Empúries acaba de publicar Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers (Entre tiburones. Una temporada en el infierno de las altas finanzas, en castellà, a Malpaso Editorial). L'autor, el periodista holandès Joris Luyendijk, ha realitzat una investigació sobre els treballadors de la City londinenca, aquells banquers, que controlen les finances del món sencer i que el 2008 van estar a punt de provocar un daltabaix mundial. Avui ha visitat Barcelona per presentar el seu llibre.

Una obra per a no iniciats

Nedant entre taurons no és un estudi sobre economia, sinó que pretén explicar el funcionament dels empleats de la banca d'inversió, a la gent que no és experta en finances. De fet, l'autor assegura que aquest és el llibre que a ell li hagués agradat llegir quan va començar a interessar-se pel tema. El llibre és el resultat d'una recerca extremadament difícil, perquè aquestes entitats financeres prohibeixen als seus treballadors qualsevol contacte per lliure amb la premsa, i les entrevistes autoritzades són rígidament censurades. Tot i que les altes finances són d'interés públic, no hi ha cap transparència en aquest món.

Les dificultats per conèixer el cor del sistema

Luyendijk, que havia estat contractat per The Guardian per fer aquest estudi, ha pogut entrevistar a més de 200 persones del sector de les altes finances (de les més de 250.000 que treballen a la City londinenca). Aquesta gent s'ha arriscat a perdre la seva feina perquè creien que devien parlar. Luyendijk ho valora molt: per a ell, això demostra que alguns treballadors de tant en tant actuen com ciutadans, i escapen a les normes del seu sector, que els despersonalitzen. Alguns dels entrevistats són ex banquers, que han sortit molt escaldats de la seva estada al sector; d'altres són gent que encara hi treballa, però que volia exposar la seva posició per contrarestar d'altres opinions...

Els privilegiats

En algun moment del llibre, el periodista explica el trauma que suposa per a alguns treballadors de la banca perdre una feina de mig milió de dòlars l'any. I comenta que bona part dels banquers viuen en un món de rics en què no tenen cap relació amb els pobres: "Sovint viuen en contacte amb gent que és més rica que ells", explica. "I ploren", puntualitza (però en el seu llibre comenta que on ploren més és al lavabo, i que ho fan de pressa, perquè no tenen temps a perdre). Però Luyendijk, que ha treballat durant molt de temps a Egipte, compara el que els passa als banquers al que passa a molts altres treballadors occidentals, que a nivell mundial són uns privilegiats, i malgrat tot es consideren maltractats: "Mai no en tens prou d'allò que realment no necessites".

Un món dins Londres

El món de les altes finances agrupa a gent de tot el món i de totes les condicions socials: homes, dones, heterosexuals, homosexuals, de família pobre, de família rica, blancs, negres, asiàtics... És un món que es regeix exclusivament per la meritocràcia. I això és molt apreciat pels membres del sector. Un univers molt dur, amb jornades llarguíssimes, amb molta tensió, amb l'amenaça d'acomiadament sempre sobre teu, sense cap solidaritat... Però un món que a alguns els resulta molt gratificant, i no només per diners.

Els elegits

Luyenkijk explica que els qui treballen al món de les altes finances se senten identificats entre ells i es distancien dels qui no estan en aquest univers. En primer lloc perquè el rebuig que expresa sovint la societat cap a ells, reforça la cohesió interna. Se senten incompresos, i per tant es relacionen bàsicament entre ells. Per altra banda, el fet que en aquestes feines no tinguis cap seguretat i et puguin acomiadar per un no-res, obliga a la gent a dedicar-se a la feina en cos i ànima, i a oblidar d'altres esferes de la seva vida. No tenen temps per dedicar als seus amics, a la seva parella, a la seva família. Un món on "hi ha lloc per al sexe, però no per a l'amor". Però el periodista també destaca que els banquers cobren molt més que la majoria de gent del seu antic món, i això els distancia d'ells. I, a més a més, en aquest món tan competitiu els que hi participen es senten com els elegits. Acaba essent un món molt addictiu, i no només pels diners.

Si el banquer fos capaç de pensar que el pensionista al que estafa és la seva mare, potser el món estaria millor

Sense moral

En el seu estudi sobre les altes finances, el periodista holandès detecta que no es tracta d'un univers immoral, sinó senzillament amoral, en el que ningú no es pregunta per la moralitat de les seves decisions. Impera la idea que s'ha de vendre el màxim, i que està bé col·locar qualsevol producte: si és tòxic, el problema és del comprador. "La idea que impera és que si la llei permet una cosa, es pot fer. I que si una cosa es pot fer i permet fer diners, si no la fas tu, la farà un altre". És un món que no té cap empatia envers la resta de l'univers: "Si el banquer fos capaç de pensar que el pensionista al que estafa és la seva mare, potser el món estaria millor". En alguns bancs fins i tot es valorar positivament tenir en petites dosis el síndrome d'Asperger, un trastorn neuro-biològic que limita l'empatia. 

Viciosos?

Després de fer 200 entrevistes, Luyendijk s'allunya dels estereotips que han presentat alguns llibres i pel·lícules, com El llop de Wall Street. A Nedant entre taurons no es parla de clubs d'striptease, ni de drogues... El periodista no nega que hi hagi casos, però deixa clar que el problema: "no és de psicòpates, jugadors, puteros o psicòpates: és del sistema".

Fora de control

En el llibre es defineix el sistema bancari com una cosa molt opaca: "un grapat d'illes enmig de la boira, poblades de mercenaris". S'assegura que els bancs d'inversió són tan complexos que ningú sap exactament què s'hi cou. Ni tan sols els seus directius. Apunta que "en cada escàndol hi ha una conferència del president en el que diu que està sorprès. I probablement és veritat que no en tenia ni idea de què passava". Explica que hi ha molts agents, a un banc, que poden fer perdre milers de milions, i que els productes que venen són tan complexos, que no hi ha ningú que en pugui fer un seguiment estricte.

Reguladors ineficaços

Una de les coses que posa de manifest Nedant entre taurons és que els agents reguladors no són eficaços. No ho eren abans del 2008, òbviament, i continuen sense ser-ho. Als bancs els empleats encarregats del control tenen molt menys poder que els que fan les operacions; perquè al cap i a la fi aquests darrers són qui fan guanyar diners al banc. I els governs no frenen als bancs perquè els falten eines per fer-ho, i perquè hi ha masses complicitats entre elits polítiques i financeres. Tampoc la premsa arriba a ser un poder capaç de controlar els bancs, perquè sovint es limita a passar la informació que aquests li faciliten.

Un catolicisme sense pecat

Els banquers que entrevista Luyendijk són molt conscients que les seves empreses són massa grans per fer fallida. Saben perfectament que si hi ha problemes, els Estats hauran d'intervenir per salvar-les. Alguns d'ells són molt conscients que això trenca totes les normes de la teoria econòmica, i afirmen que "el capitalisme sense risc és com el catolicisme sense pecat", un món que no pot funcionar. El periodista holandès és contundent: "es proclamen liberals, però el sistema, per a ells, és una mena de socialisme. Però només val per a ells".

El bonus i el malus

El més sorprenent, per a Luyendijk, és que la gent que obté grans beneficis quan la banca va bé, no tinguin cap prejudici quan va malament. "Parlem de bonus anuals de centenars de milers de lliures (...) però els que cobren aquestes quantitats no són considerats responsables quan un banc fa fallida". Per a ell caldria que, igual que es cobren bonus, s'imposessin malus als responsables dels bancs que han fet fallida. "La crisi provoca un dany, però no el paga qui l'ha causat", afirma, "i això és un sistema pervers; la recompensa al banquer és personal, però el càstig, no".

Sense govern

Nedant entre taurons posa de manifest la connivència de les elits polítiques amb les institucions financeres. I apunta a que aquesta col·laboració pot deure's, en bona part, a les portes giratòries. Al llibre es revela els pagaments milionaris que va fer la banca J.P. Morgan a Tony Blair. Un Tony Blair que va ser primer ministre de la Gran Bretanya fins el 2007 i que no va posar cap obstacle al funcionament caòtic del sector bancari. Al nostre país també es podria parlar de molts personatges amb trajectòries similars.

La independència

A preguntes d'un periodista, Joris Luyenkijk s'ha pronunciat sobre la independència de Catalunya, i ha estat rotund: "Si només teniu bancs estrangers o bancs basats en capitals estrangers, la independència no serà més que una bandera". I ha apostat clarament per reivindicar el concepte de comunitat: diu que només quan el grup se sent involucrat en el benestar col·lectiu es poden construir eines per regular els agents bancaris.

La fallida del sistema bancari el 2008 va ser més una cagada que una conspiració

 

El caos

Quan analitza el 2008, Luyendijk deixa ben clar que la fallida va ser "una cagada i no una conspiració". I afirma que seria massa optimista parlar de conspiració: "si hi hagués conspiració hi hauria un pla. A la gent li agraden els malvats, perquè un malvat és algú amb qui enfadar-se, algú contra el que combatre". Però opina que el que va haver-hi en realitat, va ser "molt pijtor. Va ser el caos". Això, per a ell, és molt més inquietant.

Un mal que tornarà

Luyendijk s'atreveix a pronosticar que tornarà a haver-hi una altra crisi, tot i que assegura que ell no és gens apocalíptic. El sistema bancari no ha canviat en allò que és essencial: ni s'han posat més regulacions eficaces, ni ha canviat la seva visió del benefici a curt terme. De fet, el periodista holandès assegura que el nou cataclisme ja ha succeït: a Grècia. "els bancs se n'han adonat que havien deixat masses diners a Grècia i que mai no els podrien recuperar, i han exigit que els europeus cobríssim aquests deutes". En realitat, per a ell, no s'ha rescatat als grecs, sinó a la banca... Però tot i que Luyendijk preveu una nova crisi, no gosa donar consells als seus lectors per afrontar-la: "La fallida del sistema bancari és com la guerra. No pots fer-hi res, no pots preparar-te", sentencia.

Un debat inajornable

Els qui opinen que el crack del 2008 no es podria repetir no han estat capaços de subministrar arguments convincents, capaços de contradir els de Joris Luyendijk. Nedant entre taurons ens alerta sobre la necessitat d'intervenir en un món que, si bé no és el nostre, determina el nostre dia a dia. Un llibre imprescindible per aproximar-nos a una de les més grans amenaces que planen sobre el nostre món.