El Teatre Lliure de Montjuïc presenta, fins el 28 de maig, Ivànov, d'Anton Txékhov, en una versió lliure d'Àlex Rigola, que reinterpreta la història de l'autor rus situant-la al segle XXI. Una trama de plena actualitat, en què els personatges es troben en un xoc entre les seves ambicions fracassades i una realitat que els ofega. Una obra interpretada per Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca.

Maneki-neko

Quan el públic entra al Lliure, no es troba amb un teló, ni amb un escenari buit, sinó amb els actors jugant un partit de futbol al mig de l'escenari. Aquesta estratègia pretén enfonsar les barreres entre espectacle i espectador, "trencar les barreres de la ficció", com apunta Àlex Rigola. No hi ha cap intent de situar l'espectador a la Rússia del XIX: el lloc on passa la trama no té nom, però podria ser qualsevol lloc, a qualsevol moment. Rigola fins i tot retira els noms que donava Txékhov als seus personatges i els anomena, a tots, pel nom real de l'actor que els representa (a més a més, els actors van vestits amb la seva pròpia roba). Àlex Rigola pretén que l'espectador no tingui clar si allò que veu és el personatge de Txèkhov, l'actor, o l'actor amagant-se al darrera del personatge de Txékhov. Per marcar aquesta aproximació dels personatges a la quotidianitat, els personatges seuen en cadires normals, usen micròfons comuns, graven en vídeo les escenes que protagonitzen... I, poc a poc, l'escenari s'omple d'un element tant contemporani com els gats japonesos de la bona sort de plàstic, els cèlebres Maneki-neko. I, malgrat tot, la bona sort esperada no acaba de arribar.

Ivànov trio 2

Sense bons ni dolents

Txékhov, a Ivànov, va crear un text molt obert, que deixava que l'espectador l'interpretés com preferís. A l'obra hi ha més interrogants que solucions. Txékhov toca les principals inquietuds de l'home modern: la feina, l'amor, la gelosia, els diners... El protagonista de l'obra, l'Ivànov esdevingut Joan, es troba en una situació sense sortida, en què el seu univers s'esfondra, sense escletxa per a l'esperança. Les il·lusions del passat han desaparegut, no n'apareixen de noves. El desencís és complet. El personatge central es veu obligat a triar entre una sèrie d'opcions que li semblen absurdes. Però el públic, mentre contempla les contradiccions internes d'en Joan, assisteix paral·lelament a un judici públic al protagonista, fet pels altres personatges, que ofereixen molt bones raons per jutjar-lo com ho fan, però que no arriben mai a desmentir les visions dels altres personatges. Rigola i Txékhov ofereixen una visió panoràmica, des de diferents angles, de l'Ivànov-Joan, i així donen l'oportunitat a cada espectador d'arribar a conclusions ben diferents.

Ivànov núvia

Aposta arriscada

Àlex Rigola fa una aposta molt arriscada. El text de Txèkhov és un text molt ric i sens dubte no tindria gaire problema en ser traslladat al segle XXI, perquè planteja grans problemes de la humanitat: la solitud, el desamor, la tristesa, l'egoisme... La introducció de música moderna, tocada en directe, és un gran encert: ajuda al públic a submergir-se en l'univers txehkovià sense separar-se dels referents moderns. Però l'escenografia, l'ús d'una màscara i la peculiar interpretació dels actors no ajuda a trencar barreres, perquè no aconsegueix donar una impressió de "naturalitat". El millor de l'obra, a la fi, és la història de Txékhov i les interpretacions d'un gran Pep Cruz i d'un Joan Carreras que es va creixent a mesura que passa l'obra, inundant la sala del seu dolor, del seu neguit, de la seva insatisfacció...

Ivànov seguts