Pocs diaris com La Vanguardia han refinat l’art de construir línia i enviar missatges editorials... fora dels editorials. Aquest diumenge, la capçalera líder a Catalunya torna a demostrar aquesta capacitat magistralment. Ho fa a través d'una amable entrevista amb el lehendakari (en funcions) Íñigo Urkullu, del PNB. L’entrevista es pot llegir en referència a la situació d’Euskadi —si no ets català. Per a qualsevol català, però, és una hàbil i contínua al·lusió al procés sobiranista a Catalunya, en el mateix to que un pare murri assenyala al fill díscol l’exemple d’un amic de classe aplicat i bon jan perquè en prengui calendari i miri d’emular-lo.

Un bon exercici per a comprovar-ho és transformar en afirmacions les preguntes que es fan a Urkullu. Dos exemples. Un: “Què significa avançar de manera gradual [per aconseguir més cotes de sobirania]?”. Dos: “Per tant, vostè exclou qualsevol estratègia de caràcter unilateral?”. A les dues preguntes, el lehendakari respon adequadament, en un to que en l’ambient xafogós del secessionisme català seria rebutjat per autonomista i com una pantalla superada.

L’estratègia va funcionant a mesura que passa l'entrevista. Les respostes d’Urkullu es provoquen amb bona traça, per a presentar-lo com aquell amic de classe amb una personalitat semblant a la del fill rebel (“dues identitats nacionals, la catalana i la basca, fortament singulars”) però que estudia, treu bones notes, és respectuós i arriba a casa puntual a sopar. No com tu, que fas campana (o pila), aproves pels pèls, arribes sempre tard, no et rentes les sabates i passes de les visites.

En un punt, però, es trenca la màgia i el lehendakari salta del plànol inclinat pel qual a poc a poc se l’ha menat. En una resposta, Urkullu qualifica l’actitud del nacionalisme basc respecte a la crisi de governabilitat espanyola de “proactiva”. La següent pregunta (o inducció) és “Ser proactiu en la crisi espanyola vol dir negociar pactes per facilitar una investidura...”. Aquí Urkullu es planta: “Que no comptin amb el PNB per garantir fórmules de govern que no siguin estables. Mirin, els partits nacionalistes som víctimes dels vetos i les línies vermelles dels quatre grans partits espanyols”. Patapam. L’entrevista ha posat els dits a l’endoll.

Tot ve molt ben acomodat per enviar un missatge precís a l’independentisme, diguem-ne central, a Catalunya. Prèviament a les qüestions on la independència i la unilateralitat són debel·lades com una “quimera” (així en va dir també el Rei Joan Carles I) “inacceptable” per Europa, es presenta Euskadi com una societat “amb un gran benestar material” i es deixa pista a l’entrevistat perquè camini per una passarel·la on poder lluir tots els vestits que fan d’Euskadi un model d’allò més aspiracional.

Urkullu té espai per donar xifres que fan denteta a qualsevol polític català, especialment els que són al Govern. Com aquesta: “Tenim el compromís de destinar 8.500 milions d’euros a un pla d’ocupació...”. I tot “sense implicar cap tipus de renúncia”, com pregunta/afirma l’entrevista en un punt.

Fet i fet, sembla que el bon comportament d’Euskadi i el seu govern i l’absència d’un independentisme fort (“fa la sensació que la reclamació nacional ha perdut intensitat a Euskadi”, arrenca una altra pregunta) sigui la causa de tot aquest bé de Déu de progrés i convivència al qual Catalunya no hi té accés perquè no és “proactiva” ni “avança de manera gradual”. Tot això un dia després de l'atac de catalanitis de Rajoy alertant els bascos del "camí de divisió i ruptura" de Catalunya.

Bé. És una llàstima que en tota l’entrevista no es pregunti, comenti ni esmenti en cap moment el concert econòmic, útil i simpàtic mecanisme institucional/constitucional pel qual el País Basc recapta tots els impostos al seu territori i disposa de gairebé tots recursos que generen, cosa que permet al seu govern tenir tota la "sensibilitat social" que, ara sí, l'editorial de La Vanguardia reclama al govern català malalt de "febre secessionista". El concert és un gran avantatge. En aquest cas és també un gran oblit.