Pablo Rivero, un Irvine Welsh alimentat a platerades de cachopo
Cambrer, ajudant de paleta, descarregador de la drassana, reciclador de cartutxos de tinta, magatzemista, professor, músic… el també escriptor asturià Pablo Rivero ho ha fet gairebé de tot, i tot l’ha servit i influenciat per, tot i ser encara breu en títols, crear una de les bibliografies més brutals de les lletres estatals. Catàleg d’incunables del subsòl literari que va iniciar amb La balada del pitbull (2002) i Últimos ejemplares (2006), que ara, deu anys després (per què ens has fet esperar tant, Rivero!?) amplia amb aquest Érase una vez el fin (2016).
Un pianista d'hotel alcoholitzat que encara viu a casa dels seus pares contreu un deute de joc. Tot i que els deu menys de mil euros, aquest músic en decadència emprèn una delirant fugida en espiral en la qual no només l’acuiten els seus acreditors sinó que també els fantasmes del seu passat.
Circulant, una vegada més, pels marges subterranis de la societat, clavegueres habitades per ionquis, delinqüents i resta d’expulsats del paradís, Rivero ens aboca a un relat intens i transgressor propulsat a un ritme furiosament amfetamínic amb què retrata el rostre de la misèria i la desolació. Com un Irvine Welsh alimentat a platerades de fabada, cachopo i casadielles.
Érase una vez el fin. Pablo Rivero. Anagrama. Barcelona, 2016. 136 pàgines.