Fa uns dies saltava a l'actualitat informativa el cas Lezo, l’enèsima trama de corrupció que afecta alts dirigents del Partit Popular, el partit del govern espanyol, i alts directius d'empreses constructores –sector estratègic de l'economia espanyola–. Les mateixes oligarquies i la mateixa arquitectura de la trama que en les anteriors ocasions. Aquest cop, però, amb l'aigua –element de primeríssima necessitat– com a actor convidat. A Madrid –nucli de l’enèsima trama de corrupció– l'opinió pública no manifesta una reacció de desaprovació. Les enquestes que publiquen els mitjans de premsa espanyols revelen que la corrupció no afecta la confiança dels ciutadans cap al partit del govern. La corrupció, una vegada més, és interpretada per la societat madrilenya –i per extensió espanyola– com un mal menor inevitablement associat a l'exercici del poder. La corrupció esdevinguda fenomen cultural i institució social. Al país del Lazarillo de Tormes.
El 'Lazarillo de Tormes'
La cultura de la corrupció, que vol dir el fenomen associat a l'exercici del poder, té una llarga història en la societat castellana, que vol dir espanyola. Una profunda arrel que remunta a l'època en què un geni anònim va llegar a la posteritat El Lazarillo de Tormes; un excel·lent dibuix literari de la societat castellana del temps d'un imperi “donde no se pone el sol”. Principis de la centúria del 1600. Al cim de la piràmide política i econòmica –una veritable cadena tròfica social– les oligarquies militars i latifundistes de “rancio abolengo” immensament riques. I a la base una espantosa massa de pagesos i d'artesans empobrits i derrotats en les seves particulars revolucions socials; i de jornalers i de mariners enfonsats en la misèria. Un dibuix inexplicable quan les mateixes fonts espanyoles afirmen, amb castissa rotunditat, que mai en el decurs de la història de la humanitat va passar tant or i tanta plata –el metall americà– per unes soles mans. Valgui l'expressió.
Lerma, pare putatiu de la corrupció
En aquest context sorgeix la figura de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y Borja, membre de l'aristocràcia latifundista, titulat duc de Lerma i privat –ministre plenipotenciari– del rei Felip III de Castella i d'Aragó, un poderós monarca que sentia una gran afició per les caceres i una autèntica repulsió per les tasques que li corresponien. Lerma –a Castella hi ha el vell costum d'anomenar els aristòcrates pel seu títol– seria el pare putatiu de la corrupció. Mentre exercia com a privat del rei, va adquirir una gran quantitat de finques al centre i a la perifèria de Valladolid, llavors una petita capital de província. El fet, per si sol, revela la gran capacitat econòmica del personatge i, sobretot, del seu entorn de col·laboradors. I el que podia semblar una inversió destinada, únicament, a convertir-los en amos i senyors d'una ciutat de províncies; va esdevenir el gran pelotazo immobiliari del segle. Any 1601. Dit i fet.
Valladolid, 1574. Braun i Hogenberg / Wikipedia
El “pelotazo” de Lerma
Felip III, a instàncies de Lerma, dictava que la nova capital de l'imperi “donde no se pone el sol” seria Valladolid. I que la cort en pes, llavors establerta a Madrid, s'havia de traslladar –si us plau a la força– a la nova capital. Lerma, que havia comprat a preu de poble, va vendre a preu de capital; i va fer bona la dita castellana “Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid...”. No cal un gran esforç per imaginar els grans beneficis que es van generar per la butxaca particular del privat del rei i de la dels seus col·laboradors. Perquè, cal afegir, que la cultura de la propietat –contemporàniament tan arrelada en la societat hispànica– té un origen en els estaments aristocràtics de la Castella barroca: “tanto tienes, tanto vales”. La classe cortesana, lluny de denunciar el pelotazo, no va escatimar esforços en la mudança. El prestigi que conduïa a recer del poder tenia un preu que es pagava amb la imatge. El postureig de la cort.
La ruïna de les classes populars madrilenyes
L'operació Lerma, presentada d'aquesta forma, no és més que una maniobra especulativa i prevaricadora amb elements de pel·lícula de mafiosos: ús d'informació privilegiada i abús de poder. Però la història no acaba aquí. Tampoc cal un gran esforç per imaginar la situació en què van quedar les classes populars madrilenyes. Madrid era una petita ciutat de 40.000 habitants, lluny de les potents i cosmopolites València, Sevilla o Lisboa que superaven els 100.000 residents. La meitat del cens estava format per la cort, els domèstics de la cort, els militars, els clergues i els hidalgos –una mena de safaretgers que podríem catalogar com el precedent més remot de la premsa mal anomenada del cor–. I l'altra meitat eren artesans, botiguers i hostalers establerts a la “villa y corte” per donar servei a les classes passives. Si considerem l'evident perjudici –la ruïna– que va provocar a les classes actives madrilenyes, llavors la maniobra adquireix la categoria de corrupció.
Madrid, 1562. Wyngaerde / Biblioteca Nacional d'Àustria
“Gracias, Lerma, contigo empezó todo”
L'any 1605, quatre anys després, Lerma, embriagat de poder, va repetir l'operació d'inversió immobiliària. Però en sentit invers. Va comprar a preu de saldo –amb l'inestimable ajut dels seus inseparables col·laboradors– palaus i solars a l'antiga “villa y corte”, convertida, gràcies a la seva corrupta maniobra, en una ciutat decrèpita i, naturalment, barata. L'any 1606, passat un any, el rei Felip III –en un recer entre cacera i cacera– signava, com resulta fàcil d'imaginar, un decret ordenant el trasllat de la cort de nou a Madrid. La butxaca de Lerma –i la dels seus col·laboradors– va rebre una segona i monumental injecció de beneficis. Plusvàlues, en diríem ara, que en aquella època no tributaven. Un precedent que explica la cultura de la corrupció. Perquè fins llavors les classes passives havien rebutjat l'activitat mercantil que consideraven indigna a la seva posició. Lerma, sense saber-ho, faria bona la cita contemporània: “Gracias, Lerma, contigo empezó todo”.
Franqueza, el col·laborador necessari
M'he referit en diverses ocasions als col·laboradors de la trama. No seria just acabar sense esmentar el gran arquitecte de la trama Lerma. Pere Franquesa i Esteve, un català sospitós de tenir orígens jueus –la viva representació del diable en la Castella atàvica–, que sorprenentment va fer una carrera meteòrica a recer del paraigua de Lerma. Mentre les coses funcionaven –Castilla va bien– va gaudir de la protecció del poder i va acumular un patrimoni impressionant procedent d'operacions irregulars. Però quan les mines d'or i plata americanes van dir prou, es van desfermar tots els dimonis de la cort i Lerma, acorralat, el va presentar com l’únic responsable de tots els mals. Pedro Franqueza –naturalitzat castellà– va ser embargat i reclòs en una masmorra. Mai sabrem si va rebre notes a l'estil de “Luis, sé fuerte”. Però sí que sabem que va morir en estranyes circumstàncies. I a Lerma, per evitar-li la temptació d'una nova mudança, el van retirar –quasi intacte– sense fer soroll. Curiós, oi? Fa pensar.