquessis en una illa, sense relacionar-te amb ningú, no estàs preparat per a aquest tipus de situacions.

Al protagonista de Brúixola sembla que l’Orient se li faci inabastable; no aconsegueixi arribar-hi com desitja. El món és tan insatisfactori com sembla en la seva novel·la?

En aquests moments, per a algú que s’ha passat mitja vida a Síria, és un moment difícil. T’estan traient, destrossant, una part de la teva vida cada dia. En Franz veu que el seu univers, sortit de l’Orient clàssic, està canviant d’una forma dràstica. I això li fa sentir una immensa solitud que només els records i la passió per la Sarah poden poblar.

La situació al Pròxim Orient, després de les primaveres àrabs, és molt trista"

Com a expert en el Pròxim Orient, què en pensa de l’actual situació a la Mediterrània?

Vaig començar a escriure el llibre quan la guerra de Síria ja havia esclatat. La situació després de les primaveres àrabs és molt trista. A part de Tunis, que se’n surt, tota la resta de països estan fets un desastre: Líbia, Iemen, Egipte... És una mica desesperant.

Com veu ara mateix la situació de Síria?

Fins fa uns dies hi havia l’esperança que s’aconseguís una treva. Però no hi ha cap voluntat dels russos per avançar cap a la pau. I això és molt trist, perquè a curt termini no veig cap solució a la violència. Baixar al-Àssad vol reconquerir el territori perdut com sigui, i no veig com se’l podria parar. El més trist és el cinisme absolut dels russos: esperen la fi de la conferència de l’ONU per bombardejar. Hi ha una gran covardia de la comunitat internacional.

Els grups del DAESH actuen com una colla de pirates"

I què en pensa del DAESH, de l’Exèrcit Islàmic?

Són pirates. Representen la forma de l’Islam més globalitzat: recluten per xarxes socials, són molt eficaços en la comunicació corporativa... És un moviment molt postmodern, tot i que a ells el que els agradaria és ser com els companys del profeta al segle VII. Aquests grups actuen com una colla de pirates. El seu suposat Estat funciona només per obtenir dones, joies, diners... I com els pirates desapareixeran, o es faran més petits i continuaran dedicant-se a la pirateria...