La Maleta de Portbou, la revista d'humanitats i economia, dedica el dossier central a "Cataluña, una crisis europea", en el seu nº 27, corresponent als mesos de gener i febrer. És, probablement, la primera publicació de ciències socials que dedica un monogràfic a la qüestió de la independència catalana, després de l'aplicació de l'article 155, intentant anar més enllà de l'anàlisi periodístic i aspirant a una mirada més profunda.

Més enllà del moment

L'acceleració política dels darrers temps ha dificultat el procés de reflexió. A l'editorial de la revista, Josep Ramoneda reclama la necessitat d'anar més enllà del procés "d'especularització" de la política. Ramoneda denuncia el "pensament il·lusori" els dels que afirmaven que la independència era a tocar, però també dels que asseguren que s'ha derrotat per complet a l'independentisme. El filòsof denuncia que les crítiques a l'independentisme sovint critiquen el nacionalisme català, però són molt tolerants amb el nacionalisme espanyol.  Ramoneda al·lega que el destí de Catalunya sembla ser el d'una "potència nacional que no arriba mai al seu acompliment com a acte". Però es mostra molt escèptic cap a les demandes de "normalització", tot afirmant que la "normalitat" sovint encobreix el projecte de Rajoy que no és sinó una "restauració conservadora".

Des de Galícia

El dossier s'inicia amb un article de l'historiador gallec Xosé Manuel Núñez Seixas, que fa un repàs de tot el procés que ha conduït fins a la crisi catalana de 2017. Núñez Seixas considera que el tancament del govern espanyol ha conduït a l'acceleració de l'independentisme. Però aquest historiador, especialista en història del nacionalisme, també constata les debilitats del nacionalisme català, que ha pecat d'optimista en la valoració de les forces en joc, fins i tot dins la pròpia Catalunya. L'historiador acaba concloent que a desgrat de tots els discursos sobre la fi de les entitats nacionals el nacionalisme és més fort que mai, i no només a Catalunya.

Impossible?

Marina Subirats, sociòloga propera als comuns (i que havia estat a l'Ajuntament dins les llistes socialistes) qualifica el moviment independentista de "desafiament impossible" a curt termini, perquè l'Estat té tots els mitjans coercitius i està disposats a usar-los. Subirats apunta que aquest va ser un moviment sorgit d'una "estratègia de CiU, acosada per les retallades i les revelacions del cas Pujol" i pel perill del 15-M. Subirats reconeix, malgrat tot l'amplitud que va prendre el moviment, i apunta que, a desgrat de les desercions, és possible que mantingui la seva força.

Visió des d'Espanya

El filòsof Santiago Alba Rico interpreta el procés des de la perspectiva més espanyola. Constata que la crisi catalana ha anat paral·lela a una dretització de l'Estat, que posa en perill tots els intents de reforma del sistema del règim del 78. Alba Rico apunta que l'independentisme pot deixar més escletxes per a una reforma política que el nacionalisme espanyol, però que no suposa una ruptura radical en el model socio-econòmic actual. Per a Alba Rico, el  moviment independentista està "errat en la seva estratègia" i "llastrat des de dins pel règim que diu combatre" (tot i que li reconeix l'intent de combatre per vies pacífiques i democràtiques).  De fet, Alba Rico argumenta que "Catalunya no pot separar-se d'un país que encara no existeix. Per poder independitzar-se d'Espanya té que ajudar primer a construir-la". I argumenta que el procés el que ha fet ha estat enfortir el més reaccionari d'Espanya. Ara bé, reconeix que "Si la democràcia és incapaç de canviar les lleis i fer història", aquesta "segona transició" durà a "menys i pitjor Constitució, menys llibertat, menys política i més identitat".

A la contra

En canvi el politòleg Josep Maria Vallès no es mostra convençut amb la teoria de les "elits manipuladores". I apunta a que és possible una "substitució futura del vigent model territorial", ara bé, no creu que aquesta substitució s'adapti ni a un full de ruta independentista ni a una voluntat immobilista del govern, ja que apunta que un procés d'aquest tipus és "contínuament creat i recreat per un gran nombre d'actors, amb interessos divergents, compromisos normatius diversos, poders diferents i coneixement limitat". Vallès, malgrat tot, adverteix que qualsevol solució no serà "unànimement aclamada" ni "de durada indefinida". I adverteix que "la realitat reclama imperativament" "un nou modus vivendi".

El corpus literari del procés

L'escriptor Jordi Amat presenta la reflexió del procés i les seves derivacions europees a partir d'alguns autors catalans clàssics: Josep Pla, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Rodoreda, Josep Maria de Sagarra, Aurora Bertrana... A través de la visió de les postguerres (espanyola i europea), Amat apunta la necessitat de crear una "nova esperança". Aquest escriptor fa una reivindicació de l'europeisme de Vicens Vives, però també de la visió barcelonesa d'Oriol Bohigas per acabar amb un elogi de la figura de Pasqual Maragall com "la gran aportació catalana per pensar Europa". A partir d'aquí, Amat reivindica no tant una nova Catalunya, com "una nova Europa que no ha sabut trobar el rumb i que no sabem on ens portarà".

Impossibilitats

En aquests moments és obvi que una part important de l'independentisme va subvalorar les dificultats del camí cap a la independència. Però de la mateixa manera, sembla aventurat concloure, en aquests moments, la "impossibilitat" del trencament de l'Estat o de concloure que una ruptura ha de ser precedida per una reforma i consolidació d'Espanya. Les institucions tenen tendència a vendre la idea de la seva immutabilitat, però a la fi, mai són eternes. És obvi que el món acadèmic havia de reaccionar a la crisi catalana, que és, òbviament, també una crisi que qüestiona les bases de la democràcia espanyola i de la democràcia europea. És d'agrair que les humanitats surtin de tant en tant de la seva torre d'ivori i es passegin per les aigües turbulentes dels problemes socials. Ara bé, sobre aquesta primera pedra cap a la reflexió en profunditat del procés en caldria col·locar moltes més. Perquè encara queda partida per jugar.