Neixer en els primers mesos de la República semblava predisposar a Josep Fontana i Lázaro, mort avui a Barcelona als 86 anys, a la mirada històrica. Com assegurava al llibre L'ofici d'historiador, el seu darrer llibre publicat per Arcàdia, va triar ser historiador no pas pel que van ensenyar-li a la Universitat, sinó pel que va aprendre de mestre i amics, "més al marge de la universitat que dintre seu". El primer mestre va ser Ferran Soldevila, de qui en va rebre el mestratge als clandestins Estudis Universitaris Catalans -i que feia les seves classes al menjador de casa seva, al carrer Teodora Lamadrid-, i a qui recorda com un model de dignitat, que en tornar de l'exili sobrevivia sense acomodar-se. El segon, sí que va ser un professor universitari, Jaume Vicens Vives, "una illa de modernitat en mar de carques retrògrads" de qui sempre se'n va sentir deixeble i que el va adreçar a Pierre Vilar per tal que li dirigís la tesi doctoral. Llavors Fontana feia d'assitant lecturer a la Universitat de Liverpool. El francès li va escriure una carta, en que assegurava que "Si jo no cregués la ciència històrica capaç d'explicació i d'evocació davant de la dissort humana i de la grandesa humana (tenint, com a perspectiva, la gran esperança d'alleugerar-ne una i d'ajudar l'altre), no passaria pas la meva vida enmig de xifres i patracols". Aquesta sentència defineix molt bé un historiador que no va tancar-se en l'acadèmia, sinó que va destacar pel seu compromís polític i el seu permanent qüestionament del món. Militant del PSUC durant molts anys, l'any 2011 va anar a les llistes de Barcelona en Comú, la candidatura de l'alcaldessa Ada Colau.

Mestratge

"En les moltes converses que vaig tenir amb Vilar, gairebé mai no parlàvem de qüestions d'història, i rares vegades de llibres, sinó gairebé sempre del que passava al món en aquells moments, perquè tots dos érem conscients que si el nostre treball no servia per entendre millor el món en el qual viviem, no servia per a res". Aquest mestratge el va saber transmetre a diverses generacions d'historiadors: va donar classes d'Història Contemporània i Història Econòmica a les universitats de Barcelona, València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual n'era catedràtic emèrit. Expulsat de la Universitat per la seva militància política, durant aquells anys va dirigir la secció d'història de l'enciclopèdia Larouse. Retornat a l'acadèmia com a catedràtic, es va especialitzar en història econòmica i història d'Espanya.

En aquest sentit, i com a historiador sempre va reivindicar la vigència de l'escola dels Annales i va ser fidel al model analític marxista. Era molt crític amb el capitalisme i el neoliberalisme -a L'ofici d'historiador no va estalviar crítiques contra la postmodernitat i el seu escepticisme paralitzador i els teòrics postcolonialistes, a qui, com a mediador dels colonitzats, acusava de superioritat imperialista- , així com amb els resultats de la Transició espanyola i va destacar darrerament per la seva defensa de la tradició del catalanisme popular i col·lectiu, que va recollir en el volum La formació d'una identitat, publicat l'any 2016 per Eumo. D'entre la seva producció intel·lectual, cal destacar els assajos El siglo de la revolución,  El futuro es un país estraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI o Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011). Col·laborador de diverses publicacions, com Recerques o L'Avenç, va ser membre del consell editorial de Sin Permiso. L'any 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.