1. Atenció a la revolta popular contra el sensacionalisme, la insensibilitat i l’oportunisme. És impossible avui amagar o rebaixar la ira i la incomoditat de la gent amb la feina dels periodistes. Per correu electrònic, als espais de comentaris, als canals de missatgeria o via xarxes socials, van fer saber les seves demandes: no volem l’explotació de la sang ni dels cadàvers; no volem el llenguatge exagerat que anomena “caos” el desplegament policial, “histèria”, una reacció racional de fuga, o “paranoia”, l'increment d'atenció davant el perill, com explica, justa la fusta, Salvador Cardús.

La línia era molt fina, la sensibilitat molt alta i el marcatge dels lectors, a l’home. Especialment pel que fa a fotografies i vídeos. Tots entenem que la informació, especialment la imatge, mai no és neutra. Segons com, informa o denuncia però també és propaganda, comunica contingut visceral, envaeix la intimitat, sobreexposa el dolor, la por, la ràbia, la crueltat. El terrorista manipula aquests sentiments, cert, amb el suport de la curiositat per provocar terror, inseguretat, pànic a un risc imaginari, imprevisible, fora de control. Aquest és el camí que fa servir per aconseguir els seus objectius. Segons què publica, el mitjà hi contribueix.

El mateix Col·legi de Periodistes s’ha trobat de cara amb aquesta revolta ciutadana, que no admet posar-se de perfil, que és com s’ha interpretat el seu comunicat, en què demana genèricament “un periodisme ètic i de qualitat”, apel·la a principis indeterminats i no assenyala quins són els comportaments infractors que motiven el comunicat. A la revolta s’hi han sumat també alguns periodistes:

Aquesta moguda popular, que difícilment afluixarà, ha fet reaccionar dues parròquies que habitualment van més de bracet del periodisme: polítics i empreses. Aquests en són alguns exemples fefaents:

2. No difondre indiscriminadament imatges d’un atemptat a les xarxes socials. Ho explica molt bé C. Otto a El Confidencial. En fer-ho pots entorpir la investigació, difondre mentides i rumors, revelar la identitat d’una víctima als pròxims, ferir sensibilitats i crear alarma innecessària.

3. La gent s’aboca a ajudar i els mèdia ho expliquem poc i malament. Amb una excepció exemplar: BuzzFeed, que dijous a la tarda va publicar el reportatge “14 actos de pura bondad tras el atentado para amar todavía más a Barcelona”, on aplega iniciatives solidàries que la generositat i la inventiva de les persones van posar en marxa des d'aquest dijous a la tarda. Com aquestes, entre d’altres:

Una senzilla cerca a les xarxes socials oferia mostres commovedores de l’actitud solidària de tanta gent anònima. La llista seria infinita:

4. El periodisme del ressentiment té poca volada. Alguns columnistes no s’han pogut estar de tòrcer els fets i associar l’atemptat amb el sobiranisme, amb més o menys intensitat. També els editorials d’El País i d’El Mundo, on s’insinua sense gaires precaucions que el Govern, enderiat amb la causa independentista, no ha estat prou pendent i és responsable de no protegir prou els ciutadans.

El País fins i tot es felicita que Rajoy sigui al capdavant de les operacions de resposta a l’atac terrorista, sense adonar-se que quan va publicar l’editorial, Rajoy ni havia arribat a Barcelona. Entre l’hora de l’atemptat (16.50) i la compareixença de Rajoy a Barcelona passen més de set hores. Entretant, el Govern català i els Mossos d’Esquadra, els quals ni esmenta, eren al peu del canó, com ha sabut reconèixer la gent que espontàniament felicita els Mossos pel carrer. 

El Mundo acusa el Govern d’haver afavorit la presència de radicals islàmics amb la seva política d’acollida, motivada per “interessos electoralistes vinculats a l’independentisme”. No diu res a propòsit del fet que el Ministeri de l’Interior veta la presència dels Mossos en la coordinació de la lluita antiterrorista europea, no comparteix informació contraterrorista i l’ha bandejat durant setmanes, malgrat la insistència dels consellers del ram.

Entre els columnistes destaca Arcadi Espada. Carregat de ressentiment, atribueix la responsabilitat de l’atemptat als que anomena “coquetos”: “Los incalificables burgueses de Barcelona que llevan años supurando una grotesca fábula sobre la libertad, (...) tipos y tipas de pueblo, toscos como sus mandíbulas, incultos como sus campos, cuya pasión nacionalista y xenófoba (...), los últimos de la clase, los más guarros del pupitre, que se han alistado a la Revolución (...) los más irresponsables de mis colegas (...) los cobardes”. En resum: que aquests “coquetos”, potser tot Catalunya, tenen l’atemptat que es mereixen i la culpa és només seva.

Altres columnistes no s’estan de fer el mateix, amb menys bilis. Lluís Bassets arrenca malament quan diu, sense argument, que “els debats que més han polaritzat la societat espanyola els últims mesos són les funcions de la policia autonòmica i el model turístic que convé a Barcelona”. I això, malgrat que “la societat espanyola” encara està sortint de la pitjor crisi econòmica des del 1959, o dels episodis de corrupció més greus de la democràcia o d’una crisi constitucional com una casa de pagès, per esmentar només alguns “debats” que potser “polaritzen” més que no pas els que ell esmenta. Però així s’ho fa venir bé per titllar de “frívols” els sobiranistes i sembrar sospites sobre la capacitat dels Mossos; els mateixos que han estat lloats pel Departament de Policia de Nova York (segurament, amb més criteri que el columnista en aquests afers) i per tants altres arreu del món per la seva tasca d’aquests dies.

Altres columnistes de menys anomenada (Rubén Amón, Hermann Tertsch, Isabel Sansebastián, etc.) i algunes informacions a l’ABC i La Razón no s’estan d’insistir que Catalunya és la comunitat on el salafisme gihadista té més presència, com volent posar en dubte, un cop més, els Mossos i, de retruc, el Govern. És certa, però té més suc: Ceuta i Madrid estan gairebé a la mateixa alçada, només cal consultar les dades. Fa l’efecte que es vol generar la idea que cal retirar les competències d’Interior a la Generalitat. Altres opinadors lliguen els episodis de rebuig al turisme, alguns de violents, amb l’ambient que ha afavorit els atemptats de dijous. Sense proves.

5. Aprendre dels Mossos a informar a les xarxes. Tots aquests diaris, aquests columnistes, busquen clics i seguidors? Doncs els convé aprendre una lliçó de la policia catalana, que en un sol dia, de dijous a divendres, ha fet saltar el seu compte de Twitter de 150.000 a 240.000 seguidors: