Insurreccions, una exposició organitzada pel parisenc Jeu de Paume i comissariada per Georges Didi-Huberman, es mostra fins al 21 de maig al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Es tracta d'una reflexió sobre com l'art ha abordat l'agitació política i la rebel·lió. Tot, a través d'unes 300 peces de diferent tipus: fotografies, pintures, vídeos, pòsters, fulletons... S'ha previst que aquesta exposició itineri per Mont-Real, Ciutat de Mèxic i Buenos Aires, i la idea és que a cada lloc s'enriqueixi amb objectes relatius a les realitats locals. Al MNAC Insurreccions incorpora un gran nombre de materials sobre història social de Catalunya, que es distribueixen entre els diferents apartats de l'exposició.
Pere Català i Pic, Aixafem el feixisme. 1936. MNAC.
5 àmbits
Insurreccions no s'estructura de forma geogràfica ni històrica. S'organitza en 5 àmbits, basats en l’ordre cronològic perquè passa tota revolta. Així doncs, sobre un mateix procés revolucionari pot haver-hi materials dispersos en els diferents espais del MNAC (com és el cas de la guerra civil, o de la guerra del francès). L'apartat 1, "Per elements (desencadenats)", és dedicat al fenomen de l'aixecament i sobretot als aspectes imaginaris d'aquest. El segon àmbit és "Per gestos (intensos)", i es concentra en el trencament de la submissió (i en aquest espai ocupen un espai central els dibuixos i les escultures de Juli González, de caps cridant i braços aixecats en una crida a la mobilització). El tercer àmbit és "Per paraules (exclamades)", centrat en les crides que possibiliten la mobilització: els fulletons, les pintades, els discursos polítics... El quart espai "Per conflictes (encesos)" se centra en l'esclat revolucionari, a vegades vehiculat mitjançant la violència gratuïta, però també dedica moltes peces a analitzar la repressió. L'àmbit final, "Per desitjos (indestructibles)" vol mostrar com els derrotats són capaços de transmetre un missatge que en algun cas tornarà a esclatar i obrirà un nou cicle d'insurreccions. L'aixecament, així doncs, acabaria essent "infinit".
Maria KOURKOUTA, Idomeni, 14 de març de 2016, © Maria Kourkouta.
De casa
El MNAC ha tret alguns dels millors tresors de les seves col·leccions per complementar l'exposició del Jeu de Paume amb elements locals. Hi ha autèntiques joies del cartellisme català, des del famós "Aixafem el feixisme" de Pere Català i Pic, fins a les obres d'Antoni Tàpies de la transició. S'exposen materials ben poc coneguts però colpidors, com els gravats sobre l'ocupació francesa d'Horrores de Tarragona o els dibuixos satírics de Francisco Mateos González, al costat d'obres ben conegudes, com les de Juli González (les pintures "Cap cridant” i “Montserrat cridant”, però també escultures com la “Mà esquerra aixecada” o “Cap de Montserrat cridant”). Hi ha magnífiques peces fotogràfiques, com les de Frederic Ballell, d'abans de la guerra, les de Pérez de Rozas i Agustí Centelles, de la guerra civil, o les magnífiques imatges de la transició de Pilar Aymerich i de Manel Armengol. Però també hi ha pintures i dibuixos, com els realitzats per Joan Miró en contra de la pena de mort amb ocasió de l'execució de Puig Antich.
Alberto KORDA, El Quixot del fanal, Plaza de la Revolución, L'Havana, Cuba 1959, © ADAGP, País, 2017.
Totes les insurreccions
A Insurreccions es mostren materials molt diversos, de diferents èpoques, que reflecteixen moments claus de la humanitat amb obres d'artistes a vegades coneguts, a vegades ignorats. Les postals de Casasola ens donen una imatge sobrecollidora de la revolució mexicana; de la mateixa època les imatges de Willy Römer remeten a la revolta espartaquista. Els vídeos de Taysir Batniji ens il·lustren sobre el conflicte palestí, un dels de més durada de la història recent. Les fotografies de Gilles Caron retraten el conflicte comunitari de l'Irlanda del Nord, com les de Malcolm Browne mostren els problemes del Vietnam dels anys seixanta o les de Mat Jacob els de la Chiapas de finals del segle XX. Hi ha imatges de Cartier-Bresson i de Korda (de Mèxic, de França, de Bolívia...). En aquesta exposició, Fanon es dóna la mà amb els republicans espanyols, i els rebels mexicans amb l'oposició antifranquista. I apareixen, un al costat de l'altre, Cildo de Meireles, Friedrich Nietzsche, Pier Paolo Passolini, Victor Hugo, Michael Foucault... Insurreccions acaba fent referència als conflictes més recents: la crisi dels refugiats a Grècia, les morts d'afroamericans a mans de les forces de seguretat...
Ken Hamblin, Beaubien Street, Jeu de Paume – Joseph A. Labadie Collection, Special Collections Library, University of Michigan, Estats Units.
Paral·lelismes
Georges Didi-Huberman troba paral·lelismes entre revoltes ben diferents: la revolta del Potemkin, la revolució francesa, la revolució mexicana... I els materials que exposa el MNAC, sens dubte, li donen la raó. Insurreccions incorpora materials, locals i estrangers, d'un gran valor. Però en algunes ocasions costa seguir el discurs argumental de l'exposició a causa de la descontextualització. De fet alguns dels materials estan històricament molt poc documentats: fan referència a moments polítics de França, de Mèxic o d'altres indrets que són ben poc coneguts pel públic català i que no són explicats; això fa que peces que individualment tenen una gran força no aportin tot el que és possible al visitant. Aquesta exposició incorpora materials de gran valor, i el millor que pot fer el públic és anar a veure'ls... Al seu ritme, deixant-se dur per la seva curiositat.
Imatge de portada. Juli González, Cap de Montserrat cridant. c. 1942. MNAC