La Vanguardia ha publicat aquest dimarts dues peces on es castiga el diari Ara a propòsit de “Gaziel, ‘La Vanguardia’ d’abans... i la d’ara”, una ressenya sobre la reedició de “Història de La Vanguardia” de Gaziel, publicada el passat dissabte 17 i signada per Ignasi Aragay, director adjunt i cap del suplement “Llibres”. Una de les peces del diari líder en vendes és un d’aquests editorials breus i lleugers que s’editen a la pàgina dos anomenat “Pel forat del pany”. Es titula “Crisi a l’Ara”. [N. del R.: he treballat als dos diaris].

L’altra peça és “Operación Catalunya”, de Jordi Amat, escriptor i crític literari, col·laborador regular al diari dels Godó i un dels promotors de la recuperació recent de Gaziel. En un estil que vol ser sorneguer —no és el seu habitual i es nota— se’n fot de la ressenya d’Aragay fent veure que està en crisi perquè no pot escriure sobre el grup policial organitzat contra el procés sobiranista des del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz. “Què m’està passant doctor Ignasi Aragay?”, es pregunta per a atribuir-ho amb comicitat maligna a que La Vanguardia “està retrobant un ADN anticatalanista”, com el periodista de l’Ara afirma en la seva ressenya.

A l’editorialet, sense signar (o signat pel diari), en canvi, s’explica que l’Ara va de mal borràs perquè li han marxat set periodistes de la secció Política en dos mesos, cinc d’ells de cop, i perquè “es debat entre la línia més independentista dels seus inicis i un gir cap a posicions més moderades”. També recorda que “sis anys després del seu llançament a so de bombo i platerets, es manté com el quart diari català” i que “en l’espai digital ocupa la novena plaça a Catalunya”.

Que la gent de llibres —autors, crítics, editors...— es toquin el crostó per qualsevol argument o se les tinguin perquè tu tal i jo qual no té res d’estrany. Ben al contrari. Per això són crítics. Algú dirà que és molt injust equiparar La Vanguardia dels anys 10, 20, 30 del segle passat amb l’actual —i Aragay ho fa cruament. Però, per carità, s’ha fet cent cops a propòsit o sobre la base d’aquest llibre de Gaziel, entre d'altres Josep Pla en un dels homenots de la tercera sèrie. En fi, coses de crítics, que ja s’ho faran mentre les puguem veure des d’una bona tribuna.

Lideratge

Ara bé, la trompada de la nota editorial és una altra cosa. És segurament escàs l’interès que té per al públic un mal tràngol a la redacció d’un col·lega. L'Ara no tanca demà.

La Vanguardia és el diari més venut des dels temps de Gaziel i referent informatiu de Catalunya dins i fora del país. Inevitablement, qualsevol competidor que aparegui en el mercat rascarà amb el diari dels Godó, li discutirà la influència, el públic i la publicitat i, si pot, li tocarà la cara informativament i, pitjor encara, se’n vantarà. L’Ara, contra tots els pronòstics, ha obligat als diaris veterans a posar-se les piles, especialment en l’àmbit digital. Tot això pica, però no mata. Més aviat revifa i estimula. Els diaris-de-sempre ho han de saber si us plau per força.

Si cal exercir el lideratge potser hi ha maneres de fer-ho amb més autoritat. Una de ben bona és explicar-ho tot. Per exemple, informant que l’Ara ja té tancat el relleu dels periodistes que han marxat, cosa que al gremi no és gens difícil de saber. També evitant sumar peres i pomes a l’hora de comptar l'audiència digital. L’Ara “ocupa la novena plaça” a Catalunya si es compten els mèdia en castellà. Però és el primer en llengua catalana —que és l’única en què es publica— segons l’auditor ComScore (El Nacional, per cert, ja és el tercer). Dades per dades, al maig, La Vanguardia comptava 13,31 milions d’usuaris digitals, que cauen a 13,09 al juny, 12,66 al juliol i 12,11 a l’agost. Però si d’aquestes xifres algú en dedueix que La Vanguardia digital està en crisi, s’equivoca —i molt.

Són 135 anys d’història contra sis. Potser no n’hi havia per a tant.