Jean-Paul Marthoz és periodista. Belga. Ha estat corresponsal i enviat especial del diari Le Soir, on ara escriu una columna. Avui és més conegut com a activista pro drets humans gràcies a la seva feina a Human Rights Watch i al Comitè per a la Protecció dels Periodistes. Ensenya periodisme internacional a la Universitat catòlica de Lovaina. Somriu molt, escolta amb atenció i elabora les seves respostes amb precisió quirúrgica en un castellà més que excel·lent. Ha passat per Barcelona convidat per l'Institut Europeu de la Mediterrània.
Un tribunal espanyol ha condemnat una dona a un any de presó i set d'inhabilitació per unes piulades satíriques sobre l'assassinat per ETA de Carrero Blanco, vicepresident del dictador Franco. El govern espanyol també ha aprovat recentment una anomenada Llei Mordassa. Aquestes restriccions es donen en altres països?
És un fenomen global. La tendència de molts governs europeus davant dels atemptats terroristes i la crisi migratòria és aprofitar-se'n per a imposar mesures que, d'una banda, restringeixen la informació i, de l'altra, augmenten la seva capacitat de monitorar la població, en particular als periodistes. Això es veu en països com França, Hongria o Gran Bretanya, on lleis recents permeten als serveis de seguretat fer escoltes massives i no individuals i motivades. Això soscava la capacitat de la premsa de fer la seva feina. Implica autocensura i també riscos per a les fonts, sense les quals la premsa no existeix.
Com valora que governs occidentals i la mateixa UE regulin restrictivament el dret a la informació?
Acabo d'escriure un manual, Terrorisme i mèdia (pdf), en què oposo dues nocions, una de Margaret Thatcher, la primera ministra britànica i una altra de Katharine Graham, propietària del Washington Post durant Watergate i els Papers del Pentàgon. Thatcher deia que la publicitat, la informació, és l'oxigen del terrorisme. Graham, en canvi, que la informació és el fonament vital de la llibertat. És a dir, les democràcies no han d'entrar en el joc dels que es declaren els seus enemics. Els grups terroristes o extremistes volen mostrar que les democràcies són una fantasia, una hipocresia. I tindran èxit si aconsegueixen empènyer els governs, moltes vegades amb el suport d'una opinió pública atemorida, a prendre mesures que contradiuen els valors fonamentals de la democràcia pensant que limitar la llibertat d'expressió o l'accés a la informació és la millor manera de lluitar contra els dolents.
I no és així?
Al contrari. La llibertat és la millor protecció d'una societat democràtica contra els atacs. El terrorisme és un tema molt sensible per al públic, que se sent amenaçat en els seus interessos, en la seva seguretat, en la seva vida, però la millor manera de lluitar contra tot això és obrir les portes de la informació.
"Els mitjans no són el quart poder. Seria com dir que formen part del sistema. Són un contrapoder permanent a tots els poders".
Quins valors posen en risc aquestes restriccions?
En el cas de la immigració, per exemple, em sembla molt clar que l'accés de la premsa als refugiats, respectant la dignitat de les persones sense aprofitar-se de la seva fragilitat, és fonamental perquè pugui informar de manera plural i completa i exercir el seu paper de contrapoder davant les autoritats. Negant aquest accés se soscava la pretensió de ser democràcies reals on les contradiccions entre poders permeten protegir els drets fonamentals dels individus.
El sorprèn la falta de reacció ciutadana davant d'aquestes limitacions dels seus drets?
En moments de crisi, l'opinió pública tendeix a seguir la veu del govern. Així va passar després dels atemptats a les Torres Bessones: la majoria seguia els arguments, incloses les falsedats, que van portar a la guerra de l'Iraq. L'opinió pública criticava la premsa crítica, que no era ni majoritària, quan mostrava dubtes sobre els motius brandats pel govern. Aquests periodistes van ser acusats de traïdors i antipatriotes per la majoria.
Per què la premsa crítica no era majoritària?
Per a la premsa era un desafiament molt dur, perquè el model econòmic dels mitjans inclou no entrar en conflicte amb el públic, ja que del públic procedeix també el negoci. Implica molt valor de part dels mitjans que van continuar fent la seva feina, explicant coses que no agradaven a la majoria de la gent. Aquest és avui el desafiament clau per als mitjans.
Marthoz va intervenir en un seminari de l'Institut Europeu de la Mediterrània.
Hem de salvar el periodisme dels mèdia?
Jo sóc pluralista en el meu concepte dels mèdia. Entenc que n'hi hagi amb un projecte comercial i polític que és tenir una línia propera al govern de torn, propera al que la gent pensa. Són mèdia que s'adapten als canvis d'ambient en l'opinió pública. Potser és el model majoritari, no ho sé. Hi ha un concepte en què crec molt més: el periodisme d'interès públic.
En què consisteix?
El periodisme té un paper particular en la democràcia, que és el de donar la informació el més exacta i plural possible perquè les persones puguin ser ciutadans i no només consumidors. Els mitjans amb sentit cívic consideren que el seu paper és donar les opinions més diverses, encara que algunes siguin violentes en la seva expressió, mai en els seus actes. No actuen com a un quart poder, que seria com dir que formen part del sistema, sinó com contrapoder permanent a tots els poders. Jo ho veig així, encara que mai no imposaria la meva visió.
Pot citar algun exemple?
He estudiat les transicions a la democràcia a Amèrica Llatina i allà dividien els mitjans en cívics i comercials. Els comercials es van adaptar a tots els règims. Però a Xile, per exemple, en els últims anys de la dictadura, un grup de revistes i diaris tenien la democràcia com a missió i pensaven que el seu paper era el d'alimentar la població amb idees, pensament i investigacions crítiques per a crear una població informada que actuessin com a ciutadans i exigissin els seus drets. Aquesta premsa va contribuir moltíssim a la creació de la majoria que va dir 'no' a Pinochet. El mateix va passar a Mèxic, on una sèrie de mèdia, com [els diaris] Reforma o La Jornada, alimenten l'opinió pública amb idees crítiques, amb investigacions que van més enllà de la informació oficial i contribueixen a crear una societat de ciutadans.
"Em sembla que cal recuperar la capacitat periodística de presentar la complexitat de les coses en termes comprensibles per a la gent".
Accepten bé mèdia i periodistes el fet que els ciutadans tenen avui més opcions per participar en el procés informatiu?
Avui hi ha persones que "cometen actes de periodisme" i no són periodistes. És una realitat positiva que permet eixamplar el terreny del periodisme. Però això implica més educació sobre què és el periodisme, què és la informació. Ho veiem molt ara amb les fake news. Falta preparació per distingir un fet d'una falsedat, sobretot entre els joves. El món està fet de missatges, de milions de missatges, que arriben a tots i manca capacitat per distingir entre notícies i publicitat, entre una declaració parcial i una investigació. Les escoles també haurien d'impartir aquesta formació.
En un món on la recomanació social regna, potser el periodisme no és entre els millors prescriptors. Els periodistes han de tornar a guanyar-se la confiança de les persones?
És veritat que l'han perdut. Hi va haver un moment d'esplendor de la premsa, durant els anys 60 i 70 als Estats Units. La popularitat dels mitjans entre la població era altíssima. A l'Argentina després de la dictadura [1976-1983] la professió de periodista estava entre les més apreciades. Ara gairebé no existeix aquesta valoració. A molts països del món el periodista és molt per sota en la jerarquia de les professions preferides.
Són merescudes, les crítiques?
Les crítiques dels extremismes i el populisme a la gran premsa, com als EUA, on l'acusen d'enemiga i mentidera, són una de les amenaces i desafiaments més grans per a la democràcia. És fabulosa la capacitat que té el populisme nord-americà de difondre les seves idees a través dels seus propis mitjans i de les xarxes socials. El mateix Trump és un mèdia en si mateix. Gairebé cent milions de persones el segueixen en xarxes socials.
Té remei aquesta situació?
És el moment que els grans mitjans recuperin la seva reputació. No tant per ser prescriptors però sí referents. La gent ha de saber que si té algun dubte pot recórrer a certs mèdia que tenen una disciplina per establir la veritat i presentar-la de manera que no es dirigeix a l'emoció o a explotar el sentiment.
Com?
Acabo de veure en un diari belga una foto del barri de Molenbeek, a Brussel·les, que il·lustra un títol on afirma que aquest barri amaga els gihadistes. És que això només passa a Molenbeek? Aquesta informació reflecteix una falta de discussió al diari sobre Molenbeek. És tot just un focus d'una ciutat: s'ha comprovat que en altres municipis hi ha el mateix fenomen, cosa que permet donar una visió més seriosa i veraç del que passa.
Per què no es fa aquest periodisme?
Perquè les nostres rutines com a periodistes ens porten a simplificar. Crec que hem d'acceptar la complexitat i oferir-la a la gent. Diu el director de la BBC internacional, John Simpson, que tota la vida havia pensat que el paper del periodista era investigar una situació complexa i provar de simplificar-la perquè el públic l'entengués. Ara ho veu a l'inrevés. Cal acceptar la complexitat. No tot és blanc o negre. Em sembla que cal recuperar la capacitat periodística de presentar la complexitat de les coses en termes comprensibles per a la gent. Tant de bo entre els periodistes existís la disciplina d'aclarir, no de simplificar. Aclarir significa respectar la complexitat. En canvi, simplificar du molts cops a polaritzar, a dividir...
"Trump és un mèdia en si mateix. Gairebé cent milions de persones el segueixen a les xarxes socials".
El periodisme actual està massa dominat per la velocitat i els continguts emocionals? Un recent estudi fet a la Gran Bretanya indica que aquest tipus de continguts genera més subscripcions.
En la història de la premsa, els grans tiratges gairebé sempre corresponen a diaris que exploten les emocions. Alhora, l'emoció és part de l'anomenat periodisme de qualitat. Hi ha moments en què l'emoció és un punt fonamental de la realitat i els periodistes han de reflectir-ho. És impossible, i seria erroni, no cobrir la part emocional dels atemptats, per exemple. Però el desafiament és demostrar que el periodisme pot integrar l'emoció en un sistema de representació de l'actualitat. L'emoció no dona sentit a l'actualitat, però sí que es pot utilitzar per atreure la gent a la complexitat de l'actualitat. En aquest sentit no s'ha de témer l'emoció.
Alguns diuen que potser el periodisme necessita un públic millor.
Avui els periodistes tenim més necessitat d'entaular una conversa amb altres sectors de la societat, en particular amb els educadors. La nostra funció depèn en gran part de com la gent surt del procés educatiu, de les escoles i de les famílies. Perquè avui els mèdia ocupen un lloc en el temps i l'espai dels joves que mai no havien ocupat. Si no hi ha una visió conjunta entre els educadors, formals i informals, i els periodistes, no sé si podrem adaptar-nos a aquesta nova realitat amb intel·ligència i amb respecte a l'ètica del periodisme. Per exemple, els joves sí que s'interessen per l'actualitat internacional. Cal escoltar-los i utilitzar instruments i maneres per adaptar-s'hi sense fer concessions sobre els fonaments de la professió. Joves i nens tenen una altra manera de veure el món i accedir-hi. Els periodistes hem d'aprendre com ho fan i adaptar-hi la nostra manera de parlar, d'escriure, de filmar.
Importa el periodisme?
Sí que importa. És una professió que pot ajudar la societat a avançar cap a una democràcia més real. Amb informació, amb la investigació; pel seu paper de contrapoder; per la seva capacitat d'explicar les coses en un món molt complex; per la seva pluralitat en un món divers. Els periodistes, encara que estiguem molt fragilitzats per la crisi econòmica i professional, hem de convèncer-nos que el periodisme importa. Veig molts professionals que volen assumir aquest comportament perquè adverteixen que la societat està malparada. Hem de tenir la convicció íntima que, si volem una societat diversa, equilibrada i dinàmica per llegar-la als nostres fills i néts, el periodisme ha de creure en el poder de la llibertat d'expressió i d'informació, no retreure's gaire davant del poder i no actuar com el seu còmplice.