José María Faraldo és professor de la Universitat Complutense de Madrid, però ha passat per institucions acadèmiques de Postdam, Bucarest, Varsòvia, Leipzig, París, Berlín, Bogotà i Standford. La seva especialitat és la història d'Europa Oriental i, en especial, els règims totalitaris d'aquesta zona. Galàxia Gutenberg li ha publicat recentment Las redes del terror. Las policías secretas comunistas y su legado, un llibre en què analitza la repressió policial a Europa de l'Est. En aquesta obra també estudia el paper de les policies secretes d'aquests països a l'Espanya de la Guerra Civil, la dictadura i la transició.
Com arriba al tema de les policies secretes?
Jo vaig treballar molts anys a Alemanya. Vaig començar a interessar-me per les policies secretes perquè em vaig començar a interessar sobre la memòria històrica del comunisme, i quan vaig començar a treballar els arxius d'aquestes policies, vaig necessitar saber qui les integraven, perquè havien existit, quines eren les seves característiques... I m'interessava especialment saber quina havia estat la seva relació amb Espanya.
La Inquisició tenia trets molt moderns, que després repetirien les policies secretes del XIX i XX
Francisco de Goya. Acte de Fe de la Inquisició. 1808-1812. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
En allò que fa referència a les policies secretes, tot va començar amb la Inquisició?
No és exactament així, però hi ha algunes línies d'unió. La Inquisició, tal com la van plantejar als regnes de Castella i d'Aragó era una cosa molt moderna, una institució de control i vigilància que tenia trets molt moderns, que després repetirien policies secretes del segle XIX i XX.
Tenim un llibre com aquest sobre la policia secreta franquista?
No, no existeix... Ara estem intentant, en un pròxim projecte, ampliar els nostres coneixements sobre el tema i localitzar els documents per aquesta policia. Alguns poden arribar a aparèixer a través del Ministeri d'Interior, però encara no estan descatalogats, no són accessibles. I la majoria estan perduts. S'ha dit que van ser destruïts durant la transició. Alguns dels documents d'algunes policies secretes (n'hi va haver diverses) no es podran veure, perquè tenen relació amb gent que és viva i perquè estan protegits per les lleis vigents, però la resta els haurien de poder veure els historiadors... Els arxius s'estan obrint molt en els últims anys, espero que puguem fer aquest projecte.
Estan més oberts els arxius de la policia secreta de la dictadura als països de l'Est d'Europa que a Espanya?
Els arxius aquests en alguns països d'Europa Oriental estan completament oberts: tot el que hi ha es pot veure. A Espanya no és igual, depèn molt de cada arxiu. L'Arxiu General de l'Administració, ara, funciona molt bé. L'Arxiu d'Exteriors, ara que està adscrit a l'Arxiu Històric Nacional, millora. Però a Espanya encara hi ha molts documents classificats com a reservats. En canvi, en els últims anys els arxius militars han millorat molt. De vegades el problema és la falta de recursos: No hi ha fons per reclassificar la documentació considerada secreta. Però tinc la percepció que la situació va a millor...
La txekà, la policia secreta soviètica, la "mare" de les policies secretes que vostè estudia, era hereva de l'Orjana, la seva antecessora tsarista?
No, no ho era. Però els que creen la txekà havien estat perseguits per l'Orjana, i per això coneixen el que és la repressió i el que amb ella es pot fer als opositors, i a través d'aquest coneixement com a víctimes, hi ha una certa transferència de tècniques... Però en realitat són molt diferents.
Les policies secretes utilitzaven la violència, fins i tot la il·legal
Emblema del KGB.
Com actuaven les policies secretes d'aquests règims totalitaris?
Com explico a Las redes del terror, era una cosa molt complexa, que canviava segons el país i el moment. Eren policies que utilitzaven la violència, fins i tot la il·legal respecte a les mateixes lleis dels seus països. Intentaven així controlar la població i evitar que hi hagués dissidències. A més d'això, tenien una funció "pedagògica". A través de la memòria de la por, del sentiment de la por, aconseguien que la població es mantingués dins dels límits. Això es feia fins i tot desmuntant les vides de la gent, fins i tot bloquejant els seus estudis a la universitat, o impedint casaments. Al llibre explico la història d'una dona, una dissident. Quan sortia del seu domicili, la policia entrava a casa seva i canviava de lloc les coses, un dia i un altre, fins que la dona va perdre el cap...
Què podien fer les policies secretes? Eren com ens les pinten a les pel·lícules? Tenien llicència per matar?
Depèn dels períodes i dels països. En l'època estalinista tenien llicència per a tot, però sempre dins de la lògica del sistema, que de tant en tant purgava els seus propis botxins. Al KGB, a partir dels anys 50, li van prohibir assassinar, o torturar (encara que continuarien utilitzant sistemes de pressió amb els detinguts). Hi ha bastants llegendes sobre la policia secreta. Hi ha casos de gent que es negava a col·laborar amb la policia secreta i que no morien. Podien ser marginats, però no eren assassinats. De vegades hi havia la possibilitat de resistir-se a la policia secreta.
Sembla ser que Beria hauria pogut tenir un paper en la mort de Stalin
Beria: cap de la policia secreta de Stalin.
El llibre apunta, fins i tot, que Beria, el totpoderós cap del NKVD estalinista, va poder haver tingut cert paper en la mort de Stalin...
En el moment àlgid de l'estalinisme, Stalin era un dictador unipersonal, les decisions les prenia ell i generava un gran terror. Lavrenti Beria, que controlava la policia secreta i era pròxim a Stalin, generava un terror immens. Però sembla ser que Beria i els seus tenien por d'una purga de Stalin. No hi ha proves, però hi ha la possibilitat que Beria aprofités el seu accés al dictador per accelerar la seva mort. A Stalin li va agafar un atac i ningú no va venir a ajudar-lo fins que va ser massa tard. I el que se'l deixés morir sembla ser que va ser organitzat pel mateix Beria. No obstant això, més tard Beria seria purgat i executat.
Quina diferència hi havia entre les policies secretes dels països comunistes i la de Franco?
No soc especialista en la policia franquista, però la sensació que tinc és que mentre les policies secretes comunistes tenien, juntament amb la seva funció repressiva, una funció "pedagògica", de fer que la població abandonés la dissidència, la policia franquista era més un organisme purament repressiu. Els aspectes pedagògics, el franquisme els va delegar en l'Església i en menor mesura en el Moviment... D'altra banda, les policies secretes dels països comunistes tenien una peculiaritat respecte a les de la resta del món: tenien una funció interior i una d'exterior. Actuaven tant dins del país com a l'estranger.
La suposició que la República espanyola estava penetrada per espies de Moscou és falsa
Orlov, el cap dels agents secrets a l'Espanya en guerra.
Van jugar un paper important les policies secretes comunistes en la guerra civil espanyola?
Crec que aquest aspecte ha estat molt exagerat. De la mateixa forma que hem hagut de sentir falsetats com que la República estava controlada per Moscou o que a Espanya es pretenia crear una república soviètica com les de l'URSS, això també és fals. Els documents no ho avalen. S'han consultat molts documents que ho neguen. La suposició que la República estava penetrada per espies de Moscou és falsa. És probable que hi hagués més espies soviètics a França que a la República en guerra.
I quin paper tenien les policies secretes comunistes a l'Espanya de Franco?
Com explico a Las redes del terror, a l'Espanya franquista hi va haver tasques de vigilància i informació, sobretot per part de la policia soviètica. Es va donar, certament, una penetració d'espies, però no sabem fins a quin punt va ser intensa, perquè d'Espanya s'ocupava bàsicament el gran germà soviètic, i els arxius de l'URSS encara no s'han pogut consultar en profunditat. Però, alhora, els exiliats de països comunistes com Romania que vivien a Espanya, eren estrictament vigilats per les seves policies polítiques, que de vegades buscava confidents fins i tot entre els seus familiars. Hi ha algun cas provat, de moment un, d'assassinats a Espanya: la policia secreta iugoslava va assassinar un exiliat feixista croat.
Molts informes no es llegien. No hi havia capacitat física de manejar tal volum de dades
Una de les afirmacions més sorprenents del llibre és que una part important dels informes redactats per agents i confidents probablement mai no s'arribessin a llegir...
Les policies secretes comunistes van recopilar moltíssima informació. Ens n'ha arribat una quantitat impressionant, malgrat la molta que s'ha perdut, durant i després del comunisme. Els agents i col·laboradors recollien tanta informació que era incontrolable. I més en aquells temps, que no hi havia ordinadors... Recopilaven materials que de vegades no tenien cap sentit, com les excursions que feia una persona determinada... No hi havia capacitat física de manejar tal volum de dades.
Quan Putin, un txekista, manté un ferri control sobre Rússia, podem dir que ha acabat l'època d'aquestes policies secretes?
El que he intentat explicar en aquest llibre és una forma històrica determinada de policia secreta. Les policies secretes existeixen i existiran, perquè responen a les necessitats dels Estats. En un sistema democràtic s'argumenta que existeixen per evitar crims de gran calat, com el terrorisme. La diferència és que se suposa que en una democràcia la policia secreta ha de ser controlada i fiscalitzada pels mecanismes de l'estat de dret i de la democràcia. El problema és que de vegades això no passa. Aquestes policies de vegades ultrapassen les seves funcions, i això hauria de ser perseguit...
Amb Google, hem arribat al temps de la vigilància total que propugnaven aquestes policies secretes?
Ho explico al final del llibre... Ara la informació relativa a qualsevol de nosaltres ja està a l'abast de qualsevol que la vulgui i la sàpiga buscar, mitjançant els cercadors d'internet. Vaig fer l'experiment de buscar informació sobre algunes de les persones que esmento al llibre, i a Google trobo més coses sobre elles de les que sortien als arxius de la policia secreta. En temps del comunisme, la gent intentava protegir la seva intimitat de les policies secretes; ara, en canvi, hem passat a un exhibicionisme de la vida privada, que fa que perdem el control sobre les nostres dades.