Els músics i humoristes argentins Les Luthiers s'han endut el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats 2017. El jurat, en donar a conéixer aquest premi, a Oviedo, ha manifestat que se'ls dóna aquest guardó pel fet de ser "mirall crític i referent de llibertat en la societat contemporània", i ha apuntat que aquest grup s'ha convertit en "un dels principals comunicadors de la cultura iberoamericana des de la creació artística i l'humor". Es tracta d'un grup veterà, que ja porta 50 anys als escenaris, i en l'actualitat està integrat per Carlos Núñez Cortés, Carlos López Puccio, Marcos Mundstock, Jorge Maronna, Horacio Turano i Martín O'Connor (actuen a vegades, com a reemplaçants, Roberto Antier i Tomás Mayer Wolf).

Mig segle de rialles

El grup va ser fundat el 1965 per l'arquitecte Gerardo Masana, ja difunt. En un principi es tractava d'un grup d'universitaris que tenien un petit cor i que tocaven amb instruments de música fabricats per ells mateixos. Per això van prendre el nom "Les Luthiers" (fabricants d'instruments). Volien fer riure a la gent, però amb un humor intel·ligent i àcid, que mai cau en la vulgaritat. Sempre han combinat l'humor amb la música, i no han dubtat en experimentar amb estils diferents: des de l'òpera fins al merengue, passant per la zarzuela i la bossa nova. Encara que recorrin a l'humor, són virtuosos de la música, amb una gran capacitat de dominar registres musicals diferents. Són coneguts per la genialitat de les seves lletres, d'un humor punyent. Al llarg de la seva vida han interpretat 34 espectacles diferents, han fet centenars d'actuacions per tota l'Amèrica Llatina i per Espanya, han construït 30 instruments musicals diferents i han composat 170 cançons.

Recurs a la imaginació

Les Luthiers no es limiten a cantar cançons. De fet, representen espectacles sencers, en què les presentacions són tan importants com les mateixes cançons. Aquest grup recrea amb les seves cançons un univers imaginari, replet de personatges inventats: compositors, científics, aristòcrates, literats, sants... Una de les peculiaritats és que aquests personatges es creuen i interactuen, com si tinguessin vida pròpia. Gràcies a aquests personatges donen una visió irònica de la societat: es burlen de la televisió, de l'hipocresia, de la jerarquia social, de l'amor, del desamor, de la pedanteria, de la insolidaritat, dels polítics... I d'ells mateixos, amb un sentit de l'humor envejable.

El mestre Mastropiero

Les Luthiers asseguren que bona part dels seus temes estan composats pel compositor Johann Sebastian Mastropiero (òbviament fictici), també conegut per pseudònims com Wolfgang Amadeus Mastropiero o Etcétera Mastropiero. Se li atribueix, fins i tot, haver composat un Glòria a partir de la música d'un tango; segons Les Luthiers, va estrenar aquest espectacle al Vaticà i per això va ser excomunicat i la Guàrdia Suïssa va tirar per les finestres els instruments, les partitures, i el mateix Johann Sebastian. És famós, també, per les seves gestes amoroses. Tenia múltiples amants, i diuen que va morir, justament, perquè el seu germà Harold, un mafiós que va emigrar als Estats Units, va matar-lo perquè se n'anava al llit amb la seva dona. Ara bé, aquest detall, com tot en la vida de Mastropiero, és molt discutit.

Fidels a Barcelona

Les Luthiers han actuat amb freqüència a Barcelona, una ciutat que no sol faltar a les seves gires. El 2016 van presentar el seu darrer espectacle, l'antologia ¡Chist! a l'Auditori del Fòrum. I en una de les sessions fins i tot van actuar  amb El Tricicle.