Javier Varela Tortajada ha rebut el premi Gaziel de Biografies i Memòries 2016, atorgat per RBA i la Fundació Comte de Barcelona, dotat amb 10.000 €, pel seu llibre Eugenio d'Ors, 1881-1954 (RBA). Varela és professor d'Història del Pensament Polític a l'UNED, com a especialista en pensament espanyol contemporani. És autor d'El último conquistador: Blasco Ibáñez (1867-1928) i Los intelectuales y el problema español, entre d'altres llibres. Va ser alcalde de Torrebaja, al Rincón de Ademuz (València), pel Partit Popular, del 2007 al 2011. Aprofitant que aquest dijous presentava el seu llibre a la seu de RBA, ha estat entrevistat per El Nacional.

Javier Varela   Sergi Alcàzar 26

Vostè acaba de publicar una biografia d'Eugeni d'Ors, però afirma no tenir cap simpatia per vostè. Per què li resulta antipàtic el personatge?
És difícil simpatitzar amb ell. Va sostenir i va defensar les dues ideologies més antipàtiques del segle XX: el nacionalisme i l'autoritarisme, un autoritarisme pròxim al feixisme. Es creia membre d'una humanitat superior. Era d'una vanitat insondable, un vici molt típic d'intel·lectuals. No és un home per simpatitzar amb ell, la qual cosa no exclou l'admiració per ell com a escriptor. Era un escriptor magnífic, i jo intento separar la qualitat literària del personatge de la seva significació política.

D'Ors no és un home per simpatitzar amb ell, però era un gran escriptor

Quin paper va jugar Eugeni d'Ors en el nacionalisme català?
D'Ors prova de modernitzar el nacionalisme català, que havia nascut molt vinculat a l'Església, amb Torres i Bages. El primer nacionalisme català exaltava el camp davant la ciutat, era el nacionalisme d'un catolicisme ultraconservador, oposat a les masses descregudes urbanes barcelonines... D'Ors prova de modernitzar el nacionalisme clerical i conservador. I fins a cert punt ho aconsegueix amb el noucentisme, que és un moviment molt rupturista, que vol integrar un nou projecte cultural, vol renovar les arts, deslliurant-les del modernisme... És un projecte molt ambiciós.

D'Ors és un individu que va tenir una evolució política peculiar, no és així?
D'Ors sempre va ser un home de dretes, en això hi ha continuïtat. Però en altres àmbits la seva vida es divideix en dos períodes. En la primera fase, al servei del nacionalisme català, inventa una sèrie de mites, ja que per a ell el mite és una cosa que suscita energies, que pot mobilitzar a la gent. En aquest període, per exemple, difon el mite de l'"imperi", un imperi basat en la Catalunya medieval però que es projecta cap al futur. Però hi ha una ruptura el 1921, quan és defenestrat dels càrrecs que ocupa en la Mancomunitat: columnista en La Veu (el diari de la Lliga), director d'instrucció pública...

D'Ors reescriurà els mites inventats en clau catalana i els passarà al nacionalisme espanyol

Què li passa a partir d'aquell moment?
A partir de 1923 d'Ors reescriurà els mites inventats en clau catalana i els passarà al nacionalisme espanyol i s'encarnaran allà. L'imperi ja no serà el dels almogàvers sinó el dels conquistadors d'Amèrica. D'Ors havia creat una figura femenina que encarnava els valors de la catalanitat: la Ben Plantada. Més tard reconverteix aquest mite femení en Isabel la Catòlica. Els mateixos mites que havien servit per destacar la separació de Catalunya respecte a Espanya, a partir d'aquest moment serviran per argumentar la unitat d'aquesta.

És molt curiós que d'Ors estigués influït principalment pel pensament de Charles Maurras i del seu Action Française, un col·lectiu que va influir molt, també, en els militars africanistes com Franco.
D'Ors és un maurrasià, i també ho és Sánchez Mazas. Charles Maurras té molta influència a Catalunya. Prat de la Riba era un seguidor de Maurras, i també ho eren molts deixebles d'Eugeni d'Ors.

Javier Varela - Sergi Alcàzar

El darwinisme social és típic dels intel·lectuals d'aquell moment

Eugeni d'Ors sembla molt marcat pel darwinisme social.
És cert, va estar molt marcat per ell, però no és l'únic, ni de bon tros. Això és típic dels intel·lectuals d'aquell moment. El darwinisme social i la seva visió jeràrquica del món és una de les fonts de l'imperialisme orsià. Després de la derrota del 98 es posa de moda la discussió sobre les arrels de l'èxit i el fracàs de les nacions. I això amb freqüència va associat a una jerarquització dels pobles. I no ho dic per exculpar d'Ors de res, sinó per contextualitzar aquests discursos.

Vostè, malgrat tot, rebutja considerar feixista d'Ors. Per què?
Aquí hi ha el mal costum de dir feixista a qualsevol. D'Ors no era un feixista: era un maurrasià, malgrat que es posés uniformes falangistes. No simpatitza en absolut amb el nacionalsocialisme de Hitler. D'Ors és un home partidari d'una política autoritària, però no exactament feixista. Encara que fos afiliat a la Falange. Ell creu que el capitalisme és un sistema periclitat i que el parlament no és eficaç, i aposta per un sistema autoritari, però això és molt comú a molts intel·lectuals de l'època. No era estrictament un feixista.

El paper rellevant d'Ors en política acaba quan pugen al poder els catòlics ultramuntans

Quin paper va jugar d'Ors durant la guerra?
El 1936 d'Ors és a França i aviat passa a l'Espanya franquista i s'estableix a Pamplona. Allà continua el seu Glossari a ¡Arriba España!, un diari creat justament per falangistes orsians. Pedro Sáinz Rodríguez, ministre de Cultura a l'època, el nomena responsable de Belles Arts. Durant aquell temps, Eugeni d'Ors té certa rellevància. Va ser fins i tot nomenat secretari perpetu de l'Instituto de España. Però el seu paper rellevant acaba després de la guerra, quan pugen al poder els catòlics ultramuntans. Fins i tot va deixar de ser secretari perpetu de l'Institut d'Espanya. Manté un discret paper en la cultura franquista a través del seu Glossari i a través de les seves relacions amb l'exterior: sempre que hi ha una trobada internacional en temàtica cultural, els franquistes envien d'Ors, perquè és un home il·lustrat, que té relacions amb intel·lectuals de tot Europa. Però el 1945 s'acaba el pensament imperial, que volen els falangistes, i s'imposa el pensament substitutori de la Hispanitat, que és el que agrada als ultracatòlics. I d'Ors es veu aviat desplaçat.

Vostè assegura que d'Ors va ser l'intel·lectual que més va influir en José Antonio...
D'Ors és un dels intel·lectuals que influeix més en José Antonio Primo de Rivera, per si mateix o a través de deixebles com Rafael Sánchez Mazas. Cal llegir José Antonio, que no era un mal escriptor, per veure-ho clarament. En un article, per exemple, "La gaita y la lira" José Antonio oposa el localisme i el patriotisme local, que encarna la gaita, amb el cosmopolitisme de la lira. Al·lega que davant el patriotisme local, tancat, el patriotisme falangista és obert i està basat en la grandesa de l'imperi. Està basat directament en les antinòmies d'Ors. És un article molt orsià.

L'eterna vocació d'Eugeni d'Ors va ser la d'intel·lectual orgànic?
Sí, però és que Catalunya està plena d'aquest tipus de figures. En aquella època hi ha una gran diferència entre els intel·lectuals catalans i els de Madrid. Prat de la Riba va enrolar molt aviat els intel·lectuals en les empreses culturals i també en activitats no culturals: a la Diputació, a la Mancomunitat... Tots els deixebles de d'Ors no només són escriptors, són funcionaris, tenen càrrecs... A diferència dels intel·lectuals de Madrid, mig bohemis... La societat intel·lectual de Catalunya està molt més caracteritzada pels intel·lectuals orgànics. Prat de Riba tenia molt tacte per tractar amb els intel·lectuals i gràcies a això ells l'idolatraven. El model d'Eugeni d'Ors era Goethe, un intel·lectual amb un paper oficial rellevant. En la seva època catalana, ell es veia com un Goethe català.

Javier Varela   Sergi Alcàzar 27

D'Ors és tan vanitós que creu que el triomf en la guerra Franco l'hi deu a ell

Després del triomf de Franco, d'Ors va obtenir el reconeixement amb què somiava?
A la postguerra ell no sol elogiar Franco, a diferència d'altres personatges de l'època com Luis de Galinsoga. Jo crec que és tan vanitós que creu que el triomf en la guerra Franco l'hi deu a ell. A Pamplona, quan Franco va anar a visitar la ciutat en plena guerra, d'Ors esperava que l'anés a visitar. Quan li van dir que no podia esperar que un cap d'Estat anés a veure un escriptor, ell va adduir que Napoleó havia visitat Goethe. Algú va objectar que ell no era Goethe, a la qual cosa ell va respondre: "I Franco no és Napoleó".

Eugeni d'Ors va tenir, quan era jove, grans somnis de modernitat, com va poder acabar d'intel·lectual d'un règim com el franquisme?
Jo crec que d'Ors, en aquest entorn no pot sentir-se còmode. Crec que cap al 1944-45 quan perd els càrrecs que va gaudir de forma efímera, experimenta un cert replegament, cap a casa seva. Lloga un casalot i allà fa les grans festes i intenta influir sobre el seu cercle. Ironitza molt sobre com d'ignorant que és el règim, però no es desmarca d'ell.

Apunta que malgrat tot va protegir i va promocionar molts de republicans o dissidents, com el pintor Zabaleta o el mateix Gaziel...
D'Ors en el moment de reaccionarisme més obtús és un promotor cultural modern. És molt entès en art, coneix artistes europeus, obre portes a nous creadors, aconsegueix renovar el món cultural... Això és un punt a favor seu. Fins i tot va promocionar Tàpies, que parla molt bé de d'Ors en les seves memòries.

A Catalunya d'Ors sempre ha estat un maleït, ha encarnat el prototip del traïdor

No es parla gaire de d'Ors últimament...
A Catalunya d'Ors sempre ha estat un maleït, ha encarnat el prototip del traïdor. Era un separatista i de sobte no només traeix la causa política, sinó que abandona el català com a llengua d'expressió. La majoria del món intel·lectual català, aquí o en l'exili, no li perdonen el seu canvi. Només alguns dels més joves tindran relació amb ell. Serà un personatge sotmès a censura fins als nostres dies. Fa dos anys hi va haver un intent de fer una exposició sobre d'Ors i quan estava a punt, amb el catàleg fet i tot, es va suspendre perquè no es va trobar local. D'Ors pateix censura fins ara, com Sánchez Mazas, un altre personatge que va ser un gran escriptor i que gaudeix de poca estima per la seva qualitat de falangista.